Per això Linné (1748, 1753, 1754) va canviar el nom popular d’Aloe per el d’Agave al descriure aquestes plantes americanes. Però tot i havent passat més de dos segles encara avui en dia hi ha persones que els confonen i els posen al mateix sac. El nom d’Agave ell mateix explicà que podria significar «meravella», o «brillant», o nimfa filla de Nereu i Dòrida, o danaide (filla de Danau), o una de les amazones. En general les plantes del gènere són perennes i monocàrpiques. És a dir, floreixen al final de la vida un sol cop. Tenen una tija molt curta poc visible, i molt de rizoma que fa molts rebrots. Les fulles formen una roseta, tenen forma lanceolada, entre linear i oval, i els marges són llisos, amb espines, de les quals en destaca l’apical. La fulla és forta, suculenta, fibrosa. La inflorescència és en panícula a la meitat superior d’un peduncle escapiforme amb bràctees triangulars. Les flors són actinomorfes, geminades o en grups formant umbel·les, erectes, tubulars o campaniformes, més o menys curtament pedicel·lades. Poden formar bulbils vivípars. El periant té tèpals soldats en tub carnós. Els estams són més llargs que els tèpals, amb filaments linears inserits prop de la base dels tèpals o al tub del periant, i anteres dorsifixes. L’ovari és ínfer. L’estil solitari, amb 3 rames estigmàtiques. El fruit és en càpsula loculicida. Les llavors són negres planes. D’entre el petit grup d’espècies naturalitzades a la península, Agave americana destaca per tenir espines corbades (retrorses), fosques, al marge de les fulles i la terminal de 3-5 cm, no tenir tija aparent a la base de les fulles, i inflorescència que ocupa la meitat de l’escap. Al mon, però, hi ha moltes més espècies (més de 200). Les fulles fan 80-200 × 15-30 cm i són una mica plegades i recorbades a l’àpex i una mica més estretes a la base que al cos principal. En general són blavoses i mats però poden ser variegades de blanc grogós i ver i brillants. Les espines marginals fan 5-15 mm i estan separades entre elles 2-6 cm. L’espina terminal és acanalada a la meitat basal. L’escap fa 5-8 m per 6-11 cm i està lignificat. Té nombroses esquames triangulars de color marró fosc de 3-6 cm, adpreses. La panícula ocupa una mica més de la meitat superior i pot tenir 15-35 rames força horitzontals o divaricades. Les rames neixen a la base de les bràctees i són cap amunt cada cop menors. Els tèpals fan 22-35 mm. Són linear-lanceolats, cucul·lats, grocs (a vegades amb taques vermelles). Els interns són 2-3 mm més curts, amb quilla. El tub fa 8-20 mm. Filaments estaminals de 4-9 cm inserits a mitja altura del periant. Anteres de 2-6 cm grogues. Ovari de 3-4.5 cm estretit a la base. Càpsula de 4-5 cm amb peduncle surt. Llavors de 7-8 5-6 mm, negres, brillants, en forma de mitja lluna. JOACHIM WATTENDORFF descrigué (1976) els rafidis d’Agave americana. Els cristalls tenen secció hexagonal i acaba en punta als dos extrems. Està dins una beina gruixuda de 100 nm que en secció mostra lamel·les de 6-9 nm. Aquesta beina no conté polisacàrids.



NOMS POPULARS

  • Català: Atzavara/Agave / Donarda / Figuerassa / Maguei / Pita / Pitera / Piterassa / Pitrera / Punyalera/ atzavara de tanques, figuerasses de marge, figuerasses grosses, fil-i-agulla, maguei, pita americana, pitalassa
  • Castellà: Agave / Alzabara / Cabuya de san Domingo / Henequén / Maguey / Pita / Pitera/ acíbara, agave, alcibara, alcibarón, alcibera, alcimara, alcimarón, alsabara, alzabara, alzavara, arzabara, arzabarón, atzahara, atzavara, azabara, azabarón, cabuyá, cardón, cimbara, donarda, javila, maguey, magüey, metl, pita, pitaca, pitaco, pitera, pitón, rafia, rapia, sábila, zabila, zabilla, zábila, azul champagra del Perú, caraguatá del Paraguay, cardal del Paraguay, cocuí de Venezuela, champa de Loja, chuchau del Perú, henequén de Santo Domingo, mezcal de las Californias, nequén de Santo Domingo, maguey amarillo, galime, tepehuán.
  • Gallec: herba-dos-pelados
  • Portuguès: Agave/Aloé-dos-cem-anos / Cacto-dos-cem-anos / Pita / Piteira / Piteira-brava / Piteira-de-boi
  • Euskera:agabe mexicar, zurda
  • Francès: agave américain
  • Anglès: Century plant/ American agave / American century plant/ Maguey / Metl / Spiked aloe
  • Alemany: Agave/Amerikanische agave / Hundertjährige agave / Hundertjährige aloe

HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

Originària de Mèxic, Califòrnia i SW d’Amèrica. Molt cultivada a Mèxic i naturalitzada (invasora) a la conca mediterrània. Molt abundant a Alacant. Es fa en marges secs, vores de camins i de cases, roquissars i pedregars, en terrenys ben il·luminats no massa lluny del mar, a la muntanya baixa. Naturalitzada a Europa, Àfrica, Àsia i Austràlia. Cultivada als jardins, però prohibida la seva introducció a partir de 2013 (Real Decreto 630 de 2 de Agosto de 2013). https://www.boe.es/buscar/pdf/2013/BOE-A-2013-8565-consolidado.pdf

PROPIETATS MEDICINALS

  • antibiòtica (comparable a la gentamicina) de Gram-positius i Gram-negatius
  • antiedematosa
  • antiinflamatòria
  • antireumàtica
  • antisèptica
  • cicatritzant
  • contraceptiva
  • depurativa estomacal (100 mg polpa)
  • depurativa hepàtica (100 m g polpa)
  • diürètica REL
  • emmenagoga
  • febrífuga
  • galactagoga (pulque)
  • hemolítica
  • hipotensora
  • inhibidora de l’ACE
  • insecticida (mosques, mosquits)
  • larvicida (mosquits)
  • laxant
  • moluscicida (caragols)
  • prebiòtic (saba)
  • purgant FUL
  • rubefacient (crua UE)
  • sudorífica RE
  • tònica uterina
  • vulnerària

USOS MEDICINALS

  • addició a la cocaïna (rizoma)
  • amenorrea
  • angina de pit UE FUL (fregida)
  • apendicitis ( + Aloe vera + Artimisia absinthium)
  • artrosis
  • ascites
  • artrosis
  • berrugues UE
  • caiguda del cabell/calvície RIZ
  • càncer
  • carn-esqueixats (xarop)
  • catarro (fums de l’escap)
  • còlics
  • colitis ulcerosa
  • condilomes
  • congestió pulmonar UE
  • conjuntivitis (+ mel)
  • contusions
  • cremades
  • diabetis/resistència a la insulina
  • diarrea crònica infecciosa
  • disenteria
  • escorbut
  • escròfules
  • faringitis
  • ferides (saba)
  • gasos digestius
  • gastritis (+ Artemisia absinthium)
  • gastroenteritis
  • gonorrea (xarop)
  • hepatitis (+ Artemisia absinthium)
  • hipertensió
  • hèrnies/dislocacions RIZ UE
  • icterícia
  • indigestions
  • infart de miocardi
  • infeccions bacterianes
  • Leishmania donovani
  • leucèmia HL-60 (xarop, p.p. hecogenina-tetraglucòsid)
  • luxacions UE
  • mal de cap RIZ UI
  • mal de coll
  • mal de queixal
  • malària
  • nafres canceroses UE
  • paràsits
  • pielonefritis (xarop)
  • Pseudomonas aeruginosa
  • pulmonia FUL UE (fregida)
  • ràbia /hidrofòbia (xarop)
  • restrenyiment
  • reuma
  • Salmonella typhi
  • sífilis (rizoma / suc FUL)
  • síndrome X
  • Staphylococcus aureus
  • tènia
  • tuberculosis
  • tumors (xarop p.p. tigogenina)
  • úlceres (xarop)
  • vòmits

HISTÒRIA

A l’Amèrica pre-colombina (a principis del segle III) s’extreia el pulque a partir de l’aiguamel. Els asteques en consumien en rituals cerimonials religiosos. La tradició assegura que va ser el noble PAPANTZIN qui descobrí el procés.

USOS COMESTIBLES

La sàvia que traspua (aguamiel), si s'hi fa un forat a la base de la tija, és dolça. Es beu tal qual o es deixa fermentar per obtenir una beguda alcohòlica (pulque). Aquesta, per destil·lació dona encara una segona beguda, el mescal, essent-ne una molt famosa varietat el tequila (extreta de l’Agave tequilana). El cabdell de la planta és dolç també, i es menja rostit, xuclant entre les fibres la matèria dolça, a la manera dels espàrrecs. Les llavors produeixen una farina comestible sola, o barrejada amb la de cereals. El xarop de pita (=sirope de ágave) és un edulcorant amb un 90% de fructosa, prebiòtic i anticancerigen (leucèmia) que es pot comprar als supermercats i dietètiques. La tija cuita (quiote) es pot anar mastegant per empassar-se el suc. Del pulque també se’n fa vinagre. I de la polpa, mastegada i escopida, se’n fa xixa, que per fermentació es torna alcohòlica.

ALTRES USOS

La fibra (principalment d’Agave sisalana) s'empra per fer cordills i guants de crin. Els precursors de la cortisona delta-9,11-dihidro-hecogenina i hecogenina s'extreuen de la planta per a la fabricació mundial dels antiinflamatoris corticoides, i, a la Xina, per obtenir anticonceptius molt barats (anordín, dinordín) i efectius prenent-ne només 2 cops al mes. També pot ser font de matèria per a paper, sabons (millors amb els rizomes o l'arrel poc bullits), agulles, insecticides. Contra els insectes paràsits de les patateres es macera en aigua la polpa per ruixar-les amb aquest líquid. Xafada la polpa i posada dins l’aigua fa que els peixos s’aturin panxa amunt. L’oli essencial de les fulles serveix per afegir al guix o al paper de folrar parets per repel·lir els tèrmits. I la planta s'empra per a cercar finques i també com bigues per sostrada (tija llarga ). De la tija se n'extreu un suavitzant per a l'afaitat. La polpa s’emprava com una pastilla de sabó per rentar la roba negra. La passat feta amb el rizoma xafat s’empra com a xampú. La tija llarga s’empra un cop seca per a fer un instrument musical típic australià, el didgeridú.

POSSIBLE TOXICITAT

Les vores i punta de la fulla disposen de punxes respectables que poden ferir-nos i deixar la ferida inflamada. En ús intern, la carn blanca irrita l'estómac si es prenen més de 100 mg. No és convenient prendre més d'un pessic quan hi ha malalties hepàtiques o estomacals. Un abús pot provocar diarrea i gastritis. No és recomanable per a embarassades, en ús intern, ni a aquestes petites dosi. Un abús de tequila a més de cirrosis hepàtica pot desencadenar diabetis i fer pujar l’homocisteïna. Aplicada aquesta part sobre la pell, si no està ben daurada (fregida en oli), sol produir una mena d'urticària o dermatitis de contacte, segurament degut a l’àcid oxàlic.

PREPARATS

  • Aiguardent (tequila, mescal): amb suc de tota la planta, deixat fermentar, i després destil·lat. El mescal és la base de la tequila.
  • Alcoholatur de trossets de fulla tendra, com loció contra el mal de genolls.
  • Arrels i rizomes: decocció durant 10 minuts, depuratiu de la sang, anèmia.
  • Fulles pelades tallades a 10 x 15 cm, fregides en oli d'oliva fins que quedin daurades. S'apliquen bastant calentes a el pit on estigui més congestionat, segons es trobi per la percussió amb els dits de dues mans; o bé a la zona del cor, sempre millor davant i darrere del pit. És un remei antic de Barcelona que va arribar a recuperar la salut de moribunds desnonats.
  • Infusió d'un trosset de fulla: contra debilitat o intoxicació d'estómac o d'intestins.
  • Infusió d'una mica de fulla amb una mica de donzell: gastritis, icterícia, hepatitis.
  • Lavatives amb suc de fulles + Utricularia + farina de blat-de-moro acabat de moldre.
  • Pols de fulles: un pessic (en llet o brou) contra hepatitis.
  • Pulque: cervesa feta del suc de la tija.
  • Suc de fulles: resolutiu en ferides i contusions, i en ús intern contra sífilis i tuberculosi.
  • Suc de les fulles barrejat amb oli d'oliva: en friccions contra dolors reumàtics.

Per llegir sobre els principis actius, més noms populars i usos d'espècies similars, descarrega't el document