No és un arbre massa exigent pel que fa als adobs. Però, durant el creixement, es pot adobar amb adob químic equilibrat (NPK), amb una mica de Mg i Zn. Uns 100 dies després del començament de l’inici de la floració, es poden ruixar els cirerers amb 2mM (=180 mg/L) d’àcid oxàlic, i així aconseguir un increment als fruits en pes d’un 30%, i un increment del contingut en fenols del 20%, o del d’antocians, d’un 45%. Quan ha començat la fructificació, es pot adobar amb menys N, i més P i K. Quan hagi caigut la fulla, es pot adobar amb P i K. Però, abans que surtin les flors, es pot adobar amb N. Cas d’aparèixer clorosis fèrrica, deguda a un excés de calç al terreny, i a no haver plantat el porta-empelt de P. mahaleb, es poden aplicar quelats de Ferro. Per tal d’evitar que les cireres s’esquerdin, quan plou massa, a part d’haver seleccionat varietats resistents, es pot aplicar calç al terreny, per tal de reduir l’excés d’humitat. Si el que es vol és retardar la fructificació, això es poc aconseguir aplicant gibberel·lines. Per protegir-los dels ocells es poden embolicar amb xarxes que no els deixen entrar-hi per enlloc. Per protegir-los de les pedregades hi ha malles especials. Contra els cucs (larves de Rhagoletis cerasi) que corquen les cireres hi ha trampes líquides especials. Altres plagues que caldria controlar d’una o altra manera són les següents. Quadraspidiotus perniciosus provoca macadures rodones a les cireres. Myzus cerasi provoca que les fulles quedin enrotllades. Les larves de l’escarabat Anthonomus rectirostris destrueixen les flors. Coryneum beijerinckii ataca les fulles formant-hi taques vermelloses amb centre gris. Els fongs Monilia laxa & Monilia fructigena ataquen les flors, els fruits i les rames. El virus de les clapes de les fulles les deixa blanquinoses entre els nervis. Les larves de Capnodis tenebrionis poden matar l’arbre al tallar les arrels, especialment si el terreny és molt humit. Els tractaments naturals contra els nematodes del sòl poden ser l’adob amb morca o el tractament amb les piretrines del Derris. Moltes altres plagues es poden combatre amb caldo d’ortiga podrida o amb oli de Neem.

El porta-empelt pot ser de guinder (Prunus cerasus), de Cirerer de Santa Llúcia (Prunus mahaleb), també anomenat cirerer de Mahoma, o bé d’alguna varietat de cirerer típic (Prunus avium). Quan el porta-empelt ja té més d’un any, se l’hi implanta l’empelt de la varietat escollida, i es deixa créixer un any més. El porta-empelt de Prunus avium prefereix sòls rics i profunds. Tolera bé l’excés d’humitat al sòl. Fa que els arbres siguin molt robusts, i, per això, convé plantar-los no massa junts. El clon Mazzard F12/1, per exemple, és resistent a la podriment per bacteris.

El porta-empelt de Prunus mahaleb s’adapta bé a sòls calcaris, secs i poc densos, gràcies al potent aparell radical. En canvi, no tolera l’excés d’humitat o els sòls massa densos o pesants. Pot plantar-se en formació densa. És poc resistent a patògens com Armillaria (bolet) o Meloidogyne (nematode). Però sí que resisteix a Pratylenchus (nematode). Tolera molt bé les gelades. El clon més emprat és el SL 64.

El porta-empelt de Prunus cerasus no tolera sòls amb excés d’humitat o molt pesants o densos. Té tendència a produir molts tanys (rebrots basals). Alguns clons belgues (Camil, Damil, Inmil) o altres americans (Stockton, Vladimir) o un d’aragonès (Eda Briz) són els més emprats al país. De recent introducció són els clons Pontaleb (reproduïble per llavor), i el CAB 6P. Finalment, hi ha porta-emplets híbrids de Prunus avium x P. cerasus. Es comercialitzen els clons Duke, MaxMa 14, MaxMa 97.

Les cireres no maduren pas un cop fora l’arbre. Alguns pagesos les ruixen amb quitosan-acetat per tal de que es conservin més temps un cop collides. Molt fora d’època a Europa arriben cireres de l’hemisferi Sud (Xile). És una de les fruites que més atipen al menjar-ne. A més de la possible contaminació amb pesticides, cal vigilar la presència de floridures (Penicillium expansum), i refusar menjar les cireres si ja estan una mica podrides. Als diabètics els pot descompensar els nivells de glucosa, degut principalment a la fructosa. Caldria testar els nivells de glicèmia al dit i a l’orella per esbrinar que no es tracti d’una hipoglucèmia (general) que sembli hiperglucèmia (al dit). Algunes persones tenen reaccions al·lèrgiques al pol·len del cirerer. Altres, a la pell de la cirera, que conté un grup de proteïnes de transferència lipídica (rPru av 1, 3, 4) que és la responsable en el 95% del casos de que se’ls infli la boca.

Si vols més informació descarrega't el document