El calze fa uns 2 mm, amb les peces ovalades, blanquinoses, més o  menys persistents, i amb cilis molt curts. La corol·la fa 6-5 mm i és blanca o una mica tenyida de rosa a la zona apical. L’ovari, en canvi, és glabre. L’estil, inclòs. Anteres amb 2 apèndixs tan llargs com el filament. Els filaments dels estams són pilosos. Fruits (drupes) com pometes vermelles petites com a pèsols, comestibles de sabor farinàcia una mica aspra, de 5 a 14 mm. Llavors (5-6) de 4-5 x 2 mm, amb dues cares planes i una comnvexa. Dins la família de les Ericàcies el gènere es distingeix per les fulles no aciculars, oboblongues, verdes per amdues cares, i per les flors en forma d’olleta, els fruits llisos petits (menors de 2 cm), i l’ovari súper; i per formar mates molt ajagudes, o que pengen dels marges i talussos.



HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

A l’estatge muntà entapissa el sotabosc de pinedes esclarissades de pi roig, i a l’estatge subalpí o alpí s’enfila pels esquies més assolellats. Sol encatifar el sotabosc de rouredes de roure de fulla petita (Quercus faginea), d’alzinars de muntanya (Quercus rotundifolia), i de pinedes de pi roig (Pinus sylvestris); i arriba també a la zona del pi negre (Pinus uncinata). En aquest darrer cas acompanya al bàlec (Cystisus purgans) i al Senecio adonidifolius (Collada de Tosses, per exemple). Algunes espècies que l’acompanyen a les pinedes de pi roig o a mles oriredes són: Amelanchier ovalis, Buxus semprevirnes, Calluna vulgaris, Cistus laurifolius, Genista hispanica, Juniperus communis. A Catalunya es troba des del Montsec al Ripollès (i fins Les Salines) fins la Val d’Aran; i a les muntanyes catalanídiques o sistema prelitoral (Montseny, Montserrat, Pardes, Ports de Tortosa). A la península hispànica es fa més al quadrant NE i a les muntanyes de tot el llevant. Al món arriba des de bona part d’Europa al Caucas i a la Sibèria, i també a l’Amèrica del Nord, sempre defugint les zones càlides.

ESPÈCIES SIMILARS

Al món hi ha unes 80 espècies d’Arctostaphylos, però als Pirineus només es fa la típica (Arctostaphylos uva-ursi = procumberns = officinalis) i l’ A. alpina. Dins el grup de l’espècie uva-ursi, JOSIAS BRAUN-BLANQUET va descriure A. crassifolius [Anales Estac. Exp. Aula Dei 5:35(1957)], tetraploide, que després en LLUÍS VILLAR va considerar subespècie: Arctostaphylos uva-ursi ssp. crassifolius (Br.-Bl.) L. Villar [1980, Publ. Centr. Pir. Biol. Exp., Jaca, 11 : 209] 2n= 52. També CARLES PAU va descriue del Javalambre la var. angustifolia Pau [Not. Bot. Fl. Españ. 6:78 (1985)].

Arctostaphylos alpinus (L.) Sprengel [1825, Syst. Veg., ed. 16,2:287]2n=26 està als Pirineus, però molt més localitzada: valls d’ Aspe, Basibé, Bielsa, Benasc, Bujaruelo, Castanesa, Gavarnie, Lescun. Té les fulles més primes i finament dentades i peludetes (a la perifèria), caduques, herbàcies; i els fruits vermells ennegreixen a la maturitat. Es fa amb Dryas i Empetrum, als roquissars calcaris de l’estatge alpí. És una espècie també de l’hemisferi Nord (de Groenlàndia i Amèrica del Nord i fins a Sibèria). S’empra com a depurativa, analgèsica/narcòtica, diürètica, i antireumàtica.

HISTÒRIA

Sembla ser que al segle II GALÈ coneixia ja la planta, d’haver-la vist per les muntanyes gregues. El segle XIII s’emprava a Anglaterra i a Montpeller (ARNAU DE VILANOVA). CHARLES DE L’ÉCLUSE la cita al segle XVI de les muntanyes meridionals (collado de la Venta del Baúl, al NE de Guadix). JOSEP QUER el segle XVIII exaltava la virtud de la boixerola contra els còlics nefrítics. I A. DE HAEN a Viena també. Al llevant i migjorn hispà és una espècie protegida, després de, i degut a, les collites abusives que la varen esquilmar.

LITERATURA

[JOAN BENET I PETIT: La Marededéu d’Esplà]
«Temps era temps, la pau es compartia
amb un convent de monjos benaurats
que hi van deixar els salms embardissats
entre els brodats d'alguna lletania.
Mes ara, per a qui lluu la roja boixerola,
per a qui bat accelerat el bosc,
qui manté el ritme de l'alba fins al fosc,
quin front de neu la lluna n'aureola?
Qui harmonitza el Bou-Mort de nit i dia
i divinitza la llum amb tal esclat?
Damunt del tuc pels segles esmotxat
un ermitatge s'enfila de Maria».

ESOTERISME

La planta hom creu que protegeix contra els fantasmes.

VETERINÀRIA

La planta és aliment per a animals salvatges (guineus, ossos, galls fers, perdius, fagines). El mateix bestiar se la menja per millorar ela funció renal. Externament, s’aplica contra la mastitis de vaques i cabres, o per curar ferides; i per accelerar la sortida de les aigües durant el part. És una planta melífera. (Montsec, Boumort, Sierra de Ayllón).

ALTRES USOS

Les fulles s’han emprat per a curtir pells. Les tiges es poden emprar per fer una tinta de color marró. Les arrels, més fosca. Els fruits són comestibles sense gaire valor, perquè si se n’abusa resulten indigestes. La planta triturada la fumaven els indids de l’Amèrica del Nord. La pols de la planta té la virtut d’atraure i concentrar les olors, i es podria emprar com a depurador/ambientador de les olors d’una habitació.

PREPARATS

Per assecar la planta els recol·lectors solen fer unes piràmides similars a carboneres, però menors, per tal que l’escalfor de la mateixa planta, ajudada per una xemeneia central de la pila, ajudi a extreure’n la poca humitat que reté. Per a tenir un rendiment òptim com a antibiòtic de les vies urinàries i astringent antihemorràgic, la boixerola cal preparar-la de la següent manera. Es redueixen a pols les fulles seques. Aquesta pols es barreja amb brandi fins a fer una pasta, que es deixa reposar un parell d’hores. En acabat, es fa bullir una cullerada d’aquesta pasta per 1 L d’aigua (amb un polsim de bicarbonat sòdic) durant 10 minuts. Del líquid, que té força mal gust, un cop refredat, se’n beu a pleret. Convindria, a part, no prendre productes làctics durant el tractament, per tal de no neutralitzar l’efecte antibiòtic de la planta sobre els vies urinàries. Com a preventiva de malalties recomanen prendre la tissana simple de la planta un cop cada 15 dies. Preparada com a flor de BACH, hom recomana espècies molt similars per a millorar l’aceptació del propi cos, millorar la sensibilitat a les sensacions; i per a abandonar els sentiments d’impuresa.

TOXICITAT

Les embarassades o les dones que donguin el pit millor que no en prenguin de decocció de boixerola. El preprat en pols pot arribar a provocar nàusees i diarrea.


Per llegir-ne més, descarrega't el document