NOMS POPULARS

  • Albanès: Arra Persiana
  • Alemany: Wallnuss
  • Anglès: Walnut
  • Àrab: خشب الجوز
  • Aranès: Escarré
  • Castellà: Nogal
  • Eslovè: Oreh
  • Francès: Noyer
  • Grec: Καριά
  • Hebreu: אגוז
  • Italià: Noce
  • Japonès: シナノグルミ
  • Llatí: Jovis glans
  • Persa: گردو
  • Portuguès: Nogueira
  • Rus: Орех грецкий
  • Sànscrit:अक्षोट (akschota)
  • Turc: Ceviz
  • Ucranià: Горіх волоський
  • Vasc: Intxaurrondo
  • Xinès: 普通胡桃


DESCRIPCIÓ BOTÀNICA

És un arbre que perd la fulla a l’hivern. L’escorça és llisa (excepte en arbres vells), i grisa. La fusta, considerada noble perquè dura i no es corca. Pot costar uns 1500 euros el metre cúbic. És emprada en ebenisteria, i per a fer peces de torn, culates d’escopetes o fusells, mobles, esclops, plaques i caixes de carros, revestiments per al terra, motllures, portes, escales, fullola per a fondos d’armari, etc. És grisa a les parts de l’albeca, amb betes marronoses fosques, a les parts del duramen, i té una densitat entre 0.59 i 0.66. Té el gra gruixut, i la fibra recta. És de fàcil acabt; i fàcil de mecanitzar, encolar, o corbar; i no costa de posar-hi cargols. És molt dura, i per això costa de serrar, apart de la duresa dels nusos. Però l’arbre, perquè se’n pugui obtenir fusta, ha de tenir almenys 30 anys. La Noguera és de la família de les Juglandàcies. És una monoclamídia llenyosa, sense espines, amb flors masculines disposades en aments, i amb estams nombrosos (més de 20, o gairebé, per flor). Fulles 5-9 imparipinnnades (en conjunt de 20 a 35 cm), amb folìols el·líptics (5-9 x 2.5-6.5 cm), aguts, glabres (observats a simple vista), enters (excepte a les fulles molt joves, on són una mica serrulats), sense estípules a la base, una mica coriàcis i rasposos, i molt aromàtics. Hom recomana recollir les fulles com a medecina a finals de juliol, a poder ser. Peciòlul terminal de 2 a 5 mm, els lateralts molt i molt curts. Folíols de base arrodonida una mica assimètrica, i àpex obtús, agut o una mica acuminat. Cara abaxial del limbe amb glàndules peltades a l’aixella dels nervis. Pecíol de 5 a 8 cm, glabrescent. Per l’abril, abans que surtin les fulles o al mateix temps, apareixen els ramells de flors (unes masculins, altres femenins). Les flors femenines són a la punta d’alguns branquillons, en general per parelles. Tenen l’ovari ínfer, amb 4 lòculs a la base i 1 a la part apical, amb un sol òvul, central, coronatpel calze, i 2 estils molt curts acabats en 2 estigmes llargs, corvats enfora cap avall, papil·losos. Flors masculines, a les branques de dos anys, formant aments de mig pam, pèndols, amb gairebé un centenar de flors. És, doncs, un arbre monoic. Calze adherit al costat intern de la bràctea, amb 5-6 sèpals membranosos i desiguals, suportant uns (14)-20-(36) estams, amb filaments molt curts, lliures, amb anteres gruixudetes, biloculars, amb cel·les oposades, de dehiscència longitudinal. Fructifica pel setembre. A finals de mes ja es poden començar a collir les nous. Si volem aprofitar la closca verda (=epicarp), però, caldrà collir-les a finals de maig o primers de juny. L’envoltori carnós o epicarp, primer és verd, ─a primers de juny es pot aprofitar per a fer licors, per exemple─, i més endavant es torna marró, i acaba descarnant-se irregularment. Aquesta pela carnosa madura s’empra com a colorant (nogalina) i preservatiu de la fusta, i és de color marró fosc. El tint també s’empra en microscopia en substitució del carmí (molt car) per a tenyir cucs, per exemple. Dins l’epicarp la nou té una closca dura el·lipsoide, partida i ajuntada sòlidament en dues valves semiesfèriques. Pere fora la closca, o endocarp, és arrugadeta i irregularment i lleugera solcada. Clou una llavor o ametlla cerebriforme amb 4 compartiments molt lobulats. I a la meitat o entremig té una membrana llenyosa o paret fina més o menys completa. Embrió amfítrop, sense albumen, amb cotiledons carnosos bilobulats, amb radícula súpera i contínua, i plúmula difil·la i pinnada. Un sol arbre ha arribat a produir una collita de 350 Kg de nous (de 4 a 6 cm i fins a 18 g). És el cas de l’anomenat ”plantón del covacho”, a la “pedanía de Pedro Andrés”, al terme de Nerpio (Albacete), actualment ja sense vida. El que queda del que era queda protegit sota un templet, a tocar la A-46. Per altra banda, la volta de canó del tronc d’una Noguera pot arribar a fer més de 7 m, i l’alçada de la capçada a 30 m. La “Noguera del Arco” era un Noguera pot arribar a fer més de 7 m, i l’alçada de la capçada a 30 m. La “Noguera del Arco” era un arbre molt vell (800 anys) que es troba, ja més mort que viu, a Socovos (Albacete), i té aquests 7.6 m de volta de canó (prò només 8 m d’alçada). A Catalunya hi ha una Noguera monumental al Pallars Jussà, a la vall del riu Cantó, a uns 830 m snm, sota la carretera N-260 de Sort al Port del Cantó (Prats de Llavaners). Fa uns 14 m d’alçària, 4.75 de volta de canó però la capçada fa només 7 m de diàmetre mitjà.

http://parcsnaturals.gencat.cat/web/.content/home/coneixeu-nos/arbres_monumentals/ arbres_monumentals_fitxes/pallars_sobira/noguer-llavaners/noguer-llavaners-mapa.pdf

Les llavors o anous (pelades), degut a l’àcid gal·lic i a les naftoquinones, resisteixen la invasió de fongs productors d’aflatoxines en climes freds, però no aguanten la calor gaires mesos sense tornar-se ràncies. En climes càlids, com ara a Egipte, la colonització de fongs a les anous i la producció de micotoxines per aquest fongs no és menyspreable a la closca de fora. S’hi pot trobar:

  • Aspergillus niger
  • Aspergillus flavus
  • Aspergillus fumigatus (abundant)
  • Cladosporium cladosporioides
  • Cladosporium herbarum
  • Eeurotium repens
  • Eeurotium rubrum
  • Eurotium amstelodami
  • Eurotium chevalieri
  • Fusarium equiseti
  • Fusarium moniliforme
  • Fusarium oxysporum
  • Humicola grisea var. themoidae (rar)
  • Penicillium chrysogenum
  • Penicillium citrinum
  • Penicillium oxalicum
  • Rhizomucor pusillus (abundant)
  • Thermoascus aurantiacus (rar)


Micotoxines:
  • aflatoxines B1, B2, G1, G2 (75% de mostres amb 20 ppm)
  • citrinina
  • diacetoxiscirpenol
  • esterigmatocistina
  • ochratoxina A,
  • patulina
  • toxina T-2
  • zearalenona (rara: 120 ppm)

Un volum de 100 L d’anous pesa uns 67 Kg. I se’n poden extreure 30 Kg de nous pelades, o 16 L d’oli. L’aparell radical és molt potent, si bé el 60% és superficial, les arrels poden arribar molt fondo.



ESPÈCIES SIMILARS

Altres gèneres de la família Juglandàcies (Ordre de les Fagals) produeixen també anous comestibles: Alfaroa, Carya, Cyclocarya, Engelhardtia, Hicorius, Oreomunnea, Platycarya, Pterilema, Pterocarya, Ramphocarya. Dins el gènere Juglans hi ha una vintena d’espècies principals, entre el centenar i mig descrites amb més o menys valor.

  • J. ailanthifolia
  • J. australis
  • J. boliviana
  • J. californica
  • J. cathayensis
  • J. cinerea
  • J. guatemalensis
  • J. hindsii
  • J. hirsuta
  • J. honorei
  • J. macrocarpa
  • J. major
  • J. mandshurica
  • J. mexicana
  • J. microcarpa
  • J. mollis
  • J. neotropica
  • J. nigra
  • J. olanchana
  • J. pyriformis
  • J. regia
  • J. sieboldiana
  • J. sigillata
  • J. steyermarkii
  • J. venezuelensis

Dins el gènere Juglans hom hi considera almenys 3 seccions: Dyoscarion (regia), Rysocarion (nigra, mollis, microcarpa, major, hindsii), Cardiocarion (sieboldiana, mandshurica, cinerea, cathayensis).


https://www.ars.usda.gov/ARSUserFiles/31120/juglans.pdf

D. Rivera et al. han descrit, a més, un Juglans hispanica, de nous menors (2-3 cm) que la Noguera típica, molt oleoses, i amb la paret interna mol dura i gruixuda. Diuen que es fa per les serres d’Espanya i Sud de França. Segons Buxó (1990) se’n trobaren restes al peu del Cingle Vermell de Vilanova de Sau (Cabrerès), datades de 7700 anys a. C.



HISTÒRIA

Hom creu majoritàriament que la Noguera prové de Pèrsia (Iran); tot i que podria haver-n’hi hagut abans ja de la darrera glaciació per aquí Europa. Alguns creuen que és una espècie relictual ja del Terciari, i que ocuparia aleshores les serralades d’Àsia Central, des de Xingjiang, passant per zones de Kazakhstan, Uzbekistan i la franja meridional del Kyrgyzstan, fins les muntanyes del Nepal, Tibet, franja septentrional de l’Índia i Pakistan; i, cap a ponent, fins Afghanistan, Turkmenistan, Iran i zones d’Azerbaijan, Armènia, Geòrgia i la part llevantina de Turquia. Durant el Pleistocè, les poblacions es varen anar diferenciant per expansió i contracció de l’àrea de distribució amb les oscil·lacions del clima durant les glaciacions i els periodes intergalcials. Aquestes oscil·lacions influieren en la diferenciació específica a les zones temperades o fresques del continent europeu i, en menor mesura, a l’americà, degut a la manca de barrera muntanyosa que vagi d’Est a Oest. A Itàlia hi ha constància o testimonis datables de Noguera (Juglans regia) des del 7000 a. C. Al NW de la Xina (Xingjiang) des del 5200 a. C. A Grècia i Turquia, des del 2000 a. C.

A Occitània i a Catalunya era tradició plantar una Noguera vora cada pou. Hom creia, o creu, que les arrels purificarien l’aigua del pou.

Un pastor nascut a Valldarques (Alt Urgell) (segle XIX/XX) tenia la fulla de Noguera com un remei universal, per a aplicar allà on hi hagués algun mal. Advertia, per altra banda, que adormir-se sota l’abre amb fulles dona mareig. Només trencant alguna fulla, abans, fa que poguem evitar aquest malestar, similar al d’una borratxera. I plantada la noguera vora la casa deia que provoca malsons.

Nicholas Culpeper (segle XVII) recomanava emprar les fulles joves de la Noguera amb vi dolç; ja que actuen com a laxants. Preses amb Ceba, sal i mel, poden curar, segons ell, la mossegada d’un gos rabiós. Recomanava el suc de les nous verdes, bullit amb mel, contra úlceres a la boca, gola o estómac. Les nous velles podien curar, segons ell, tendinitis, gangrenes i carbuncle. Conservades (escarxades) amb sucre creia que ajuden els estómacs dèbils. L’aigua de destil·lar les nous verdes l’emprava per a abaixar la febre (30-60 g), o ajudar a guarir nafres. L’aigua de destil·lar les nous ja una mica més madures, amb vinagre afegit després, creia que ajuda a guarir trombosis, amigdalitis, sordesa, i acúfens. Les nous socarrimades són molt astringents; les recomanava contra hemorràgies de les dones, preses amb vi negre (o vi ranci). També, barrejades amb oli i vi negre, creia que ajuden a reforçar el cabell. Clar que la mateixa barreja, enlloc de amb nous socarrimades, amb closques verdes de nous, també funciona. Un bocí de closca verda deia que atura el mal de queixal. Les nous, barrejades amb Ruda i vi, van bé, segons ell, contra l’amigdalitis (mal de coll). Les nous amb mel, aplicades a les orelles creia que calmen el dolor d’oïde. Els ramells de les flors de la Noguera, conservats un cop assecats, i presos amb vi blanc, ajuden molt, deia, les mares durant el puerperi. L’oli de nous ajuda a combatre els còlics i a deslliurar-se dels gasos digestius. L’aigua destil·lar les fulles tendres del mes de maig va molt bé, deia, per guarir nafres.

Mithridates (segle I a. C.) recomanava, com a contraverí general, la barreja de 2 nous + 2 figues + 20 fulles de Ruda + una punta de sal + 20 ginebrons.

Plini el Vell (segle I d. C.) atribuïa propietats màgiques a la noguera, i destacava també el perill de jeure-hi a sota.

Per als grecs clàssics, la Noguera era un arbre protegit per Artemis (=Diana), deesa de la cacera, de la natura i de la lluna. Diuen que ella edificà un temple amb la seva fusta i el dedicà a Cària, a qui Dionisi havia convertit en Noguera. Dionisi era el déu de l’èxtasi místic. S’enamorà de Cària, una princesa de la Lacònia. Les dues germanes d’ella ho varen fer saber al pare. Aleshores, Dionisi, assebentat de que l’havien delatat, va vengar-se convertint les dues germanes de Cària en estàtues de pedra. Degut a això, però, Cària va morir de pena, perquè s’estimava molt a ses germanes. Després va ser quan Donisi va convertir el cos de Cària en una Noguera.

La Noguera també estava consagrada a Persèfone, filla de Demeter i Zeus, i que va ser raptada per Hades, déu dels inferns. Per això molts creien que la Noguera protegia contra maleficis. Encara avui en dia alguns duen una nou penjant del coll o posen fulles de Noguera sota les finestres com a amulet protector contra els mals aires o maleficis. De tradicions folklòriques relacionades amb la Nogera n’hi ha unes quantes més.

  • Les noies, durant la collita de les anous, llençaven una vara contra la capçada de la Noguera per saber si es casarien aviat. Si la vara quedava colgada de les branques, això pronosticava boda propera.
  • Per altra banda, els enamorats llençaven anous al foc. Si esclataven, això era senyal que el matrimoni petaria també; però, si es cremaven sense fer sorol, això era senyal que el matrimonia duraria i seria feliç.
  • Els nuvis romans de la Roma clàssica llençaven anous a la multitud en senyal de fidelitat a una sola muller.
  • A Itàlia, a més d’arròs, la gent llencen anous als nuvis en acabada la boda. O com a petit obsequi per als invitats els posen una bosseta amb nous al costat del plat.
  • Hom creu que les Nogueres atrauen els llamps, i que no és pas gens segur resgardar-s’hi a sota durant una tempesta.
  • Al Poitou francès, era tradició que els pastors fessin passar per sobre el foc de la foguera de Sant Joan anous i rames de Tripó (Verbascum sp.). Això, després que els altres haguéssin donat tres tombs al voltant de la foguera duent a la ma rams de fulles de Noguera. Aquest ritual es feia per a protegir el bestiar del llop, i per a que no tinguessin mal de queixal aquell any els viletans. Les cendres del foc després es guardaven a casa per protecció contra els llamps, o s’escampaven pels horts per a tenir bona collita.
  • En general, hom creu que dur anous com a amulet dona energia al cor, i evita dolors reumàtics.
  • En el llenguatge simbòlic, que ens regalin anous vol dir que aconsiguirem complir els nostres anhels.
  • Posades les anous sobre el cap, diuen que prevé la insolació.
  • Una creença ja menys creïble és el truc de posar-se la dona la nit de noces dins la roba interior tantes anous torrades com anys vulgui estar sense quedar prenyada.


CULTIU

La Noguera és molt sensible tant a les gelades primaverals tardanes com a les de tardor primerenques, especialment quan l’arbre és encara jove i no ha començat a fructificar (abans dels 12 anys). Tampoc resiteix gaire les calorades de 38 o C, especialment si el temps és molt sec. Això faria que les nous quedessin arrugades o mig buides. El que sí resisteix bé són les gelades hinvernals, fins a ─12 oC. La resistència a les gelades dependrà en gran mesura de lo sobtades que vinguin. A les branques joves de la Noguera, la concentració de sucres solubles és el principal indicador directament proporcional a la tolerància a les gelades. Aproximadamanet, al multiplicar-se per 1.7 la concentració de sucres, es dobla la temperatura negativa que resisteixen. A finals de l’estiu, i a la tardor, la temperatura de nucleització del gel dins la planta sol ser de ─5o C, essent el temps letal en que moren el 50 % (LT50) de les plantes de poc més d’una hora quan la temperatura baixa a ─10o C. En canvi, en ple repòs hinvernal, la temperatura de nucleització del gel és d’uns ─6.5 o C; i, si s’arriba a ─15o C, el dany només és del 25%. Amb temperatures de ─8o C, el grau d’afectació pot variar entre un 10% i un 50%; i amb temperatures de ─15o C, l’afectació varia entre un 25% i un 100%. Tot depèn de si és més o menys sobtada la davallada de la temperatura. Com més sobtada, més dany. A temperatures de ─20o C, a les varietats Chanlder i Franquette, el teixit floemàtic es deshidrata i es torna marró, i es trenca la medul·la. A temperatures de ─15o C, l’afectació a la Chandler varia entre un 25% i un 100%, mentre que a la Franquette ho fa entre un 60% i un 80%. A temperatures de ─8o C, al setembre boreal, la Chandler presenta un 50% de teixits necorsats. I a temperatures al voltant de ─10o C durant més d’una hora, presenta fins a un 100% de necrosis per congelació. L’inici del repòs hinvernal potser sigui el periode en el qual les gelades puguin fer més mal.

Vegi's http://www.scielo.org.ar/scielo.php?script=sci_arttext&pid=S1669-23142018000100014

Amb tot, el gen JrGSTTau1 s’ha demostrat implicat en la major resistència a les gelades. Les varietats més resistents a les gelades tenen nivells més alts de SOD i de Pox; i més baixos d’O2-·. Les varietats més sensibles, ja a 1 o C positiu, comencen a malmetre’s. És curiós que al formar-se els nuclis de gel a l’escorça, això emeti ultrasons. Després, es formen bosses o cavitacions que provoquen embolismes en el fluxe de la saba.

Lo ideal és que el terreny rebi almenys 1000 mm d’aigua a l’any. Altrament caldrà regar-lo, a tesa o per goteig, no per aspersió. La Noguera es cultiva a tot el món temperat (a latituds entre 10 o i 50o N). Prefereix sòls porfunds, arenosos, amb bona saó, sense grans gelades tardanes, no excessivament àcids (ph 6.5-7.5), poc compactes, rics en àcids húmics (1-2%), ben drenats, però amb argila (20%). Prefereix els terrenys on hi dona el sol de tarda. En terreny pedregós fa més bona fusta, i les anous fan millor oli i més quantitat. No li agraden els terrenys argilosos àcids i massa humits. Si el terreny és màssa àcid, serà fàcil de corregir-ho afegint-hi una mica de calç ben dispersada. La sequera sol basificar el sòl, que pot passar de pH 7.3 a pH 7.8. La sequera fa que es metabolitzi un 18% menys de Carboni o un 30% menys de N. Això es pot corregir afegint al sòl Bacillus cereus.

Les plantes de Noguera es poden multiplicar per empelt en pua, just per sota el nivell del terra, o per borrons (escudet, canó). Es poden fer germinar les llavors, prèvia estratificació en sorra freda, i posterior estovament amb aigua. La sembra directa seria el procediment millor perquè les arrels es desenvolupessin bé. A l’hora de triar la varietat caldria saber si la varietat triada tindrà una floració primerenca o tardana, si brotaran primer les flors masculines o les femenines, o ambdues alhora; si la nou tindrà molt oli i la closca molt dura, o tindrà poc oli i la closca tova; si produeixen molta collita i si aquesta serà tardana o primerenca; i si serà resitent a malalties; i si la closca serà fosca o clara, fina o arrugada, rodona o allargada.

L’estudi genètic del gènere facilita la creació d’híbrids més resistents a malalties o més productius que la mitjana, com ara el de les varietats Fernor x Shinrei.

Per saber-ne més descarregui el document, al final de la pàgina.



NOUS (LLAVORS)

La part de dins de la Nou, la llavor, és considerada com un aliment dels primordials. Especialmnnet per als vegetarians, ja que conté els famosos àcids grassos poliinsaturats omega-3; i és una bona font de proteïnes amb aminoàcids essencials. Potser el que li falti (més) sigui metionina. I també és bo que mengin anous les dones gestants, per afavorir l’aprentatge futur del nadó. O els ancians, per evitar la degeneració neuronal. A més, d’entre els fruits secs, la nou és la que conté major proporció de polifenols antioxidants, esterols. La teoria de la signatura fàcilment relaciona la figura del cervell amb la de la llavor carnosa de les nous. Això apart, menjar nous va bé per a millorar la memòria. També reforça el cor i fa abaixar l’LDL-colesterol. Però alguns, com Rudolph Steiner veien a la nou la figura dels pulmons i el senyal antroposòfic que les nous han de servir per a millorar els pulmons. L’anomenat torró de pobre consisteix en una nou pelada anvoltada d’una figa. I parlant de pobres, a Sant Martí de Tous expliquen la història, o llegenda, d’una senyora que malgastava la seva fortuna en luxes, i, sobre tot, i menges molt cares i difícils d’aconseguir; fins que es va arruinar. Va haver de marxar del castell i anar a captar per les masies que abans havien estat seves. Només va ser aleshores quan va descobrir, per una caritat que li va fer una pagesa, que el pa amb nous era deliciós i que:─ "Si hagués sabut que era tan bo el pa amb nous, encara avui fora la senyora de Sant Martí de Tous".

Hom recomana les nous per a millorar la salut en casos de:

  • Alzheimer (preventiu)
  • amigdalitis (amb Ruda i vi)
  • anèmia infantil (massatge amb oli de nous)
  • angina de pit (preventiu)
  • aprenentatge (el millora)
  • asma
  • aterosclerosi
  • borratxera (prevenció)
  • cabell que cau (nous torrades, i amb vi i oli)
  • cames dèbils
  • càncer (mama, etc.)
  • colesterol LDL
  • cor dèbil
  • cucs intestinals
  • diabetis
  • disenteria
  • dolors
  • enuresis nocturna
  • fatiga
  • fetge inflamat
  • herpes (suc de la nou verda)
  • hipertensió (deguda al cortisol)
  • impotència sexual (llavors amb mel)
  • leucorrea
  • mal d’esquena
  • mal de queixal (dur-ne una de 3 compartiments a la butxaca)
  • mal d’orella (torrades amb mel, i aplicades)
  • malària (extracte fet amb metanol)
  • memòria dèbil (per insomni)
  • metritis
  • metrorràgia (nous torrades, i amb vi ranci)
  • obesitat
  • osteoporosi
  • pedres als ronyons
  • pielonefritis
  • pirosi (agror estomacal)
  • pulmonitis per fum de tabac
  • pulmons dèbils
  • reuma
  • serotonina (apuja els nivells)
  • sífilis
  • tuberculosi


OLI DE NOUS

L’octopaïna, que s’extrau de l’oli de Nous, és un dels millors estimulants dels receptors beta-3 agonistes. Ajuda a augmentar la temperatura del cos i a incrementar el metabolisme.

D’una anyada a una altra pot haver-hi força diferència en les proporcions dels components de l’oli. L’oli de Nous no és pas recomanable per a fregir, només per amanir o per a usos externs. Més val conservar-lo a la nevera, perquè amb el temps es podria tornar ranci. L’oli de primera prempsada és apte per amanir. El de segona prempsada, amb calor, no és bo per menjar, només serveix per a vernissos. És poc untós o força secant. Antigament s’emprava per a alimentar la llàntia del Santíssim en alguna església.

Per a ús intern és laxant, i millora la circulació i les neurones; està indicat contra el mal de ventre i els gasos intestinals; també ajuda a desintoxicar el fetge, per exemple, del Plom; i a deslliurar-se de paràsits com ara la tènia.

Per a ús extern és emol·lient, cosmètic, i rejuvenidor. S’emprava per a tractar tendinitis, cabruncle o gangrenes.

En ús de laboratori ajuda a la diferenciació de cèl·lules mare mesenquimàtiques en neurones.

Per saber-ne més descarregui el document, al final de la pàgina.



POSSIBLES EFECTES NOCIUS DE LA NOGUERA

Descansar sota una Noguera, quan té fulles, pot donar mal de cap i mareig, com també pot fer-ho prendre infusió de fulles massa velles. A algunes persones la Noguera els pot accentuar la tos també. L’al·lèrgia a les nous és més greu en nens que en persones grans. Pot manifestar-se amb picor a la boca i a la gola, urticària, mal d’estómac i vòmits. Respirar la pols de nous pot provocar, especialment en nens, atacs de tos o d’asma. La sensibilitat a les proteïnes de les anous sol durar tota la vida. La globulina 11S Jug r 4 és un al·lergen de la Noguera, menor però rellevant, reactiu per al 27% d’adults amb al·lèrgia a les anous. Té un alt valor predictiu per al 90% de les al·lèrgies a les anous. La IgE específica contra la Jug r 4 és present sovint junt a la sensibilització a altres components de les anous, principalment la prolamina Jug r 1; i, en menor grau, la Jug r 3, o les cupines Jgr 2, Jug r 4, o la profilina Jug r 5. A més a més, sembla que els polifenols ajuden en la sensibilització de les persones al·lèrgiques a la Noguera. L’al·lègia a la Noguera (pol·len, nous) pot creuar-se amb la de l’Avellaner o el Bedoll. El fet de torrar les anous no els lleva pas la capacitat de desencadenar al·lèrgies.

Algun estudi relaciona la fulla de la Noguera i les mateixes anous amb la progressió del goll tiroideu. A la Xina hi ha hagut episodis de diarrees atribuïts a menjar anous. Un estudi relaciona aquests episodis amb la contaminació bacteria a amb Acinetobacter, Actinobacteria, Bacillus, Burkholderia, Cyanobacteria, Firmicutes, Pseudomonas.