Vitex agnus-castus es fa típicament als torrents mediterranis, i ariba fins a l’Àsia central (Irán). Es fa a diferents sòls, no massa rics en matèria orgànica, ben drenats, i amb força insolació. A la península hispànica es fa des del Guadalquivir, passant per la costa del Sud i de llevant, fins al Cap de Creus. Prefereix els sorrals al costat del mar, dels rius i torrents, no gaire lluny de la costa, però arriba, per exemple, fins el Ter a Ripoll. Per veure’n un fotimer podeu anar, per exemple, a la riera de Calonge, del poble fins el mar. Allí n’hi ha de flors liles, de flors rosades i de flors blanques. Pot tolerar l’aigua salobre. Sol fer-se junt a Vinca major, Lavatera olbia i Petasites pyrenaicus, segons Oriol de Bolòs (1956). Competeix, amb desavantatge, amb la canya comú (Arundo donax). El que ningú té clar és quina part de la població és autòctona i quina és escampada de jardí. Als torrents o rambles s’ha propiciat que hi sigui, per a fixar els marges en previsió de riuades. De tota manera, durant els anys d’aquest segle XXI, la seva presència a Catalunya, dissortadament, ha anat minvant. Al Maresme hi ha una associació (CATAM/ Ajuntament de Mataró/ Projecte Aloc) que intenta protegir i repoblar els marges de torrents amb l’aloc. Existeix una varietat registrada com a més medicinal: Agnuzell 440. A Israel se’l té com a víctima propiciatòria o avisador de les malalties de la vinya. En concret, és atacat preferentment, abans que la vinya, per Hylaesthus obsoletus i Phytoplasma solani.

L’aloc és un petit arbre d’uns (2)-3 a 5 (6) m d’alt i d’ample, caducifoli, que floreix a l’estiu amb flors normalment de color lila. També hi ha exemplars de flors blanques, ben pocs, i d’altres de flors rosades, menys rars. Les inflorescències poden atànyer 30 cm, formant espigues amb fins a 20 verticil·lastres (compostos per 2-3-cimes dicasials, molt denses). Hi ha algunes bràctees, de prop de 3 mm, que no sobrepassesn les cimes, i bracteoles de 2 mm, més curtes que el calze. Les flors són sèssils o subsèssils, amb calze de 2 a 3.5 mm. El calze és campanulat, densament serici (amb pèls corbats curts, monocel·lulars), grisós per fora i glabre per dins. És molt poc acrescent. Les dents són petites, de 1/2 mm, deltoides. La corola fa de 6 a 8 mm, és a dir, és 4 cops més alta que el calze. Per fora és glabra a la part de baix, o glabrescent; però és densament pilosa a la part que sobresurt del calze, amb pèls de 0.1 a 0.3 mm, una mica encrespats, blaus. El tub de la corola fa de 5 a 6.5 mm. És recte. Lleugerment més ample a la part superior. Amb un anell interior, ample, de pèls de fins a 0.5 mm, molt densos a la zona de la inserció dels filaments estaminals. Estigma bífid, amb braços gairebé iguals. Les flors atrauen molt les papallones i altres insectes. Les fulles són palmades, oposades, llargament (1.5-5 cm) peciolades, amb (3)5-7(8)-folíols de fins a 10 (15) cm de llarg i (0.3)-1(1.8) cm d’ample, de color verd fosc grisós per sobre, i blanc grisós per sota. Tenen forma lanceolada aguda, i són molt curtament peciolulats, i de marge enter. Les fulles són força aromàtiques. Fan olor com de colònia barata. Tenen glàndules sèssils a ambdues cares. Les rametes són molt flexibles, i molt poc friables. Costa molt i molt de trencar-les. Les més joves tenen secció quadrangular força imperfecta, i són lleugerament puberulentes, amb pèls de 100 micres, més o menys corbats o ondulats, i més o menys antrorsos. L’escorça dels tronc és molt llisa i grisa. Els fruits són petits (3-4 mm), rodons, subglabres, primer verdosos, després groguencs, rogencs, i al final negrosos al madurar del tot; amb 4 compartiments interns dissimulats, cadascun amb una llavor. L’exocarp és fi i tou, i l’endpocarp és molt dur i gruixut. Per fora de l’exocarp s’hi poden veure pèls glandulars amb capítols amb 4 cèl·lules, que contenen l’oli essencial. L’exocarp conté cè·lules parenquimàtiques marrons i algunes cèl·lules lignificades amb diverses taques. L’endocarp ocupa la major part del fruit. Conté braquiesclereides oleoses formant nius. Les llavors són menudes i olioses. Contenen un tabic amb cèl·lules parenquimàtiques grans, amb egruiximents pulits. El teixit nutritiu i el germen contenen grans d’aleurona, però res de midó.

Com a medicinals s’empren, a més de l’aloc (Vitex agnus-castus), algunes altres espècies del gènere. Les més conegudes són Vitex negundo – a l’Índia – , Vitex rotundifolia, – al Mediterrani, Àsia central i a la costa xinesa – , i Vitex trifolia – del Vietnam i altres països del SE asiàtic – .



NOMS POPULARS

Anglès: Abraham’s-bush, Abraham's balm, Agnus castus, Chaste berry, Chaste tree, Chasteberry, Hemp tree, Lilac chastetree, Monk's pepper, Monk's pepper tree.

Castellà: agnocasto, ajeroboalfagdí, arbolito de la pimientaañocasto, cañamera, gatillo castohierba de la castidad, pimenterapimentero falso, pimentillopimienta silvestre, pimientillopimiento loco, pimiento silvestresanzgatillo, sargatillo, saucgatillo, saucegatillo, sauz gatillosauzgatillo, sazgatillo, zausgatillozerobo, árbol de la castidad.

Català: agnocast, aloc, alís, alós, arbre de Sant Josep, bardes, elcasiera, herba de la castedad, herba de les xinxes, mata de les xinxes, mata de riu, pebre bord, pebre de frare, pebre foll, pebre foll d'Espanya, salser, salze ver, ximbes, ximbla, ximbra.

Francès: Agneau chaste, Gattelier, Gattilier, Gattilier agneau-chaste, Gattilier commun, Pebrier de capucin, Pebrier fèr, Petit poivre, Piment de moins, Poivre sauvage.

Hebreu: חיִש - םָהרְבַא יוצָמ



HISTÒRIA

L’aloc era una planta coneguda ja pels antics egipcis, segurament com a sedant dels espasmes de la regla. La Bíblia el menciona (potser) en temps d’ Abraham (segle XVII a. de C.), que en va plantar un al costat del pou de Beerseba. La versió més corrent, però, descriu l’arbust com un tamariu. Amb tot, el nom popular hebreu (el destí d’Abraham), es refereix encara avui al partiarca bíblic. Al segle VI a. de C., Homer el cita a la Il·líada, com a remei per evitar temptacions. Teophrastos d’Eresos (segle II a. de C.) el descriu com a άγνος. I ”agnos” en grec significaria “anafrodisíac/contraceptiu”. Segons la mitologia grega, la deesa Hera hauria nascut sota una mata d’aloc. Plini el Vell (segle I) donà el nom de vieio o de vitex a l’arbust, recordant que de les tiges se’n fan cistells. Comentava que a Grècia, des del segle XI a. de C., se celebraven les tesmoforines en honor de Demeter i Persèfona. Eren unes celebracions durant les qual els homes quedaven apartats de les dones. Elles reposaven sobre jaç d’aloc, per purificar-se. El primer ritual era sacrificar un porc i dipositar-ne les restes en un cup anomenat megara. Al cap de tres dies, les dones pures en retiraven les restes podrides i les col·locaven, junt a pastissos en forma de penis i de serps, damunt l’altar dedicat a les deeses. Al final ho aspergien tot pels camps, creient que aquest el ritual afavoriria un bona collita després de la sembra. La celebració més típica durava tres dies: anodos (ascenció al santuari), nesteia (dejuni i abstinència), kalligeneia (renaixament). Dioscòrides (segle I d. de C.) es referia a la planta com a “agnos” o “lygos”. La tenia per planta “calenta i eixugadora”. Recomanava la llavor contra malalties de la melsa, mossegades de bèsties, i contra la hidropesia. Creia que, la planta beguda amb vi, augmenta la llet de les mares, minva la quantitat de semen als homes, fa venir la regla a les dones, i corregeix l’insomni. Que la planta, en banys de seient, millora el post-part. En cataplasma, minva el mal de cap. Que els fums de la planta espanten insectes i bestioles verinoses. Les fulles, barrejades amb llard i fulles de vinya, estoven els testicles endurits. Que les esquerdes anals es curen amb aigua dels fruits. Que les fulles, aplicades a les articulacions, reencaixen els ossos i curen ferides recents. I que les rametes eviten nafres als caminants, si les duen a les mans, deia. Més trad, Arnau de Vilanova (s. XIII) en reconeixia la virtut anafordisiaca, fins i tot per a estris amb mànec de la fusta d’aloc. Hom creu que el nom de “pebre de frare” li ve al fruit per ser emprat com a anafrodisíac a l’Edat Mitjana. Andrés de Laguna (segle XVI) deia que els fruits són molt carminatius i anafrodisíacs. William Turner (segle XVI) assegurava que els fruits són anafrodisíacs, tant fregits com sense fregir.



LITERATURA


“Per l’enclotat i sec camí de sorra, sentia, al lluny, resplendir la carena. Jo no la veig, però perquè me’n priven les altes tanques d’alocs i canyars”
"Aloc, els boixos a l'ombra de l'auleda. El vent, a penes llevat dels camps, fa moure cada matí les fulles".
“Quan la pluja porta l'olor de la pols de les fulles aspres del llunyans alocs, he mirat aquesta terra, he mirat aquesta terra”.
− Salvador Espriu
“Qui veiés una dansa damunt l’era i una serra morada enllà de mi; qui topés un aloc de torrentera o enmig d’un pedruscall, un romaní”.
− Josep Carner


PROPIETATS DEL ALOC

  • acaricida (OE a 1ppm): contra “aranya roja” Tetranychus urticae
  • activador del corpus luteum
  • anafrodisíac
  • analgèsic
  • ansiogènic (per la via del receptor del 5HT1A)
  • antiangiogènic (fruits)
  • anticariogènic a les dents (especialment contra S. mutans)
  • anticonceptiu
  • antiinflamatori (fa minvar TNF-alfa i IL-6 als macròfags)
  • antinociceptiu: alleuja dolors tant als receptors delta (DOR)/mu (MOR)/kappa (KOR) opioides, com als receptors muscarínics)
  • antisèptic
  • aperitiu (fruits)
  • astringent
  • bactericida (OE) (MRSA; Klebsiella -extr. Metalòlic-; Streptococcus fecalis, Salmonella sp. pl., Escherichia coli) [més els fruits de peus de flors blanques]
  • carminatiu (fruits)
  • diürètic (fruits)
  • dopaminèrgic (lligant-se als receptors D2)
  • emmenagog
  • estimulant
  • estomacal
  • estrogènic – per l’àcid linoleic-
  • febrífug
  • fungicida (OE fulles) contra:

    Candida albicans,
    Candida kreusei,
    Candida pseudotropicalis,
    Candida tropicalis,
    Epidermophyton floccosum,
    Micorsporum gypseum,
    Microsporum canis,
    Trichophyton mentagrophytes,
    Trichophyton rubrum.

  • galactagog (vi de fruits) : incrementa la prolactina i inhibeix els estrògens (a dosis petittes, en dones; a dosi altes és a l’inrevés, en rates)
  • mucolític
  • preventiu de nafres als peus al caminar (una rameta com amulet)
  • protector dels ossos (OE)
  • protector (regenerador) pancreàtic
  • regulador hormonal: ↓ ACTH, ↓ col·loide del lumen dels fol·licles del tiroides, ↑TH, ↑TSH, ↑transportador baso-lateral Na/I tiroides; =corticosterona.
  • regulador de la menstruació: I) a la hipòfisi, incrementa la producció d’hormones reguladores del cos luti, i inhibeix l’hormona luteotròpica – II) al lòbul anterior de la hipòfisi redueix la producció la producció d’hormona fol·lículo-estimulant (FSH), i incrementa la de la lúteo-estimulnat (LSH) – III) desplaça l’equilibri estògen/progesterona envers l’estimulació del cos luti -IV) inhibeix l’excés d’FSH que pugui produir angoixa i la síndrome premenstrual – V) corregeix una manca d’LSH que pugui produir menorràgia – VI) augmenta els nivells d’ERalfa a l’hipocamp.
  • relaxant
  • repel·lent d’aranyes (i paparres, puces, mosquits i altres insectes): fums de fulles picolades, o bé extracte amb anhídric carbònic hipercrític dels fruits
  • repel·lent de paràsits a galliners i colomars
  • sedant
  • tònic (fruits)


PREPARATS

Bafs de tota la planta

Banys: 5 L d’aigua freda en una olla es posen a escalfar amb un bon grapat de fulles tendres, i quan l’aigua comença a quasi bullir es tapa, es deixa refredar una mica, i s’aboca a través d’un colador a la banyera, on hi haurà una bona quantitat d’aigua calenta (a uns 40 º C), i ½ Kg de sucre blanc. El bany és a punt, aleshores. Cal esbandir bé la banyera en acabat per evitar que hi acudeixin les formigues.

Compresa de fruits picolats amb oli i vinagre. O bé d¡’aigua tèbia on s’hi hagi macerat fulles tendres.

Comprimits: 600 mg x 3 cops al dia, abans dels menjars

Decocció: dels fruits (1.5- 3 g al dia).

Extracte fluid: 1-2.5 mL al dia (estandaritzat amb 0.5% d’agnúsid)

Extracte sec: 20-50 mg dos cops al dia.

Infusió: 30 g de fulles tendres en ½ L d’aigua a repartir en tres preses durant el dia. O bé 3 g de fruits en ½ d’aigua, escaldats.

Meceració en aigua freda o tèbia.

Planta tendra menjada directament: fulles, fruits.

Pomada amb llard.

Tintura de fruits & fulles. 40 gotes al dia, durant 3 mesos.

Vi de fruits.

Vinagre (de poma) dels fruits & fulles



NOTA:Els tractaments poden durar fins a 18 mesos.



TOXICITAT

Els fruits poden provocar cansament, sequedat de boca, sensació de formigueix, nàusees, mal de cap, gastroenteritis, acne, i picors a la pell, taquicàrdia, menorràgia; però sempre de manera suau i reversible. Molts metges creuen que les dones embarassades no haurien de prendre aquesta planta. Tampoc els afectats per Parkinson n’haurien de prendre, ja que interferiria massa amb el tractament alopàtic. I potser tampoc les dones amb càncer de mama per interferir segurament amb la quimioteràpia.



Per saber més sobre el Aloc, els seus principis actius i les afeccions que pot guarir, descarrega't el document el enllaç de sota o bé visita les següents fonts:

https://phytochem.nal.usda.gov/phytochem/plants/show/2109?qlookup=vitex+agnus-castus&offset=0&max=20&et

http://www.informaticsjournals.com/index.php/jnr/article/view/432