És una planta vivaç, que no passa del pam d’alçada, amb flors totes grogues...
FRASE D’EN SANTI JÀVEGA
"El nostre país desprèn un perfum peculiar, mescla afortunada de multitud d’espècies vegetals: de l’aroma gairebé clandestina de les violes en ple hivern, a l’esclat de la farigola; de l’olor dolça i suau de l’arç blanc, a la frescor exultant de la tarongina, el poliol i les mentes; de les flaires d’orenga, sajolida i fonoll, que conviden a cuinar, a la de l’espígol damunt la pell i la sàlvia, que des del seu gris blavós aboca tot l’any l’essència d’una terra que s’arriba a enyorar.”
(Santi Jàvega, l’Herbolari de Sau).
FRASE DE SARA MÈNDEZ
"La importància de la cultura remeiera, tan arrelada a la nostra contrada, queda palesa al Jardí de Plantes Medicinals de Gombrèn. El goig de poder contemplar tot un reguitzell de plantes medicinals formant un jardí, és un plaer extaordinari. El contrast d'olors, de colors, de vida, intensifica aquesta sensació; i el saber que darrera de cada planta hi batega una història, en fa del jardí un lloc realment interessant. Apropa't a conèixer la màgia d'un jardí que, any rere any, reneix amb força per poder ésser admirat." ;
(Sara Mendez, herbolària de Ribes)
Mitologia i plantes
A càrrec de Lluís Borrell
MILFULLES
Achillea millefolium L.
Família: Asteràcies
MITOLOGIA
Plini el vell (segle I), explica que Aquil·les, l’heroi mitològic grec, va fer-ne ús (barrejant la planta amb l’òxid de la seva llança) per a curar la ferida de Tèlef, a qui ell mateix havia ferit amb anterioritat, ja que l’oracle deia que la ferida únicament podria curar-se amb la mateixa arma que l’havia causat. La planta rebé el nom de l’heroi grec per l’ús guaridor que en feu.
La tradició conta que una vegada, Sant Josep va ferir-se, durant les seves feines com a fuster, i que el nen Jesús sortí a buscar la milfulles per a curar-lo. (A Galícia encara es coneix amb el nom d’«herba dos carpinteiros»).
A l’Europa de l’Edat Mitjana, era una de les «plantes de Sant Joan» (plantes per collir durant la nit del solstici d’estiu, moment en què es creia que tenien més propietats) i que servien per conjurar els diables i la mala sort. Si les «plantes de Sant Joan» es clavaven a la porta de la casa, es creia que protegien als seus habitants de les malalties i de la mort. Es diu que els druides feien servir la milfulles per a predir el temps.
Imatge generada amb I.A.
DONZELL
Artemisia absintium L.
Família: Asteràcies
MITOLOGIA
A l’Edat Mitjana era una planta remeiera que curava de qualsevol mal. Hi havia la tradició de fregar amb donzell les mans dels nens i nenes acabats de néixer abans de passar dotze setmanes. Si així es feia, els infants no tindrien mai polls i, a més, quedarien protegits de malalties degudes a freds o calors.
El donzell fou una de les plantes que foren usades per les «bruixes» per a preparar els seus beuratges amorosos de manera de potenciar els efectes afrodisíacs. Els amants donaven secretament un parell de gotes de suc de donzell diluïdes en el menjar o el beure, per aconseguir gaudir de jocs amorosos desenfrenats.
Imatge generada amb I.A.
ALTIMIRA
Artemisia vulgaris L.
Família: Asteràcies
MITOLOGIA
Sembla que el nom prové d’Artemisa, la germana bessona d’Apol·lo, deessa grega de la cacera i de les virtuts guaridores, especialment dels embarassos i parts.
El Gran Albert (un grimori o manual de màgia amb instruccions sobre com invocar esperits i dimonis, crear objectes màgics i llançar conjurs, atribuït a Sant Albert el Gran); assenyala:«Aquell que es preocupi de tenir sempre sobre ell aquesta herba no tindrà por als esperits malignes, ni als verins, ni a l’aigua, ni al foc, i res podrà fer-li mal».
Es diu que, si s’agafa l’arrel, a les dotze en punt de la nit de Sant Joan, i la posem sota el coixí, somiarem amb la cara de la nostra futura parella.
Antigament, existia la creença entre pagesos, que si escampaven les seves fulles pel camp en el moment de la sembra, protegien la futura collita de les pedregades.
El metge i naturalista Mattioli (s. XVI) deia: «els supersticiosos, la vigília de Sant Joan amb l’altimira, es fan cinturons i en duen garlandes al cap per protegir-se dels monstres, embruixaments, desgràcies i les malalties que els esperen durant l'any…».
Imatge generada amb I.A.
BELLADONA
Atropa belladonna L
Família: Solanàcies
MITOLOGIA
Planta que va tenir un especial paper en el món de la bruixeria.
Fou considerat un dels principals ingredients que utilitzaven en les pocions i en els ungüents utilitzats els bruixots i bruixes. Hi havia una mescla molt important que contenia belladona, mandràgora i greixos de nounats, que es fregava sobre la pell o s'inseria a la vagina per ser absorbida, provocant un efecte de levitació.
Els alquímics exaltaren les virtuts d’aquesta planta per a aconseguir l’estat de puresa mental que consideraven necessari per obtenir la transmutació alquímica.
Imatge generada amb I.A.
HERBA BERRUGUERA
Chelidonium majus L.
Família: Papaveràcies
MITOLOGIA
La celidònia té la consideració de planta màgica i associada a la màgia negre i com amulet es duia per protegir-se dels dimonis. Els alquimistes de l’Edat Mitjana veien en la seva saba de color groc-vermellós un mitjà per transformar qualsevol metall en or pur anomenant aquesta planta «do del cel», cœli donum.
Aristòtil comenta en un dels seus texts que havia vist que les orenetes curaven els ulls de les cries cegues amb un toc amb una tija de celidònia. Maurice Mességué (herborista francès) recuperà i cità aquesta història, que… com història és maca, però no és veritat. Cap oreneta fa això amb la seva descendència. Els ornitòlegs opinen que, malgrat haver tingut cura i fet el seguiment de milers de cries, no n’han vist mai cap amb problemes als ulls.
Sant Albert el Gran escrivia al segle XIII «No poc extraordinària és la virtut de la celidònia. Hom diu que si un home té l’herba, i el cor d’un talp, vencerà tots els enemics, totes les matèries en litigi i qualsevol debat; i si es posa la planta sobre el cap d’un malalt, cantarà amb veu forta al cap de poc, si ha de morir; però si no ho ha de fer, plorarà. Si la muller olora la planta, evitarà les disputes maritals.»
Imatge generada amb I.A.
ARÇ BLANC
Crataegus monogyna L.
Família: Rosàcies
MITOLOGIA
Entre els antics pobles celtes era considerat un dels arbres sagrats, juntament amb el roure i el salze. Es creia relacionat amb les fades i que assenyalava l’entrada a l’altre món.
Es creia que portava mala sort si es tallava l’arbre; únicament es podia fer una vegada brotat. Els arços els trobarem, als països gaèlics, a les àrees de peregrinació místiques cèltiques.
També era un símbol d'esperança i una eina contra la bruixeria i els vampirs.
Alguns creien que tenia l'habilitat d’evitar la intrusió de forces sobrenaturals, en creure que era sagrat en relacionar-lo amb la corona d'espines que va portar Jesús. D’aquesta llegenda, s’explica que fou seguida per l’emperador Carlemany que en agenollar-se davant una corona d’arç blanc, que suposadament dugué Jesús, aquesta va començar a florir.
Com a protector contra la bruixeria, es col·locava en els llitets dels nadons, o al voltant de les cases i portes.
En la literatura eròtica àrab es considera afrodisíac, en igualar l’olor de les seves flors a la de les dones acabades de llevar.
Imatge generada amb I.A.
CORNIOL
Aquilegia vulgaris L.
Família: Ranunculàcies
MITOLOGIA
En la creença popular, una beguda preparada amb corniol es considera eficaç contra la impotència causada per la màgia i els encanteris.
Entre els significats simbòlics del corniol es diu que la seva flor florida, però tombada cap avall, significa la humilitat. A la vegada simbolitza el poder sexual, la inconstància i fins i tot l’amant abandonat; de manera que fins al segle XVII es considerava inadequat portar o regalar flors de corniol.
Durant el Renaixement, el corniol era una de les plantes funeràries.
Imatge generada amb I.A.
