No són del tot planes, estan una mica aquillades. Estan disposades en espiral (en condicions normals: 2/5), i alternes. Poden ser pesistents durant 3-4 anys, o caure al final de la trador. La forma és més o menys el·líptica, lobulada o dentada, i auriculada o atenuada a la base. Aparentment les fulles poden ser glabres, però caldria mirar-les al microscopi per a detectar exactament quins tipus de tricomes tenen. La forma de les fulles pot canviar d’un any a l’altre, d’una rama a l’altra. Els nervis laterals solen ser bastant paral·lels entre sí, i gruixuts, o bé són més prims i més ondulats i divergents. Els nervis terciaris es fan més o menys visibles a la cara de sota o abaxial. Hi ha 2 estípules més o menys obovals o linears, escarioses, caduques (només persistents a algunes fulles superiors). Les flors són d’un sol gènere en general, anemòfiles, i agrupades en aments unisexuats (en general). Els aments masculins són cilíndrics, allargats, interromputs; i pengen. Surten per fascicles dels borrons axil·lars que hi ha a l’extrem els brots de l’any precedent; o també de l’axil·la de les fulles, o de les escates estipulars caduques. Cada flor masculina es pot trobar aïllada o formant un glomèrul, subsèsil o sèssil, i no sol tenir rudiment d’ovari. Hi ha una bractèola lanceolada, normalment. El periant és escariós, pelut per fora, amb (5)-6-(7-8-9) divisions més o menys soldades per la base. La prefloració és imbricada o valvar. Sovint hi ha 3 divisions més grans alternant amb les altres 3 menors. Estams (3)-5-6-(9.10-12-15), epígins (sobre ovari ínfer). Els 6 estams principals se sobreposen a les divisions del periant. Si n’hi ha més, s’intercalen a les divisions del periant. El filament estaminal és prim, molt allargat, corbat quan encara és dins el botó floral, insert al fons del periant. Les anteres són exertes, ovoides oblongues o subgloboses, mútiques o mucronades, glabres o peludes, amb dos compartiments paral·lels que s’obren longitudinalment, amb dehiscència extrorsa. Els aments femenins es troben aïllats, no estan pas soldats a la cúpula; són sèssils, i aglomerats en un eix curt. Es disposen en una espiral d’índex 2/5, i estan acompanyas a la base per 1-2 bràctees. El periant és en tub adherit a l’ovari fins la base dels estils. Normalment té 6 divisions (rarament 3 o 9), curtes, imbricades, disposades en 2 sèries, i embolcallant la base dels estils com un gorjal. Estaminoides menuts o absents. Ovari ínfer, format per 3 carpels soldats pels seus marges, amb 3 placentes (cadascuna amb 3 òvuls) que comencen en posició parietal. Després van creixent cap el centre i apareixen amb 3 compartiments (rarament 2 o 4) i amb 2 òvuls col·laterals que pengen, gairebé anàtrops, amb micròpil al cim del compartiment, una mica sobresurtint, amb 2 teguments. Eix placentari i rafe curts. Estils sovint 3-4 (rarament 0, 2, 5 o 8), més o menys llargs, més o menys corbats, més o menys aguts, més o menys claviformes, estigmatífers a la cara interna. Estigmes enters, i a vegades soldats en rosetó; persistents sobre el fruit. Eix fructífer allargat, o gairebé nul, duent els fruits sèssils. Cúpula que envolta l’ovari, i deprés l’aglà, almenys per la base, formada per escates imbricades concrescents en gran part, de forma variable segons la franja: ovals, linears, ligulades, atenuades, separades o juntes, corbades, toves, dures, o punxents. Gla ovoide allargat, obovoide, oblong o el·lipsoidal o turbinat; sovint umbil·licat, apiculat al cim, i coronat per les restes del periant i dels estils. A la base, agafat per un llambric ample aplanat o convex del que acaba per desprendre’s deixant una cicatriu. L’aglà madura al final del primer any o del segon. És a dir, triga mig any o un any i mig a madurar, segons els grups d’espècies. Perciarp crustaci, brillant, gabre o densament sedós per dins, amb un sol compartiment, a vegades incompletament dividit pels vestigis dels envans que separaven els 3 compartiments originals. Aglà amb una sola llavor (per haver avortat les altres 5 llavors). Llavor gran omplint del tot la cavitat del fruit o aglà. Hílium basilar. Rafe curt o nul. Embrió gran, sota els teguments, dret, carnós, sense albumen, ocupant tota la llavor. Radícula petita, curta, amagada per la base prolongada dels cotiledons. En posició axil·lar quan es cotiledons són iguals, o lateral quan són desiguals. Cotiledons 2, cornosos, oblongs, auriculats a la base, plano-convexes, amb les cares internes planes, aplicades una contra l’altra, ontusos al cim, enters o amb petites aurícules quan queden els rudientns dels envans, o, a vegades, totalment soldats, engruixits a la càlaza. Càlaza molt visible, amb nervis longitudinals ramificats, amb midó. Plàntula agafada a la cara interna dels cotiledons, una mica per sobre la base. Germinació normalment hipogea.

CARACTERÍSTIQUES DEL GÈNERE QUERCUS

Formen arbres (o arbusts) llenyosos:

  • Amb branques amb borrons amb nombroses esquames imbricades, ordenades en 4 – 5 sèries.
  • I fulles alternes (mai oposades), penninèrvies, enteres (o més o menys dentades o lobulades), persistents, caduques o perennants; membranoses o coriàcies.
  • Amb estípules 2 (lanceolades, linear – romboïdals o linear - espatulades), caduques o persistents (a les fulles superiors).

I que tenen:

  • Flors unisexuals (o anòmalament, en part, hermafrodites) agrupades en ament (penjolls) masculins o arracades (femenines).
  • Penjolls masculins cilíndrics, laxiflors, fins i que pengen amb delicadesa i estan despullats a la base. Neixen en fascicles a la punta (o a la base) de ramells d’un any (o menys). S’insereixen a l’axil·la de les fulles (o d’escames estipulars caduques). Flors masculines assentades o gairebé, aïllades o formant glomèruls al raquis. Molt rarament amb un ovari rudimentari. La bractèola és caduca, lanceolada, aguda. El perigoni és campanulat, lobulat (o dividit fins gairebé la base), escariós i (sovint) pilós, amb divisions (6 o més rarament de 4 a 9) imbricades.
  • Estams en nombre variable (en general 6 – 12), amb filaments lliures, gràcils, allargats, inserits al voltant del disc carnós de la base del perigoni.
  • Anteres exsertes, dretes, oval-oblongues o subglobuloses, mútiques (o mucronades), glabres (o piloses), bilobulades (cel·les contigües paral·leles, amb dehiscència longitudinal extrorsa).
  • Flors femenines dretes, axil·lars, sobre ramells de l’any, o bé inserides sobre un peduncle llarg (en inflorescència racemosa), o bé sobre un peduncle molt curt (inflorescències aglomerades o única) a les aixelles foliars. Cada flor és solitària i és dins un involucre de bràctees esquamiformes nombroses, imbricades, a vegades soldades per la part interna, a vegades també per l’externa. A la base del involucre hi ha 1 – 2 bractèoles caduques.
  • El perigoni urceolat (normalment), amb un tub adherent a l’ovari, i amb limbe molt curt (formant un periant campanulat, amb 6 lòbuls o denticles que poden estar més o menys esfumats).
  • Estaminodis nuls, o bé summament petits.
  • Ovari ínfer, trilocular (normalment), amb tres carpels (cadascun amb 2 òvuls penjants, anàtropes, amb micròpil superior). (Alguna vegada hi ha enlloc de 3, 4 o 5 compartiments).
  • Estils isòmers amb les cel·les (3), curts (en general), allargats (a vegades), arquejats, drets, linears (o amb àpex dilatat), canaliculats, donant lloc als estigmes per la cara anterior.
  • Involucre fructífer (cúpula) acrescent, enter, hemisfèric o ciatiforme, embolcallant la base del fruit (gla). Els fruits avortats queden dins la cúpula i gairebé no en sobresurten. Les escates que el conformen estan soldades i són llenyoses (al final), imbricades, de forma variable (filiforme, planes, giboses), a vegades patents, a vegades aplicades, a vegades arquejades enfora més o menys regularment. Són toves (o bé endurides) a la punta.
  • Fruit (gla) oviforme allargat, cilíndric - el·líptic (o globulós quan és avortat). Està unit a la cúpula per un llambric en forma de disc rodó esblanqueït, situat ben bé a la base.
  • Àpex del gla umbilicat, arrodonit o lleugerament atenuat, i culminat per un estilopodi (format per l’acrescència del pericarpi i per la corona de restes seques del perigoni).
  • Pericarpi (pell del gla) indehiscent, crustaci (o coriaci), prim, llis, de color castany (quan és madur), glabre o sedós per dins; glabre o pubèrul per la part de fora; amb una sola cel·la i una sola llavor (per avortament de les demés).
  • Llavor ocupant quasi tot l’espai del fruit. Testa membranàcia. Cotiledons carnosos – crassos, llisos (o solcats), plano–convexes. Embrió hipogeu. Radícula súpera, curta, inclosa dins els cotiledons (o poc sobreeixint).


HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

A les rouredes i alzinars s’hi fan moltes espècies d’insectes, aus i fongs. Destaquen els fongs hipogeus anomenats tòfones o trufes. El 1566 a França les rouredes i alzinars del rei varen ser declarats inalienables i totalment protegits. I el 1573 s’obligava a mantenir una quarta paret de les finques de les congregacions religisoses franceses amb bosc. Durant els regants de LLUÍS XIV i LLUÍS XVI la deforestació va anar in crescendo per tal de fornir de fusta per als vaixelles de l’armada. I encara va augmentar més durant el regnat de LLUÍS XVI i durant la Revolució Francesa. A la península hispànica, segons PLINI EL VELL un esquirol podia anar saltant d’alzina en alzina des dels Pirineus fins a Gibraltar. Els primers Reis Catòlics van afavorir la Mesta i el dret de pas dels ramats trashumants. Per tenir llana havien de tenir pastures i poc bosc. Les deveses eren el paisatge idïlic tìpic espanyol que afavoria les pastures i a la vegada la producció d’aglans. Felip II i altres reis aprofitaren la fusta de roures i alzines per abastir les drassanes. S’ha descrit diversos exemplars monumentals de Quercus actualment desapareguts o dels que en queden només rastres. Els més grossos feien 35 m d’alçària i tenien 18 m de volt de canó. I tenien una edat estimada de mil anys. A l’extrem oposat hi ha Quercus lusitanica Lamk. que no passa mai de 3 m d’alçària i té sempre un port arbustiu amb molts rebrots arran de terra. Segurament la roureda amb més exemplars mil·lenaris és la de la finca de Blenheim Palace a Oxforshire, que des de la Guerra de Successió espanyola pertany als ducs de Marlborough, els CHURCHILL. Pel que fa a la mida de les fulles segurament l’espècie que les té més grans és Quercus velutina, ja que arriben a 50 × 30 cm. El podríem veure a les plantacions als Pirineus Atlàntics, vora Sare, per exemple. A Catalunya les fulles majors les té entre els roures autòctons el Quercus vivieri i el Quercus robur, de fins a uns 25 cm. Entre les alzines (Quercus ilex) més grosses hi ha la de Westbury Court (Gloucester), ja que el tronc fa 9 m de volt de canó, tot i no fer l’arbre més de 14 m d’alçària. A Catalunya la més alta de la ssp. ilex seria l’alzina de Masjoan, a Espinelves, amb 30 m d’alçària i 3.2 m de volt de canó. Però la més gruixuda seria l’alzina del Mas Borbó, a l’Aleixar, amb 11 m d’alçària i 6.5 m de volt de canó. I de la ssp. ballota, la més alta seria l’alzina de Vinyoles, a Cava, amb 20 m d’alçària i 4.3 m de volt de canó. Però la més gruixua seria l’alzina de Pelleu, a Isona, amb 15 m d’alçària i 5.3 m de volt de canó. L’alzina surera (Quercus suber) que pot ser la més gran podria ser la d’Aldenanueva del Camino (Cáceres), pels seus 8.5 m de volt de canó i 16 m d’alçària. O la més vella podria ser la del Bosco di Sant Pietro (Caltagirone, al Sud de Sicília), pels seus 700 anys. A Catalunya la surera més alta seria la de Can Formiga, a Arbúcies, de 28 m d’alçària i 3.3 m de volt de canó. I la més gruixuda seria la de Can Ferrer, de Riudarenes, amb 17 m d’alçària i 5 m de volt de canó. De l’híbrid o surolí (Q. × morisii) destaca el del Mas Obert, a Sant Gregori, amb 19 m d’alçària i 3.2 m de volt de canó. Del garric (Quercus coccifera), que normalment té un port arbustiu baix i dens, en destaquen alguns exemplars arboris. A l’illa de Creta hi ha un garric amb un volt de canó de 3 m que fa uns 12 m d’alçària. És a tocar el monestir de Arkadi, al Parkeeterrein. Un dels roures de l’espècie Quercus faginea més grossos és el de Aldea de Rala a Navarra. Fa 7.4 m de volt de canó. A Catalunya el més alt seria el de Can Vilàs, de Valldarques, amb 26 m d’alçària i 4.8 m de volt de canó. De l’espècie Quercus pubescens potser els més grans d’Europa siguin tres amb 7.3 m de volt de canó a Itàlia. Un, a Sardenya (Bilinzanas, Illorai), amb 25 m d’alçària. L’altre, el del Uomo Morto, a Trivento (Molise, molt a l’Est de Roma), amb 23 m d’alçària. I un tercer, a Via Tufo Varaccani, Patricia (Lacio, entre Roma i Nàpols), amb 37 m d’alçària i uns 700 anys. A Catalunya el més alt seria el roure de la Xoriguera, de Les Planes d’Hostoles, amb 35 m d’alçària i 4.2 m de volt de canó. Però el més gruixut seria el roure de Can Calar, a La Coma i la Pedra, de 16 m d’alçària i 6.2 m de volt de canó. De l’espècie Quercus pyrenaica potser el més gran sigui el «roble escarcio» de Villamudria (Rábanos, Burgos). Fa 7.2 m de volt de canó i uns 18 m d’alçària. De l’espècie Quercus petraea potser el roure més gran a la península sigui el del bosc de Suárbol, a Candís (NW de León,) prop del Port d’Ancares. Té uns 1000 anys, 25 m d’alçària i 12 m de volt de canó. De l’espècie Quercus mas a Catalunya el més alt seria el roure de Can Iglèsies, a Osor (La Selva) amb 39 m d’alçària, i 4.8 m de volt de canó. Però el de més volt de canó seria el roure del Vilardell, de Ribes de Freser, amb 18 m d’alçària i 5.5 m de volt de canó. I de l’espècie Quercus robur potser el més gran sigui el Kvilleken, a Norra Kvill, Kalmar (Suècia). Fa 15.2 m de volt de canó i una volum de fusta d’uns 60 metres cúbics. Fa uns 16 m d’alçària i té uns 900 anys. Està bastant malmès, com tots els d’aquestes edats. A Catalunya, el més alt seria el roure de La Torre, a La Vall de Bianya, amb 36 m d’alçària i 3.7 m de volt de canó. De Quercus canariensis, un dels més grossos és al Hoyo del Bote, Istán (Málaga). Fa 22 m d’alçària i 5.20 m de volt de canó. A Catalunya el més alt seria el del Mas Castell, d’Argentona, amb 18 m d’alçària i 3.7 m de volt de canó, seguit del roure de Can Hoste, de Breda, de 16 m d’alçària i 4.2 m de volt de canó.

HISTÒRIA

El gènere Quercus existeix des del Cretàcic. ABRAHAM veiè a Jehovà a l’alzinar de Mambré (Gènesis,18:1). A l’actual Hebron es conserven el que semblen restes d’aquella alzina que ara tindria 4000 anys. HIPÒCRATES feia servir els fums de cremar les fulles dirigits a la vagina de la dona contra l’obstrucció de la matriu. GALÈ les aplicava a les ferides verdes. PLINI EL VELL deia que vora Roma, prop de Frascati, a Tusuclum, hi havia una alzina el tronc de la qual feia 10 m de cricumferència. JULI CÈSAR va fer talar un bosc d’alzines i roures vora Marsella per demostrar que la suposada maledicció sobre qui tallés aquestas arbres (sagrats per als lígurs) era inoperant. També als Pirineus hom creia antigament que qui tallava un arbre gran moriria al cap d’un any. ESTRABÓ deia que a la Lusitània els habitants menjaven una part de l’any pa fet amb aglans secs i molguts. A les masies era tradicció plantar una alzina vora la casa per tenir present quan es va implantar la família allí. A la Xina i a Rússia es lligaven els condemnats a mort a un gran arbre (alzina o roure) perquè fos devorat pels tigres. Les restes s’enterraven vora l’arbre i s’hi posava a sobre un munt de pedres commemoratives. A més del roure de Gernika, molts altres llocs tenien un roure principal sota el qual administraven justícia, s’hi debatien decissions de govern i s’hi juraven els càrrecs. Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), el roure és un arbre de Júpiter. L’escorça, les fulles i els didals dels aglans tenen la virtut d’assecar els teixits i unir-los. L’escorça del roure i la closca de l’aglà s’empren per aturar les hemorràgies. La decocció de l’escorça o la pols dels didals dels aglans s’empren per aturar els vòmits de sang o altres hemorràgies, també diarrees o espermatorrea. La pols d’aglà presa amb vi provoca l’orina i ajuda a resisitir els verins d’origen animal. La decocció de l’escorça amb llet ajuda a resistir els tòxics d’origen vegetal. També cura les lesions provocades per les cantàrides a la bufeta. L’hidrolat dels borrons és bo de prendre o d’aplicar contra inflamacions, i per aturar tota mena de fluxos genitals. És dels millors remeis per a això. També en febres pestilents i altes va bé. Refreda el foc al fetge, trenca les pedres als ronyons i atura els fluxos de la dona. La decocció de les fulles actua igual. Contra les crostes que creixen va molt bé l’aigua que queda als clots dels troncs dels roures després de les pluges.

LITERATURA

El català té dites o frases referides als glans (= gla, aglà):

  • «Esperar que s’aglà caigui». Inactivitat estratègica.
  • «Esperar s’aglà». Esperar alguna cosa inesperable.
  • «Estar a s’aglà». Amb bona alimentació i bon càrrec.
  • «Et donen un aglà i et fan cagar un roure». «Et regalen un aglà per veure si et poden cardar un roure». T’ obsequïen primer una miqueta i després t’ exploten al màxim.
  • «Fer un pet com un aglà». Derrota total repentina.
  • «Guardar s’aglà». Xerrar incesantment.
  • «L’aglà més fi és pel godí més roí». La fortuna està en mans de qui no la mereix.
  • «No anar d’aglans». No ficar–se en negocis insegurs.
Per altre banda, «estar fort com un roure» sol dir-se de terceres persones en molt bon estat de salut i resiliència.

«L’alzina del Passeig de Gràcia»: MOSSÈN CINTO VERDAGUER. [Era poc més avall del Palau Robert, davant el no 103, però va morir el 1907, 4 anys després de dedicar-li l’escrit mossèn CINTO. Després se’n va plantar una altra que segueix escanyolida].

«Filla de les muntanyes, ¿qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat? Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar. La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresaires de les vies fèrries deixen un montorull de terra de cada desmont, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: “mirau on érem i on som”. Mes, no t’enyores aquí tota sola? ¿No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’ací a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra? ¿No enyores aquelles immenses ramades d’ovelles que davallaven mandrosament de la collada, com una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra amparadora i el teu patriarcal redós i amb sos bels planyívols et donarien “grans mercès”. ¿No enyores aquells pastors que semblaven fets de la teva fusta, amb els esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell de bestiar de llana que pastura? Allà tu series la seva amiga i confident; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu els faries de sopluig; i en els temperis de l’estiu els serviries de parallamps i de cabanya».

MITOLOGIA I ESOTERISME

Segons la Mitologia Finlandesa, el roure va ser creat pel déu Väinämöinen. La mitologia germànica associava el roure al deu Thor. Segons la Mitologia grega, Zeus va trobar refugi, al néixer, sota una alzina. Posteriorment, el seu oracle, a Dodona, oferia missatges xifrats a través del murmuri de les fulles de l'alzinar. Una altra història és la de Filemó, que va ser transformat en alzina, mentre que la seva dona ho va ser en tell. Tots dos ancians varen morir al mateix temps, al temple de Zeus. Hermes, els havia atorgat aquesta mort des de feia molts anys, en agraïment per la llur hospitalitat. Després de la promesa divina, Zeus va anegar la Frígia en venjança per la manca d'hospitalitat general allí. L’últim teball d’Hèrcules sembla que va ser arrasar un alzinar per fer una gran teia amb els troncs. També diuen que un dels treballs d’Hèrcules consistí en arrabassar un alzinar d’alzines monumentals per fer-ne una gran pira. O també diuen que mentre Zeus descansava després de lluitar amb els Titans eixiren de la terra uns éssers enormes i monstruosos que envairen el cel i fins i tot un d’ells, Porfirió, que era un gegant amb cent caps, va ferir greument Hera i qui pretenia violar-la. Però Zeus s’adonà del que passava i acudí a socórrer Hera i va precipitar sobre Porfirió un reguitzell de llamps. Hèrcules el va ajudar rematant el monstre tot disparant-li fletxes. De la sang de Porfirió en va néixer un roure per tal de recordar als humans que el cel els ajuda contra els malvats. Al cor d’Itàlia, a Arícia, hi vivia el marit i sacerdot de la deessa Diana. Per obtenir el títol de rei del bosc havia tingut que matar el seu predecessor. Cada any es renovava el títol i es matava el rei lligant-lo al roure que era creamt també. Les fulles de roures on hagi caigut un llamp són un bon amulet per als que s’incorporen a l’exèrcit. El 29 de Maig és el dia del «roure reial» a Anglaterra, des dels temps del rei CARLES II. En el calendari celta el mes del roure és a la cúspide del cicle anual (10-VI al 7-VII). L’alzina s’associa a la virilitat. Hom diu que «són per sempre seus el regne, el poder i la glòria». Aquesta frase, gràcies al sincretisme religiós, s’ha traspassat al ritual catòlic dels oficis que col·loquialment s’anomenen «misses». Per altra banda, hi ha hagut en alguns pobles la tradició de sacrificar l'alzina major del terme per Cap d’ Any. Els joves l’arrencaven i la posaven a la plaça del poble; li calaven foc i la deixaven cremar una setmana fins que es consumia del tot. A Prússia els homes feien donar voltes a una roda enfilada a la base d’ una estaca de roure, fins que la fusta s’encenia. Amb els tions es re–encenien les llars-de-foc. Als Països Escandinaus i centoreuropeos del Nord, la Nit de Sant Joan s'adornen els balcons amb branques de roure, si la mossa de la casa estava soltera i cercava xicot. Els aglans s’ han pogut emprar com aliment religiós; i el fum de la fusta del roure com encens sagrat inspirador. El vesc (Viscum album) crescut sobre del Roure era el preferit pels druides en la seva litúrgia. L'esperit acollidor del roure es consolida, a més, per la nombrosa varietat dels seus ballarucs (casanelles o macarulles). Els rituals de curació de les hèrnies intestinals dels nens que són passats del tot despullats per sobre d'una branca de roure esberlada accidentalment, mentre es resen unes oracions determinades, això s’han fet fins no fa massa. Hi altres rituals de curació xamànica que es practiquen a les rouredes, més aviat a nivell espiritual. També es fan rituals màgics amb aglans per tal de curar berrugues. Somiar amb una alzina significa que, encara que no t'ho sembli, ets una font de seguretat material, moral i espiritual. Trobaràs saviesa per a realitzar els teus projectes. En canvi, somniar amb un roure significa en principi bona salut, felicitat i llarga vida. I, si estàs assegut sota d’ell, que una persona fidel a tu farà que et salvis d’un mal. Si ets una recent casada, el somni de molts roures sans significarà que tindràs bastants fills. Si veus el roure molt carregat de glans, això significa que et caldria promocionar la teva empresa. Si t’aixoplugues sota d’un roure durant una tempesta, això significa que et caldria evitar una situació perillosa a la vida real. Quan en el somni el roure estigui totalmnet sec, això significa que tindrà lloc la mort, o separació d’un parent o conegut íntim, o bé la pèrdua de protecció (social i de la salut).

USOS MEDICINALS

La mel (= melat) d'alzina o de roure és fosca, gairebé negra. Es recomana contra l’anèmia, diarrees, asma i bronquitis. Les abelles l'elaboren a partir de secrecions de les tiges joves i dels mateixos aglans. L'escorça de roure i, en especial, la d'alzina, s’utilitzen com a astringents en herboristeria, i per a tonificar l'aparell digestiu, contra diarrees o hemorràgies. Les flors masculines (aments) s'empren contra les diarrees infantils. Les arrels poden combatre la caiguda del cabell en ús extern. La pols de glans s'ha aplicat a petites ferides per curar-les, directament o bullida. L’escorça d’alzina o de roure s’ha emprat (una cullerada per mig litre, bullint-ho 2 minuts, i presa ben calenta, o aplicada en compreses calentes) contra:

  • abscessos
  • adenopatia
  • afonia (cendra UE a coll amb mitjò o als peus en banys)
  • alcoholisme (algans)
  • anèmia
  • annexitis (bafs)
  • blenorràgia
  • Brucella
  • càlculs d’oxalats (fulles, hidrolat de borrons)
  • càncer cerebral
  • càncer d’estómac
  • càncer de pell
  • càncer de pròstata (Q. infectoriae, ballarucs)
  • càncer intestinal
  • càncer labial (Q. robur)
  • Candida albicans
  • càries (preventiu REL)
  • cistitis
  • colitis
  • congestió
  • conjuntivitis: roure + plantatge + esbarzer (brots)+ sal
  • cremades
  • cucs intestinals
  • debilitat
  • dermatitis
  • diabetis
  • diarrees
  • diarrees infantils (flors) — disenteria
  • dismenorrea
  • dispèpsia
  • èczemes
  • encetades amb coïssor
  • Enterobacter
  • enuresis
  • envenerinaments (nicotina, opi i altres alcaloides, sals de Coure, Antimoni) — epilèpsia
  • eritemes (roures)
  • Escherichia coli
  • espasmes
  • esplenomegàlia
  • febre alta (hidrolat borrons)
  • febre (banys de peus amb cendra/ banys totals amb escroça)
  • ferides
  • fissures rectals
  • fístules anals
  • fongs
  • gastroenteritis
  • gonorrea (hidrolat borrons)
  • grans
  • hemorràgies
  • hemorroides
  • hepatitis
  • herpes
  • hiperacidesa estomacal
  • hipertensió
  • icterícia
  • inflamacions
  • leucèmia (p.p. 6-dimetoxi-
  • Pseudomonas
  • psoriasis
  • puerperi (post-part)
  • raquitisme
  • rascades
  • reuma
  • rinitis
  • sarna FUL
  • set
  • talls i ferides
  • tuberculosis (roure)
  • tumors
  • tumors cerebrals
  • úlcera d’estómac
  • ulceres de decúbit
  • verins vegetals (+ llet) o animals (+ benzoqionona)
  • mal d’estómac
  • mal de coll
  • mal de panxa
  • mal de queixal
  • malalties de la pell
  • metrits (bafs)
  • micosis
  • nafra d’estómac
  • nafres
  • Neisseria
  • penellons
  • picadures d’insectes (roure + vi) espernellac + donzell + vinagre + oli)
  • proctocele
  • vertigen

VETERINÀRIA

Les aplicacions de la decocció de l'escorça d'alzina/roure amb romaní i l’estepa enganxosa (Cistus ladaniferus) serveixen per curar ferides de la ramaderia i, de pas, per evitar que siguin visitades pels tàvecs. Era un remei emprat per MARCOS RODRÍGUEZ PANTOJO, el nen llop de Sierra Morena. Contra la diarrea dels vedells serveix l’aigua de bullir les arrrels d’alzina o roure. Les glans, a més de servir com a aliment directe dels porcs de raça ibèrica, i cabres, s'aprofiten com a pinso (mòltes i barrejades amb altres ingredients) per a porcs, cavalls, bous, cabres, ovelles, gallines, oques i galls dindis. Els animals salvatges com ara senglars, cérvols, ossos, ratolins, llebres, conills, tudons, faisans mengne molt d’aglà. Contra l'astènia dels cavalls és millor barrejar-les (mòltes) amb civada. Les compreses d'escorça d’alzina o roure amb vi calent i pela de magrana (a la part alta de l'abdomen) combaten la pulmonia dels cavalls. Les fulles d’alzina són un bon aliment per al bestiar (ovelles, cabres), sobretot a l'hivern.

El roure s’ha emprat contra
  • diarrees en conills (rames)
  • diarrees en gossos (rel + rel de maduixera)
  • diarrees en oques (aglans + canemons + fajols)
L’alzina surera (Quercus suber) s’ha emprat contra:
  • diarrees, hemorràgies i problemes de la pell en les cabres (decocció del suro)
  • ferides (cendra del suro), evita que acudeixin els tàvecs
  • sarna en ovelles i cabres (decocció de la cendre del suro)

PREPATARS

  • La pols dels ballarucs que semblen bales s'aplica a ferides per cicatritzar.
  • Les flors masculines (aments) s'empren per fer infusions contra les diarrees infantils.
  • Les arrels poden combatre la caiguda de cabells en ús extern, o les càries en els queixals i dents.
  • Les fulles s’han emprat contra mal de queixal, càlculs d'oxalats (Quercus stenophylla). En cataplasmes (mòltes) s'apliquen calents a la zona afectada per ciàtica o de la sarna.
  • "Flors Astringents": alzina o roure + malva (Malva sylvestris, fulles) + plantatge (Plantago major) + Quassia amara + sanguinària menor (Paronychia argentea) + cua de cavall (Equisetum arvense/ maximum).
  • La sauna o bafs amb aigua i escorça d’alzina o roure es recomana contra el refredat (+ romaní) o contra la inflamació dels genitals femenins (annexitis, metritis).
  • La cendra posada calenta dins d'una bossa o barrejada amb oli calent s'aplica al pit o coll, contra la tos o amigdalitis. Els banys de peus amb cendres es recomanen contra la hipertensió, la febre i la tos.

USOS CULINARIS

Amb els glans, s’elaborava una mena de coca i, torrefactes, una mena de cafè. Per treure'ls l'amargor (àcid tànnic) es bullien amb cendra. Havien estat un dels principals aliments de les tribus iberes de muntanya. Actulament hi ha qui les bull (25 minuts) amb canyella, escorça de taronja i mel, perquè tinguin millor sabor. Les dolces (crues) es troben en alguns pocs exemplars de Quercus ballota i de surera (Q. suber var. dulcis). En alimentació humana s'han aprofitat els aglans més dolços (alguns de la ssp. ballota = rotundifolia) crusos, torrats o cuits. Els cuits milloren el sabor afegint-hi anís (matafaluga), mel, i figues seques. La farina de gla s'afegeix a la de blat per confeccionar pa en èpoques d'escassetat d'aliments. També s'afegeix a la farina de blat de moro per elaborar coques, farinetes o galetes. El licor de glans és bo amb només glans o afegint-hi canyella i Maria-Lluïsa, per exemple, a l'hora d'elaborar-lo, amb cafè. El cafè de glans es fa amb les glans torrats (amb un tall fet abans perquè no petin) i molts. Sol ficar-se a aquesta beguda només un moment un tió encès, per millorar-ne l'aroma. L'orxata de gla es prepara amb els més dolços (i assecats des de l'any anterior); té fama d'ajudar a tallar diarrees i l’enuresi en nens, i d'incrementar la llet en les mares que donen el pit.

ALTRES USOS

  • El carbó vegetal de consum casolà es feia amb llenya d'alzina, ja sigui el normal o el fi (carbonet, carbonell).
  • Les rodes de carros i les flautes de les gaites es fabricaven amb fusta d’alzina, i les taules i bigues més resistents amb la de roures. Vègi’s sinó el que estan fent a França per refer Nôtre-Dame de Paris després de l’incendi ocasionat per una burilla mal apagada d’un operari. Algunes bigues aquí (Queralbs) han durat més de mil anys. Moltíssims estris de cuina i mobles es fabricaven amb alzina o roure. La llenya d'alzina és de les més calorífiques (darrere de la de l'olivera). S'ha emprat per encendre els forns de la fabricació de la calç viva, i els de pa, a més de per escalfar l’interior de les masies. La del roure no és tan bona, dura menys i és menys calorífica, i dóna una flama menys vermella.
  • El didal o calze de la gla s'ha emprat en taneria i com a joguina (xiulet).
  • La cendra del l’alzina o roure s'emprava per blanquejar la roba o per elaborar lleixiu. La barreja de cendra molt diluïda en aigua mata els pugons de les plantes de l'hort.
  • La escorça de l'arrel s'emprava per tenyir els cabells o en taneria.
  • La decocció de les fulles (amb una mica de calç) servia per envellir la pedra nova.
  • La fusta d'alzina guanya si es deixa en remull un any abans de usar-la. S’ha emprat per a fer: • ballestes • batalls (esquellots) • bigues.botes de vi • cadires • cassoles• castanyoles• cube• falques• flautes de les gaites • gots• llindes• morters• pessebres• pipes• puntals • quilles• rodes de carros (arcs, radis, cub• socs• taules
  • Les fulles al podrir-se fan un compost molt bo per als horts.

VARIETATS D'ALZINA

SSP. BALLOTA (pecíol menor de 5 mm, peces calicinals obovals, fulles el·líptiques- suborbiculars, no més de 150% més llargues que amples, cèries i tomentoses al dors, amb 5 parells de nervis secundaris, sense comptar els sinusals o incomplets, estípules glabres o pubescents)

SSP ILEX (fulles de 2-4-6 cm, amb 7 parells o més de nervis secundaris, peces calicinals i estípules hirsutes)

  • var. ambigua (fulles de la punta de les rames denticualdes, de 5 × 2 cm, amb l’àpex una mica dilatat; i les més enretirades de 3 × 1 cm enteres, el·líptico-lanceolades)
  • var. ballota (fulles enteres)
  • var. benjamina *(fulles de 5 × 2 cm, de color verd negrós pel dors, en general pèndules, de làmina molt plana o una mica ondulada, com la var. oblongifolia, amb àpex marcadament acuminat, com Ficus benjamina)
  • var. calycina (fulles ovals-el·líptiques lanceolades molt coriàcies o gruixudes, gairebé enteres, de 4 × 2 cm, grises a la joventut, i sempre tomentoses pel revers)
  • var. gracilis (fulles de 3 × 1.3 cm, planes o una mica ondulades, oblongo-lanceolades, acuminades-agudes, cuneades a la base, amb algunes dents als marges de la meitat distal o amb dents a gairebé tots els marges, serrulats)
  • var. ilex (fulles de color verd negrós pel dors, allargades, cuneades a la base, algunes dentades-espinoses, altres del tot enteres, estípules hirsutes)
  • var. lanceolata (fulles amplament lanceolades de 3-6.5 ×1.5-3 cm, enteres o subreptíciament dentades, pecíol tomentós de 5-8 mm, aglà recobert fins la meitat pel didal)
  • var. laurifolia (fulles de 6 × 2 cm de forma igual a les del llorer, molt somerament festonejades, molt planes, fins i tot als marges)
  • var. marcetii (fulles de 6 × 3.5 cm, ovals, agudes, molt fosques pel dors, algunes una mica dentades)
  • var. medinensis * (fulles de fins a 10 (8) × 5 cm de forma similar a les del codonyer, a les de la perera o les del llorer, enteres, o amb alguna dent esfumada, ovals, agudes, amb el revers tenyit del color del rovell de ferro, en especial sobre els nervis, amb tricomes estrellats majors de 0.5 mm)
  • var. oblongifolia (fulles oblongues, atenuades a l’àpex i poc arrodonides a la base, molt poc dentades, una mica ondulades al marge, més o menys agudes o amples)
  • var. oleifolia (fulles estretes molt semblants a les de l’olivera, de 4 × 1.5 cm, molt enteres, el·líptico-lanceolades, de color gris fosc pel dors, argentades pel revers)
  • var. ovifolia (fulles ovades obtusses subel·lítpiques, truncades, enteres, de 3 × 2 cm, amb matisos argentats intensos a totes les rames).
  • var. parvifolia (fulles lanceolades, enteres de 2-3 × 0.7 cm, amb pubescència d’un daurat blanquinós).
  • var. revoluta ( fulles oblongo-el·lítpiques o més ovals, subacuminades, però truncades a la base, asserrades, ondulades, sinuades, de 3.5 × 2 cm, amb un lleuger toment gris)
  • var. rotundifolia (fulles espinescents)
  • var. tegula *(fulles de 5 ×1-2 cm, amb 8 parells de nervis secundaris, apiculades amb dos apículs subsidiaris del terminal, de forma intermèdia entre la var. oleifolia i la var. ambigua, però, sobre tot, combades o molt convexes imitant petites teules; l’amplada de la fulla caragolada com al natural és només d’1 cm, pressionant-la o planxant-la arribaria a 2 cm)
  • var. vulgaris (fulles de color verd mitjà, brillants, oblongo-ovals, amb dents esfumades, estípules hirsutes)

VARIETATS DE QUERCUS AL RIPOLLÈS

  • calvescens (=pubescens × mas)
  • cerrioides
  • costae (=cerioides × mas)
  • fontquerii
  • fontquerii × mas
  • ilex
  • mas
  • numantina (=faginea × pyrenaica)
  • pauii (=fontqueri × cerrioides)
  • pubescens
  • robur pedunculata
  • robur pedunculata parvifolia
  • salcedoi (=faginea × mas)
  • subalbescens (=ilex × pubescens) • subpyrenaica (=pubescens × faginea)
  • teriana (=lanuginosa suberoides × robur pedunculata)
  • viverii

NOMS POPULARS EN CATALÀ

  • Quercus ilex: alzina, alsina, aloina, aulina, carrasca.
  • Quercus suber: alzina surera, alsina surera, arbre surer, surer, surera, eusina surera,
  • Quercus faginea: roure de fulla petita, roure valencià, galler.
  • Quercus pubescens: roure martinenc, martinenc, roure
  • Quercus pyrenaica: reboll, roure reboll
  • Quercus petraea: roure de fulla gran, cassa.
  • Quercus mas: roure mascle
  • Quercus robur: roure pènol, pènol
  • Quercus canariensis: roure africà

Per llegir molt més sobre el roure i l'alzina, descarrega't el document