HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

Les avellanoses naturals es fan als marges o a les clarianes dels boscos humits, en especial als fondals, vora els cursos d’aigua o allà on hi hagi força saó, fins a l'estatge subalpí o gairebé. Les avellanoses poden ocupar una franja estreta o zones més àmplies vora la fageda, la pineda de pi roig o les rouredes. L’associació Hepatico-Coryletum va ser descrita per BRAUN-BLANQUET el 1952. Ocupa una franja pirinenca que va de la Ribagorça al Capcir, entre 1300 i 1700 m snm. En general, les companyes de l’avellaner a la muntanya mitja-alta soden ser:

  • Actaea spicata
  • Anemone hepatica
  • Aquilegia vulgaris
  • Astrantia major
  • Betula alba
  • Branchypodium sylvaticum
  • Buxus sempervirens
  • Cephalanthera rubra
  • Crataegus monogyna
  • Cruciata glabra
  • Deschampsia flexuosa
  • Epipactis helleborine
  • Fagus sylvatica
  • Fragaria vesca
  • Fraxinus excelsior
  • Galium odoratum
  • Geranium robertianum
  • Glechoma hederacea
  • Hedera helix
  • Hieracium murorum
  • Lasepritium latifolium
  • Laserpitium latifolium
  • Lilium martagon
  • Luzula nivea
  • Melica nutans
  • Milium effusum
  • Oxalis acetosella
  • Paris quadrifolia
  • Phyteuma spicatum
  • Pinus sylvestris
  • Poa nemoralis
  • Polygonatum verticillatum
  • Primula veris
  • Pulmonaria affinis
  • Quercus mas
  • Quercus pubescens
  • Quercus robur
  • Urtica dioica
  • Veronica chamaedrys V
  • eronica urticifolia
  • Vicia sepium
  • Viola sylvestris

Potser l’exemplar més monumental d’avellaner comú a Espanya sigui el de Cuevas del Sil (prov. León). Té uns 200 anys i la soca fa uns 3.5 m de volt de canó. Es troba a sobre la pista que puja cap el SE a la Braña de la Seita. A Catalunya potser sigui el de la Font del Pradelló (o de Lourdes), a Olzinelles (Sant Celoni). Fa 13 m d’alçària, 0.8 m de volt de canó, i 17 m d’amplada de capçada.

CULTIU

Recentment (2012) els principals productors d’avellanes al món eren Turquia (660.000 TM), Itàlia (85.000 Tm), Estats Units o Azerbaidjan (30.000 TM), Geòrgia 24.000 Tm), Xina (23.000 Tm), Iran (21.000 Tm), Espanya (14.000 Tm), França (8.000 Tm), i Polònia (4.000 Tm). A Catalunya cultivava ja el segle XIII a l’Alt Camp (Figuerola del Camp) i Baix Camp, i també a d’altres zones tarragonines que ara produeixen el 80% de la producció espanyola. https://www.lopedris.cat/el-conreu-lavellaner-camp-tarragona-c85 Més tard, es va introduir al Vallès central i al Gironès i la Selva. Els cultius del Vallès central (Caldes de Montbui) tenen el valor afegit de la producció de tòfones al subsòl. Al quedar afectades les vinyes per la fil·loxera a finals del segle XIX el cultiu de l’avellaner va ressorgir per subsituri la vinya. També ho va fer a mitjans de segle XX, amb l’esperança de la seva rentabilitat. Però darrerament (rpincipis del XXI), per la competència amb l’avellana turca, aquesta rentabilitat ha quedat molt en entredit. L’avellaner (Corylus avellana) per si és oriünd d’Europa, però les races cultivades (creuades amb C. maxima, C. heterophylla) són força diferents, almenys pel que fa a les avellanes, de les silvestres. Per aconseguir pol·linitzar estigmes amb pol·len que sembla incompatible, es poden mullar amb sacarosa molt concentrada, i així es burla la barrera de la imcompatibilitat. L’avellaner no tolera terrenys massa calcaris. Si el sòl s’adoba massa, la planta creix més, però fa poques avellanes. Prefereix sòls una mica sorrencs o llimosos. Perquè produeixi tòfones el pH ha de ser de 7,8. Els tanys es poden treure a l’hivern per formar nous individus. Es planten els tanys a 6-x 6 m, enterrant només les arrels dins un sot de 30 x 30 x 80 cm sobre un capa de fems enmig de dues de terra. Normalment es conserven només quatre rames principals, formant una creu. No convé podar gaire les branques, només retirar les que s’hagin assecat (per efecte, per exemple, del fong Diplodia mutila). Llaurar el terreny en passades creuades va bé, però si hi ha tòfones només es podrà fer en un sentit i no en el perpendicular. El rec de goteig és el millor. Enlloc de posar plàstics negres, ruixar amb herbicides o llaurar el terreny, alguns han optat per sembrar-hi Festuca arundinacia i Vicia villosa, per tal que el rendiment en avellanes no minvi degut a la malesa que s’hi criaria si s’abandonés el terreny. Ruixar els arbres amb caolí, Ascophyllum nodosum i àcid salicílic fa augmentar el rendiment. Les avellanes són més grosses, amb més fenols (però menys proteína). La collita sol fer-se amb aspiradores industrials dissenyades per a l’ocasió. In vitro es pot cultivar amb Epicoccum nigrum, Coniothyrium palmarum, Penicillium aurontiogriseum, amb metil-beta- ciclodextrina, àcid salicílic i ultrasons, per tal d’obtenir paclitaxel. In vitro també, pot poroduir taxol, amb l’ajuda de la fenil-alanina. Més informació a: https://www.infoagro.com/frutas/frutos_secos/avellana.htm

ESPÈCIES SIMILARS

  • Corylus colurna a Turquia té avellanes molt grans, de 3 cm, i es fa un arbre que arriba a fer 35 m d’alçada amb troncs d’1.5 m de diàmetre. L’escorça és com de suro. La capçada tendeix a ser cònica, amb la base més ample. Les fulles són semblants, de 6-15 x 5-13 cm i una mica piloses en ambdues cares. L’invòlucre és el doble de llarg que l’avellana i està dividit en lacínies fins a l’àpex de l’avellana.
  • Corylus heterophylla és l’espècie típica de la Xina, però ha estat introduïda puntualment a Alemanya, EUA i Canadà. Pot arribar a fer 7 m d’alçada i tenir troncs de 20 cm de diàmetre. Les fulles fan 4-13 x 2.5-10 cm i són (emarginades) cuspidades. Les avellanes són petites, fins a 1.5 cm, agrupades per 2-6.
  • Corylus maxima es fa dels Balcans fins a Turquia. Només pot arribar com a molt a fer 10 m d’alçària. Fulles semblants de 5-12 x 4-10 cm. Avellanes de 1.5 a 2.5 cm. L’invòlucre és més llarg que l’alçada de l’avellana, el doble, però els segments apicals no arriben a l’àpex de l’avellana. Sol emprar-se com a port-empelt de les varietatas cultivades. Una varietat ornamental té les fulles de color porpra. La capçada té forma cúbica-oval, com l’espècie típica.Per a les espècies d’avellaners de la Xina, consultar la següent clau:http://www.efloras.org/florataxon.aspx? flora_id=2&taxon_id=108088&fbclid=IwAR2KhNEP7BV4P9cbSdSJKbCDJfybo8mvUrYFvVqpmA6IqKvSWB_Q9Gz2KUk

HISTÒRIA

El gènere és present al planeta des de fa uns 70 milions d’anys. És a dir, des d’abans de l’extinció dels dinosaures. Al Neolític ja es coneixien les avellanes (Corylus colurna) a la regió mesopotàmica. Després, de Turquia passaren a Grècia (segle IV a.C.) i en temps romans (segle I) passaren a cultivar-se als altres territoris de l’imperi. TEOFRAST (segle IV a. C.) descrigué l’avellaner i el seu cultiu. Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), l’avellaner és planta de Mercuri. La llet d’avellanes és molt bona contra la tos crònica. També amb una mica de pebre és bona contra la sinusitis o refredat de cap. Les closques (8 g) en vi aturen les hemorràgies de la regla, i encara millor seria emprar la pell adherida a la mateixa avellana.

LITERATURA

«Per Sant Feliu, l’avellana surt del niu». «Per Santa Magdalena, l’avellana plena». «Per Sant Jaume, l’avellana a taula». [SF 23-6; SM 22-7; SJ 25-7] «Llenya d’avellaner no fa foc ni fa braser». «Si a la Selva vols venir, Maria, a aplegar avellanes, cantarem una cançó dels fadrins de Riudecanyes». Per a VIRGILI (segle I), a la Ilíada la mort de Dafne va ser plorada pels avellaners i els rius.

ROBERT GRAVES (segle XX) (traducció de Llunarbori): «Com rajos rutilants, els meus troncs creixen per abastar tot el cel i obrir-se a la saviesa. Sóc l’arbre que inspira les muses que ho inspiren tot. Dins la closca, el fruit de la vida ens dóna el moment fèrtil que alimenta l’esperit. I, si cerques allò que no saps on trobar, confia en les meves vares i deixa de buscar. Sóc la llavor a dins el crani. Sóc l’alè de les nou muses, i el fruit de nou mesos. Sóc la font de la veritat. Sóc la delicadesa del cel a les branques. Sóc qui observa enmig de la batalla. Sóc el bastó de qui no té por. Sóc el fèrtil coneixement arribant a flor. Com un fil d’aire a la font, he sentit cantar la musa, un matí de llum difusa, quan la poesia és pont i no cal entendre el com neix del fruit, una llavor, de la pedra, inspiració. I una nit de lluna plena quan ensumis la berbena, tindràs dintre la cançó. El fruit que cau quan és madur, fent-se el babau anant perdut, té dins el cau amb un dolç gust tot el que rau per viure pur, un cap ben clar i un cor encès és el que cal, a fi de bé, que molt s’ho val, l’avellaner».

ESOTERISME

L’avellaner s’ha associat a la fertilitat, la saviesa i la justícia. Les famoses varetes màgiques de les bruixes devien estar fetes d’avellaner. En tot cas, els saurís normalment preferixen l’avellaner a l’om per fer la Y que els servirà per detectar aigua al subsòl. Els avellaners no foragiten les serps però les posen nervioses. Tampoc és segur que evitin els llamps, però fan menys probable que caiguin exactament allí on creixen. Tota la planta sembla estar en equilibri entre les energies masculines i femenines. Potser per això «aller aux noisettes avec un garçon» vol dir fer sexe amb un noi. Algunes llegendes irlandeses expliquen que menjar un salmó (o truita) que hagi viscut en un gorg rodejat d’avellaners dona clarividència, ni que sigui llepant un dit que hagi estat en contacte amb el salmó mentre era cuinat a la brasa. El caduceu de la mitologia clàssica i símbol encara del ram dels farmacèutics, és una creu on s’enrosca una serp. Ve a rememorar l’anècdota de Gilgamesh. Ell anà al gorg que Noè li va dir per agafar la planta que li donaria la vida eterna. Però, com que feia molta calor es va entretenir banyant-se una estona al gorg, mentre guardava al marge, sota els avellaners, el remei que havia extret del fons de l’aigua. La serp, nerviosa, li va robar el remei. Al bestiar quan està botit sembla que li vagi bé passar-li un bastó d’avellaner per la panxa, el llom, i els costats. Contra l’enaigat, fregar l’orella prèviament punxada, amb la pell del tronc de l’avellaner. Dur un collaret fet amb rames fines de l’avellaner ajuda a sentir-se millor. A Menorca per Sant Joan es feien batalles d’avellanes. I al Pallars, per Santes creus es clavaven creus als camps per protegir-los de les maltempestats. Per als celtes era l’arbre del mes que va del 5 d’agost a l’1 de setembre. És un arbre protector que atrau tant l’abundància com els ésser màgics. Les vares d’avellaner ens ajuden a revelar la veritat, o a descobrir tresors amagats o a trobar aigua. L’avellaner atorga serenor i lucidesa per madurar les decisions que ens permetin obtenir bons i persistents resultats.

USOS MEDICINALS

  • AVELLANES: Les avellanes són saludables pel cor i frenen l'envelliment. La crema d’avellanes amb cacau (i sucre i greix vegetal) convé als qui volen guanyar pes. Les avellanes són útils contra la hipotensió i tumors en paròtides. Són una bona font de proteïnes. Ajuden a dissoldre alguns càlculs, i a expel·lir alguns cucs intestinals. També es recomanen contra tuberculosis, convalescències, còlics nefrítics, tènia, amebiasis, diabetis, i esteatosis hepàtica no alcohòlica, i intoxicació per paracetamol o tetraclorur de Carboni. Són una mica laxants (crues), prevenen malalties cardíaques, abaixen els nivells de colesterol, abaixen la hipertensió i redueixen els perills de la diabetis, ajuden a combatre el cansament, l’osteoporosis, l'artritis i la descalcificació. Ajuden els nens (i nenes) a aprendre més de pressa, i els grans a no perdre la memòria i frenen també l’Alzheimer (sobre tot les turques). Són antioxidants, antiproliferatives, bacteriostàtiques. Actuen contra Bacillus cereus, Bacillus subtilis, Listeria monocytogenes, Staphylococcus aureus. La pell de les avellanes, que queda més o menys adherida a la llavor, fins i tot torrada, és activa contra el càncer de còlon HT-29. I té acció contra Candida albicans (llevat); i contra Ascaris suum (nematode dels porcs). També és un bon prebiòtic.
  • BROTS: En maceració en oli, com a cosmètic.
  • CLOSCA: té una mica d’acció contra el càncer de pulmó de cèl·lula esquamosa SK-Mes-1. El vi en el que s’hagin macerat 8 g de closques d’avellana atura la metrorrègia (segons CULPEPER).
  • ESCORÇA: astringent (contra diarrees, hemorràgies, ferides), febrífug lleuger. La part blanca tendra pot anar absorbint el verí dels escurçons quan es va posant en contacte amb la zona on han mossegat (i que s’haurà marcat amb una incisió en forma de creu).
  • FLORS MASCULINES: diürètiques, sudorífiques, contra l’obesitat, el refredat i la febre.
  • FULLES: com a tònic venós contra varius, flebitis i hemorroides. Són depuratives, hepàtiques, antiespasmòdiques i anticonvulsives. També es recomanen contra faringitis, estomatitis, ferides, metrorràgia, disenteria i dolors en general (amb l’escorça). S'havien emprat per fumar com a substitut o additiu del tabac. En cataplasma, per tractar la picada d’escurçó. En gargarismes contra aftes i úlceres a la cavitat bucal (orofarigne). Tenen una mica d’acció anticancerígena contra melanoma primari A375 o el metastàtic SK-Mel-28 i contra càncer de matriu HeLa, el de fetge HepG2 i el de mama MCF-7.
  • INVOLUCRE: contra enuresis nocturna dels infants, i contra la faringitis. Actiu contra Bacillus cereus, Escherichia coli, Pseudomonas aeruginosa, Staphylococcus aureus.
  • OLI D'AVELLANES: És molt útil contra la tènia. En ús extern és un bon cosmètic contra la mal denominada cel·lulitis i contra les fissures als mugrons. També com a oli carrier per als olis essencials i essències, per a massatges terapèutics. És suau i bo per a les pells seques o poc elàstiques, les regenera i alimenta. Ajuda a treure les cicatrius del part i disminueix també la couperosis. Dona vigor al cabell i augmenta el to de les mames i del penis. Pres, és bo per als pulmons i els ronyons. En general, és reafirmant.
  • ORXATA D’AVELLANES: Com a diürètica, i contra la tos crònica.

ALTRES USOS

  • ALIMENT: crema d’untar, beguda similar a la llet, garrapinyades, en xocolata (incloses a la tauleta), postres de músic (avellanes i ametlles torrades, panses, i una copeta de mistela), torrons, gelats, licors, salses (crues amb sal, vinagre i llorer), hamburgueses, orxata (llet). Les avellanes solen torrar-se a 150o C durant 30 minuts. Les puntes tendres de les branques es poden menjar crues i són dolces. Les fulles cuites amb una mica de farina es poden donar als porcs, i les fulles en pel·lets es poden donar a les ovelles fins a un 20% de la barreja amb herba dallada. L’oli es pot emprar per afegir al peix i/o les amanides o per afegir a la massa de pastissos. La pell fina de les avellanes es recull a les empreses envasadores. Es pot barrejar a l’herba per ales vaques, que aleshore sfan la llet més slaudable, amb menys àcid alfa-linoleic i més àcids oleic i esteàric, i alfa- tocoferol.
  • CARBÓ: per elaborar pólvora (explosiu).
  • CENDRA: com adob i per fer lleixiu.
  • CLOSQUES: s’empren per cremar i escalfar les llars. En vi, per estroncar metrorràgia. ESCORÇA: Cistells, cordes trenades.
  • OLI: cosmètic (pell, cabell, lavis secs), i per fer sabons. També en vernissos.
  • PALS (collits en quart minvant): Bastons i similars, vares de saurí, badoqueres, mànecs d'aixades, botes de vi, tutors de plantes altes de l’hort, canyes de pescar, tutors per a ossos trencats, garrot vil, tanques d’horts, brandes de carros, bicicletes (amb fusta de castanyer per a les llantes).

EFECTES FISIOLÒGICS D'ALGUNS PRINCIPIS ACTIUS DE LES AVELLANES

  • Els 2-monoacil-glicerols i el 2-oleoïl-glicerol activa a l’intestí la proteïna receptora GPR119, i això fa que es mengi menys i es reguli la secreció d’insulina estimulada per la glucosa.
  • El (3R,5R)-3,5-dihidroxi-1,7-bis(4-hidroxi-fenil)heptà-3-O-β-d-glucopiranòsid i el quercetín-3-O-rhamnòsid actuen contra la viabilitat de les cèl·lules HepG2, HeLa, i en menor grau les MCF-7.
  • Els esfingolípids milloren la relació entre el colesterol LDL i el colesterol HDL, i inhibeixen el càncer de còlon, ja que els subproductes (esfingosina, esfingamina) i les ceramides estimulen l’apoptosis i inhibeixen la proliferació cel·lular.
  • La fosfatidil-colina evita o redueix l’esteatosis hepàtica no alcohòlica.
  • La fosfatidil-etanol-amina fa abaixar el colesterol sèric.
  • La fosfatidil-inositol promou el tansport del colesterol i la seva excreció.
  • Els fosfolípids milloren la memòria.
  • Els galactolípids tenen ació antivírica, antitumoral i antiinflamatòria.
  • Els liso-fosfolípids estan implicats en la proliferació, la supervivència i la migració cel·lular, l’angiogènesis, la inflamació, la diabetis i el càncer; i ho fan a través d’un receptor de proteïna G.
  • La N-acil-etanol-amina intervé en la neuroprotecció, la proliferació cel·lular, la iniciació del dolor, la fertilitat, l’apoptosis i la ingesta.
  • Les oxilipines protegeixen la pell, frenen el dolor i els processos inflamatoris.
  • Els sulfo-quinovosil-diacil-glicerols tenen força acció antivírica, en especial contra el HIV-1, i, a més, són antitumorals i immunosupressors.

TOXICITAT I EFECTES ADVERSOS

Algunes persones, fins i tot nens petits, són al·lèrgiques a les avellanes o al pol·len de l’avellaner https://pubmed.ncbi.nlm.nih.gov/23665001/ Aquesta al·lèrgia sol creuar-se amb la del vern i el bedoll. Alguns nens s’han ennuegat menjant avellanes. Més val esperar a que tinguin més de 5 anys per menjar-ne, quan ja tenen totes les dents. Trencar la closca de l’avellana amb els dents més que intoxicar-te el que pot provocar és que et trenquis alguna dent. Es va descriure un cas a l’ Aragó d’un home que va morir per fer-se un tip d’avellanes no madures. En principi cal menjar-se la llavor, sense la closca, ja que és fàcil ennuegar-se si es menja la closca, ni que sigui tendra.


Per llegir més sobre l'avellaner, descarrega't el document