Brutònica

Teucrium chamedrys L. [ 1753, Sp. Pl. : 565] 2n = 60

DESCRIPCIÓ BOTÀNICA

Dins la família de les Labiades, el gènere Teucrium es distingeix per tenir la corol·la unilabiada amb el llavi amb 5 lòbuls. I dins el gènere, Teucrium chamaedrys es distingeix per les fulles fistonades, de fulles verdes per sobre i blanques per sota i amb flors de color porpra. Teucrium chamaedrys és una planta perenne de 10-30 cm d’alçària, una mica llenyosa a la base, amb pilositat esparsa, i que forma colònies força denses. Les tiges, però, són primes, ascendents, radicants a la base. Les fulles tenen un pecíol curt i el limbe oblong molt crenat o fistonat, amb nervis ben aparents. Són una mica coriàcies, arrugades, glabrescents, verdes i lluents pel dors, blanques i mats pel revers. Les fulles florals són més curetes que les flors. Flors de color porpra, subsèssils, en grups de 3-6, poc allargats, amb fulles, girats cap a un cantó, força compactes. Calze vermellós, acampanat, pelut, una mica en bossa a la base, amb dents lanceolades quasi iguals i més curtes que el tub.

L’epidermis de fulles i tiges de la brutònica (Teucrium chamaedrys) té nombrosos tricomes glandulars i eglandulars. Els eglandulars simple,s amb unes quantes cèl·lules llargades i paret amb papil·les menudes. Els glandulars poden ser peltats o capitats. Els peltats tenen una cèl·lula basal, una columna unicel·lular curta i un caparró multicel·lular secretor. Els capitats tenen 1-2 cèl·lules a la columna i una al caparró glandular.

HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

La brutònica es fa en petites clarianes de marges de camins, de brolles o garrigues, sobre sòl calcari principalment, assolellat i sec. És del Sud d’Europa, i arriba també al centre i a l’Àsia occidental i el Nord d’Àfrica. Introduïda a Nord-Amèrcia i Nova Zelanda.

PROPIETATS MEDICINALS

amargant
anticonvulsiva
antihelmíntica
antiinflamatòria
antireumàtica
antisèptica
aperitiva
astringent
carminativa
depurativa
digestiva
diürètica
ecbòlica
emmenagoga
estomacal
febrífuga
hepàtica
laxant
sudorífica
tònica
tòxica (bullida)
vulnerària

USOS MEDICINALS

abscessos
Acinetobacter lwoffii
aerofàgia
amebes
asma
bronquitis
càncer de còlon (i recte)
càncer de fetge
Candida albicans
cel·lulitis
Clostridium perfringens
conjuntivitis
convulsions
cucs intestinals (vi)
depressió
dermatitis
endometriosis
epilèpsia
Escherichia coli
escròfules
febre
fibromes
gastritis
gingivitis
gota
hepatitis
hidropesia
icterícia
indigestions
Listeria monocytogenes
malària
mal de cap
mal de ventre
melsa inflamada
nafres
otitis
picades de serps
rampes
retenció d’orina
reuma
Salmonella typhi
Staphylococcus aureus
tos
úlcera d’estómac
úlceres cronificades
vista cansada

HISTÒRIA I TOXICITAT

Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) el «common germander» és una herba regida per Mecuri que reforça el cervell i lleva la depressió i les aprehensions. Presa amb mel és un bon remei contra la tos, esplenomegàlia i disúria, hidropesia. Fa venir la regla i expulsa el fetus mort. Contra el verí de les serps millor beure-la amb vi i refregar l’herba contra la zona afectada per la picada. Aplicada amb mel sobre nafres les neteja. Amb oli sobre els ulls aclareix la vista i lleva el llagrimeig. També va bé contra les rampes i el dolor als costats. Presa 4 dies seguits lleva les febres tercianes o quartanes. També va bé contra el mal de cap continuat, l’epilèpsia, les convulsions, les paràlisis parcials. Les llavors (4 g) van bé contra la icterícia i contra l‘anúria. El suc de les fulles mata «els cucs» de l’oïda. Les summitats florides deixades macerar 24 hores en vi blanc fa que al beure’l matem els cucs que parasiten els budells. El nom aragonès de «Hierba de San Doninguín» li ve de sant Domènec del Val, escolanet martiritzat suposadament a Saragossa el segle XIII pels jueus. Les flors vermelles i la poca estatura de la planta per a la imaginació popular són signes del martiri d’un nen. Per altra banda, el nom de Dubrovnik, que és també una bella ciutat croata de la costa, ve a ser en rus el diminutiu d’alzina (dub). La planta ha estat anatematitzada pel departament de toxicologia de l’Hospital Clínic de Barcelona durant uns anys. Va ser arrel d’un pacient albana que va requerir trasplantament de fetge després de prendre la planta uns mesos. Però, arrel de l’abundant literatura científica demostrant el poder regenerador del fetge de la planta ben emprada, s’ha adoptat la versió que la pacient ja devia estar molt malament abans de prendre la planta. En tot cas la manera adient de preparar la maceració de la planta és en aigua freda tota la nit o uns minuts a menys de 50o C.

PREPARACIÓ

És una planta molt amargant que cal preparar només amb aigua calenta, sense que arribi a bullir o bé en aigua freda en maceració. Si es fa bullir es torna molt tòxica pel fetge. (tot i que recentment diuen que si bull a baixa pressió només a 60o C cura el càncer de fetge). La fracció no polar de l’extracte conté 98 microg/mg de fenols amb activitat bacteriostàtica.

EFECTES FISIOLÒGICS

Els glicòsids fentiletanoides (com ara el teucròsid) són antioxidants i immunomoduladors (per inhibició de la calcineurina); i els diterpenoids (com ara la teucrina A i la teuchamaedrina A) són hepatotoxics.

Per llegir els principis actius i els noms populars, descarrega't el document

Descarrega't el document

BRUTÒNICA