Apegalosa

Rubia tinctorum L. [1753, Sp. Pl. : 109] 2n =22, 44

DESCRIPCIÓ BOTÀNICA

Dins el gènere, Rubia tinctorum és distingeix per la consistència molt poc coriàcia de les fulles, que tenen nervadura secundaria reticulada ben patent, i per les anteres, que segueixen rectes a l’assecar-se i fan 0.5-1 mm. És planta vivaç, sufruticosa, rizomatosa, amb rizoma vermell fosc, i una mica enfiladissa. Les tiges fan de 0.5 a 5 metres, estan ramificades i tenen secció quadrada, o pentagonal o hexagonal a la mateixa base. Rivets de la tija estretament alats i amb aculèols (de base ampla), excepte a la base de la tija, que és rogenca. Fulles grans, de 30-110 × 10-30 mm, en verticils de 4-6-(8), sèssils o subsèssils (pecíols de 0-2 mm), lanceolades-el·líptiques, planes, amb marges a la base hialins, aristades, amb 1-3 nervis principals i nervadura secundària marcada, reticulada. Pèls sobre la meitat basal del nervi principal al dors i aculèols a la resta. Inflorescència de 25-75 cm, terminal ,és o menys piramidal, laxa, amb peduncle glabre, amb cimes secundàries tricòtomes oposades (rarament alternes) sobre peduncles patents, més grans que les bràctees. Flors pentàmeres (o trímeres o hexàmeres), amb pedicels de 0.5-5 mm, glabres. Corol·la de 3.5-6 mm, quasi rotàcia, amb 3-5-6 lòbuls, amb el tub de 0.4-0.7 mm i els lòbuls de 1-2 mm triangular-lanceolats, papil·losos a la cara superior, amb aresta de 0.2-0.8 mm corbada.

Estams 4-5-6 amb anteres de 0.5-1 mm grogues, rectes. Estil dividit des de la base en 2 rames quasi iguals. Estigma de color verd negrós. Mericarpis 1-2 de 2.5-6.5 mm sobre pedicel de 2-8 mm.

HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

Cultivada pels àrabs a la península, en queden vora canals, fondals vora camps de conreu i marges de camins sobre sòl sorrenc amb molta saó. A Catalunya, apart de al Ripollès, es fa sobre tot a la plana de Lleida, muntanyes de Tarragona i una mica a l’Empordà. Al món es fa principalment a Europa, Nord d’Àfrica i Àsia occidental.

HISTÒRIA

El 2500 a. C. s’emprava el tint vermell de la planta per tenyir teixits (cuir, llana, cotó, seda) a Egipte. Però uns segles abans a Mohemho-Daro (Índia) ja es feia servir també. El segle XV a.C. el pigment formava part dels frescos de Creta també i s’emprava per tenyir teixits a Israel. Al llarg de la història han mencionat la planta DIOSCÒRIDES i PLINI EL VELL (segle I), la reina ARNEGUNDIS i pel talmud (segle VI), CARLEMANY (segle IX), santa HILDEGARDA VON BÎNGEN (segle XII). Al procés per crear l’anomenat «vermell turc» hi intervenen ballarucs de roure, sumac, sang de vedella, xerri, oli, bicarbonat, alum i Estany. En origen hom creu que es feia a l’Índia, després a Turquia i finalment (segle XVII) arribà a Anglaterra i Holanda. NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) escrivia que el «madder» és planta regida per Mart. Primer obre i després lliga i reforça. És un remei segur contra la icterícia i la inflamació de la melsa. Va bé contra la paràlisis parcial i la ciàtica, contra masegades internes o externes. Normalment es pren la rel bullida en vi rebaixat en aigua i afegint-hi mel o sucre. Contra l’esclerosis i engrandiment de la melsa va bé prendre els fuits amb vinagre i mel. La decocció de les branques amb fulles va bé en compreses per fer venir la regla. Per llevar les taques a la pell es pot aplicar la rel a les fulles triturades. L’alizarina i la purpurina varen ser aïllades pel químic francès PJ ROBIQUET el 1862. La purpurina es torna vermella en presència d’àlcalis; i amb argila, alum i amoniac dona lloc a un tint vermell molt brillant. El 1871 els química alemanys GRAEBE i LIEBERMANN varen produir alizarina sintètica.

PROPIETATS MEDICINALS

afrodisíaca FLO
antiagregant
antiespasmòdica
antisèptica
aperitiva
astringent
colagoga
colerètica
digestiva
diürètica de fosfats
emmenagoga
estimulant
laxant
litotríptica renal
mucolítica
sedant
serotoninèrgica (p.p. purpurina)
tintòria

PREPARATS

Càpsules amb pols de la rel (2-5 g al dia)
Decocció de fulles en compreses: contra amenorrea.
Extracte hidroalcohòlic: 1 g al dia.
Fruits bullis en vinagre i mel: contra esplenomegàlia UI
Infusió d’una culleradeta de cafè per tassa, deixant-ho reposar 10 minuts. Dues tasses al dia entre els àpats. S’hi pot afegir mel o sucre.
Píndoles colagogues i laxants: extracte hidroalcohòlic de Rubia tinctorum 200 mg + pols de regalèssia q.s.p. una píndola.
Tint: es bull la rel i es prepara la llana amb mordent (alum).
Vi rebaixat amb aigua on s’ha bullit la rel, afegint-hi mel i sucre.

POSSIBLE TOXICITAT

Més val no prendre la planta cas que es parteixi càncer de fetge o ronyó, ja que probablement els acceleraria. El tint vermell de la rel acaba tenyint la suor, l’orina, la llet i els mateixos ossos. La lucidina i la rubiadina que es formen per hidròlisis a partir del lucida-primaveròsid són molt citotòxiques i genotòxiques i podria provocar malformacions al fetus. En general, les antraquinones són genotòxiques. No prendre’n, per tant, les embarassades ni els lactants.

EFECTES FISIOLÒGICS

La purpurina inhibeix el desenvolupament de les cèl·lules del melanoma. La purpurina és molt antioxidant i pot frenar ‘activació de l’inflamasoma NLRP3. La purpurina i l’alizarina inhibeixen l’agregació del beta-amiloide i inhibeixen també, sobre tot la purpurina, la formació de fibril·les d’insulina. Les dues interactuen amb les residus hidrofòbics de la cadena B de la insulina i interfereixen amb la unió dels residus de fenil-alanina. En resum, eviten la mala organització interna de les proteïnes. La mol·lugina és antiinflamatòria i antitumoral. Inhibeix la producció de NO als macròfags RAW254.7. Fàcilment es degrada en oxo-mol·lugina que és un major inhibidor de la formació de NO i de l’expressió de NF-kappaB. La 1-hidroxi-antraquinona és genotòxica i afavoreix la progressió del càncer de còlon.

Per llegir sobre els principis actius, els seus usos medicinals i els noms populars, descarrega't el document

Descarrega't el document

APEGALOSA