
És una planta vivaç, que no passa del pam d’alçada, amb flors totes grogues...
"El nostre país desprèn un perfum peculiar, mescla afortunada de multitud d’espècies vegetals: de l’aroma gairebé clandestina de les violes en ple hivern, a l’esclat de la farigola; de l’olor dolça i suau de l’arç blanc, a la frescor exultant de la tarongina, el poliol i les mentes; de les flaires d’orenga, sajolida i fonoll, que conviden a cuinar, a la de l’espígol damunt la pell i la sàlvia, que des del seu gris blavós aboca tot l’any l’essència d’una terra que s’arriba a enyorar.”
(Santi Jàvega, l’Herbolari de Sau).
"La importància de la cultura remeiera, tan arrelada a la nostra contrada, queda palesa al Jardí de Plantes Medicinals de Gombrèn. El goig de poder contemplar tot un reguitzell de plantes medicinals formant un jardí, és un plaer extaordinari. El contrast d'olors, de colors, de vida, intensifica aquesta sensació; i el saber que darrera de cada planta hi batega una història, en fa del jardí un lloc realment interessant. Apropa't a conèixer la màgia d'un jardí que, any rere any, reneix amb força per poder ésser admirat." ;
(Sara Mendez, herbolària de Ribes)
Plini el vell (segle I), explica que Aquil·les, l’heroi mitològic grec, va fer-ne ús (barrejant la planta amb l’òxid de la seva llança) per a curar la ferida de Tèlef, a qui ell mateix havia ferit amb anterioritat, ja que l’oracle deia que la ferida únicament podria curar-se amb la mateixa arma que l’havia causat. La planta rebé el nom de l’heroi grec per l’ús guaridor que en feu.
La tradició conta que una vegada, Sant Josep va ferir-se, durant les seves feines com a fuster, i que el nen Jesús sortí a buscar la milfulles per a curar-lo. (A Galícia encara es coneix amb el nom d’«herba dos carpinteiros»).
A l’Europa de l’Edat Mitjana, era una de les «plantes de Sant Joan» (plantes per collir durant la nit del solstici d’estiu, moment en què es creia que tenien més propietats) i que servien per conjurar els diables i la mala sort. Si les «plantes de Sant Joan» es clavaven a la porta de la casa, es creia que protegien als seus habitants de les malalties i de la mort. Es diu que els druides feien servir la milfulles per a predir el temps.
A l’Edat Mitjana era una planta remeiera que curava de qualsevol mal. Hi havia la tradició de fregar amb donzell les mans dels nens i nenes acabats de néixer abans de passar dotze setmanes. Si així es feia, els infants no tindrien mai polls i, a més, quedarien protegits de malalties degudes a freds o calors.
El donzell fou una de les plantes que foren usades per les «bruixes» per a preparar els seus beuratges amorosos de manera de potenciar els efectes afrodisíacs. Els amants donaven secretament un parell de gotes de suc de donzell diluïdes en el menjar o el beure, per aconseguir gaudir de jocs amorosos desenfrenats.
Sembla que el nom prové d’Artemisa, la germana bessona d’Apol·lo, deessa grega de la cacera i de les virtuts guaridores, especialment dels embarassos i parts.
El Gran Albert (un grimori o manual de màgia amb instruccions sobre com invocar esperits i dimonis, crear objectes màgics i llançar conjurs, atribuït a Sant Albert el Gran); assenyala:«Aquell que es preocupi de tenir sempre sobre ell aquesta herba no tindrà por als esperits malignes, ni als verins, ni a l’aigua, ni al foc, i res podrà fer-li mal».
Es diu que, si s’agafa l’arrel, a les dotze en punt de la nit de Sant Joan, i la posem sota el coixí, somiarem amb la cara de la nostra futura parella.
Antigament, existia la creença entre pagesos, que si escampaven les seves fulles pel camp en el moment de la sembra, protegien la futura collita de les pedregades.
El metge i naturalista Mattioli (s. XVI) deia: «els supersticiosos, la vigília de Sant Joan amb l’altimira, es fan cinturons i en duen garlandes al cap per protegir-se dels monstres, embruixaments, desgràcies i les malalties que els esperen durant l'any…».
Planta que va tenir un especial paper en el món de la bruixeria.
Fou considerat un dels principals ingredients que utilitzaven en les pocions i en els ungüents utilitzats els bruixots i bruixes. Hi havia una mescla molt important que contenia belladona, mandràgora i greixos de nounats, que es fregava sobre la pell o s'inseria a la vagina per ser absorbida, provocant un efecte de levitació.
Els alquímics exaltaren les virtuts d’aquesta planta per a aconseguir l’estat de puresa mental que consideraven necessari per obtenir la transmutació alquímica.
La celidònia té la consideració de planta màgica i associada a la màgia negre i com amulet es duia per protegir-se dels dimonis. Els alquimistes de l’Edat Mitjana veien en la seva saba de color groc-vermellós un mitjà per transformar qualsevol metall en or pur anomenant aquesta planta «do del cel», cœli donum.
Aristòtil comenta en un dels seus texts que havia vist que les orenetes curaven els ulls de les cries cegues amb un toc amb una tija de celidònia. Maurice Mességué (herborista francès) recuperà i cità aquesta història, que… com història és maca, però no és veritat. Cap oreneta fa això amb la seva descendència. Els ornitòlegs opinen que, malgrat haver tingut cura i fet el seguiment de milers de cries, no n’han vist mai cap amb problemes als ulls.
Sant Albert el Gran escrivia al segle XIII «No poc extraordinària és la virtut de la celidònia. Hom diu que si un home té l’herba, i el cor d’un talp, vencerà tots els enemics, totes les matèries en litigi i qualsevol debat; i si es posa la planta sobre el cap d’un malalt, cantarà amb veu forta al cap de poc, si ha de morir; però si no ho ha de fer, plorarà. Si la muller olora la planta, evitarà les disputes maritals.»
Entre els antics pobles celtes era considerat un dels arbres sagrats, juntament amb el roure i el salze. Es creia relacionat amb les fades i que assenyalava l’entrada a l’altre món.
Es creia que portava mala sort si es tallava l’arbre; únicament es podia fer una vegada brotat. Els arços els trobarem, als països gaèlics, a les àrees de peregrinació místiques cèltiques.
També era un símbol d'esperança i una eina contra la bruixeria i els vampirs.
Alguns creien que tenia l'habilitat d’evitar la intrusió de forces sobrenaturals, en creure que era sagrat en relacionar-lo amb la corona d'espines que va portar Jesús. D’aquesta llegenda, s’explica que fou seguida per l’emperador Carlemany que en agenollar-se davant una corona d’arç blanc, que suposadament dugué Jesús, aquesta va començar a florir.
Com a protector contra la bruixeria, es col·locava en els llitets dels nadons, o al voltant de les cases i portes.
En la literatura eròtica àrab es considera afrodisíac, en igualar l’olor de les seves flors a la de les dones acabades de llevar.
En la creença popular, una beguda preparada amb corniol es considera eficaç contra la impotència causada per la màgia i els encanteris.
Entre els significats simbòlics del corniol es diu que la seva flor florida, però tombada cap avall, significa la humilitat. A la vegada simbolitza el poder sexual, la inconstància i fins i tot l’amant abandonat; de manera que fins al segle XVII es considerava inadequat portar o regalar flors de corniol.
Durant el Renaixement, el corniol era una de les plantes funeràries.
La mitologia grega, assegurava que la farigola sorgí d’una llàgrima d'Helena de Troia.
A la península Ibèrica i en altres pobles de la Mediterrània agrària, existia la creença que era una planta que podia aturar les tempestes i evitar la caiguda de llamps, i per tant, era considerava una planta protectora, fins i tot de les cases.
A la cultura celta era una de les plantes sagrades, i en tots els rituals solien cremar garbes de farigola per a purificar l’ambient abans de les cerimònies.
Encara avui, a Irlanda i Escòcia, una infusió de farigola rep el nom de la «infusió de les fades»: si una vegada beguda la infusió quedessis adormit en certs boscos, s'assegura que tindràs somnis en els quals podràs veure-les i si et calen respostes als teus problemes, te les donaran a través dels somnis.
Entre els celtes, es deia que aquells que portessin males intencions, fossin fades, follets, mags, bruixes o bruixots no entrarien en una casa on les finestres estiguessin protegides per rams d'hipèric.
A l'edat mitjana es cremava en les cases en les quals es creia que hi havia entrat el dimoni, i era coneguda com a Fuga daemonium (espantadimonis). També va fer-se servir com a talismà, però calia escriure la següent fórmula màgica: SATOR / AREPO / TENET / OPERA / ROTAS que és capicua i pot llegir-se en els dos sentits… Aquesta fórmula, cosida a una tros de cuir amb una rameta de pericó, descobria la identitat d’una bruixa.
També es diu que curaria la melangia i atrauria l'amor.
Posada sota el coixí, s’assegurava que coneixerien, en somnis, els nostres propers amants.
Existeix una llegenda popular que explica que, durant la fugida a Egipte de la Sagrada Família, en ser perseguits per un escamot de soldats, Sant Josep, la Mare de Déu i l’infant Jesús, s’amagaren en una grevoleda. Miraculosament, els arbres de boix grèvol abaixaren les branques fins a amagar-los. Maria, aleshores, beneí aquesta planta prometent que restaria sempre verda en record de la protecció donada.
En temps reculats, abans de l’arribada del cristianisme, el boix grèvol era considerat el símbol de persistència (fulles sempre verdes i fruits vermells) en èpoques hivernals.
Es creia que plantat prop de casa, la protegia de la mala sort i
aportava prosperitat. Va fer-se’n una sobreexplotació (queden molt poques «grevoledes») i en molts països d'Europa (Catalunya és un d’ells) es considera actualment una espècie protegida, ja que està en perill d'extinció.
Troballa de la Verge de Domanova, santuari de la comuna nord- catalana de Rodès, a la comarca del Conflent. Conten que, un pastor es trobava fent pasturar les seves ovelles per aquests indrets quan observà un anyell que s'allunyà del ramat un tros lluny. El pastor, seguí l'animal per trobar-lo sota d'un aranyoner, prostrat a terra, mirant fixament l'arbust, convidant al pastor a mirar un punt determinat del capdamunt de l'aranyoner. En fer-ho, descobrí una imatge de la Verge.
Agafà la imatge, l'embolicà amb la pellissa, i la deixà, pensant que més tard aniria a informar de la troballa als seus amos. Quan, al capvespre, tornà a tancar el ramat i recollir la imatge, s'adonà que havia desaparegut. Alçant els ulls, la veié on l'havia vista per primera vegada, al capdamunt de l'aranyoner. No intentà de baixar-la de nou i marxà corrent a informar els amos de la seva aventura. Aquests, una vegada comprovada la veracitat de la història, informaren el mossèn del poble que anà a buscar-la en processó, per baixar-la a l'església parroquial.
La Santa Estàtua hi restà molt poc temps a l'església. Va desaparèixer per tornar a l’aranyoner. Llavors es decidí construir-li la capella de la Verge de Domanova.
Des de l'antiguitat va ser una planta molt valorada pels mags (i pels supersticiosos). La seva fama s’originà quan el deu Mercuri va oferir a Ulisses un antídot fet amb arrel de ruda.
El basilisc (mite grec sobre una serp que podia rostir plantes o partir roques amb una alenada), no va tenir cap efecte sobre la ruda.
Els grecs creien que tenia la facultat de contrarestar els encanteris de les bruixes i fins fa pocs anys es creia que aquestes s’allunyaven de qui portava ruda al coll.
Es diu que aquesta planta creix millor quan s'ha robat i quan és insultada.
Posar-la a l'aigua del bany, es diu que serveix per a captar protecció i per atreure persones del sexe contrari.
Diuen que les bruixes no poden fer cap mal a qui porti un brot de ruda a la butxaca.
Conten que una vegada dues dones escoltaven, d'amagatotis, unes bruixes que parlaven de les virtuts de la ruda. Però vet ací que a una d'elles se li escapà un crit i les bruixes van desaparèixer. L'altra, tota empipada li digué:
Haguessis callat, morruda,
sabríem la virtut que té la ruda.
És considerada una planta dedicada a la Mare de Déu. Sempre floreix quan hi ha una festivitat dedicada a Ella.
La llegenda explica que les flors del romaní es van tenyir de blau quan Maria va penjar-hi el seu mantell perquè tenia calor. Una altra versió diu que hi deixà els bolquers del Nen Jesús per assecar.
També es diu que la planta de romaní viu fins als trenta-tres anys, l’edat de Crist al ser sacrificat, i que l’olor recorda a la del fill de Déu.