NOMS POPULARS

  • Català: calonge, pebrella
  • Castellà: ajenuz, neguilla
  • Darija: senush
  • Hebreu: חצקיתוברת
  • Anglès: Fennel flower, Nutmeg flower, Onion seed, Gith; falsely Black Cumin, Black Caraway


BOTÀNICA

El gènere Nigella té unes 22 espècies principals, tot i que se n’han descrit fins a 80 ―moltes, segurament, sense valor taxonòmic, ja que poden ser assimilades en d’altres, sinònimes―. Les espècies més conegudes són Nigella arvensis, Nigella damascena, Nigella gallica (=hispanica), Nigella papillosa, Nigella sativa. El gènere és de la família de les ranunculàcies. Es caracteritza per tenir les fulles alternes i molt dividides, les flors molt regulars, solitàries, blaves, reticulades; i els fruits no carnosos, amb carpels (3-7), amb puntes recorbades, dehiscents (llavors negres triquetres) i soldats per llur base; els pètals (tubulosos a la base, amb el llavi inferior bífid) molt més curts que els sèpals (5, regulars, petaloides, caducs). Les espècies mencionades es distingeixen prou fàcilment.

Nigella damascena té un involucre de lacínies molt desenvolupat, les anteres mútiques i la càpsula globulosa. Les altres espècies no tenen l’involucre de lacínies desenvolupat, o en tot cas, és més curt que la flor, les anteres les tenen apiculades, i la càpsula angulosa. És força vistent i es pot veure en alguns jardins formant masses denses. NOTA: al final de tot, petit resum de la planta.

Nigella arvensis té les rames allargades, divaricades, i els carpels soldats en llur meitat inferior, i les llavors granuloses.

Nigella gallica té les branquetes curtes, erectes, i els carpels soldats fins a l’àpex, els estils erecto-patents en la fructificació i les llavors llises; i les flors només són de 2.5 a 3.5 cm de diàmetre, amb la ungla dels sèpals de 1/2 3/4 de la del limbe.

Nigella papillosa té flors de 3.5 a 6.5 cm de diàmetre, els estils patents en la fructificació i la ungla dels sèpals de fins 1·3 de la del limbe.

Nigella sativa és una espècie que no es troba de forma natural a la península hispànica. És anual, i arriba a fer 90 cm d’alt, tot i que normalment no passa dels 20. A la seva rizosfera s’hi troben Aspergillus sydowii i Fusarium moniliforme. La tija és pubescent o curtament víscida- hirsuta. Quan l’espècie es troba naturalitzada té una mida més reduïda i és més pubescent (cf. var. hispidula) que quan es troba cultivada. Les fulles són fines amb fragments rectes, filiformes. Amb estomes actinocítics i alguns tricomes eglandulars. Els segments foliars terminals fan 0.5-2 x 3-10 mm. . Les flors són delicades. Fan entre 3.5 i 4.5 cm de diàmetre. Els sèpals són ovato- oblongs, amb limbe de 7-10 x 3-6 mm. Són de color blanquinós, groc, rosa, blau clar o porpra clar. Els pètals (5-10) fan 5-6 x 0.8-1.2 mm i són emucronats. Té entre 30 i 52 estams amb filament d’entre 7 i 9 mm. L’estil és erecte o arcuat, d’entre 8 i 12 mm. La càpsula està inflada, i conté 3-7 fol·licles, cadascun amb nombroses llavors. Les llavors, dicotiledònies, trígones, angulars, ruguloses/ tuberculars, són molt negres per fora, però blanques per dins. Fan 2-3.5 x 1-2 mm. Fon força olor i tenen gust amargant i picant. Tenen una epidermis d’una sola capa, amb cèl·lules molt irregulars, ovals, amb parets gruixudes, cobertes d’una cutícula papil·losa i amb contingut intern de color marró fosc. L’epidermis està suportada per 2-4 capes de cèl·lules parenquimàtiques esteses tangencialment i amb parets gruixudes i aquesta capa està per sobre d’una de color marró rosat constituïda per cèl·lules rectangulars majors, de parets gruixudes. Per sota la capa pigmentada hi ha una capa gairebé columnar de cèl·lules també de parets gruixudes, esteses. L’endosperm comprèn cèl·lules rectangulars allargades o poligonals de parets fines, moltes de les quals contenen gotetes d’oli. És l’espècie més comercialitzada, provinent d’Egipte, l’Índia i la península d’Aràbia.

NOTA: extractes fets amb n-hexà de N. sativa, N. orientalis, N. hispanica, N. Arvensis; i l’extracte fel amb clorform de N. hispanica tenen una gran eficàcia (>80%) contra la COX-1. Per altra banda, extractes fets amb n-hexà de N. orientalis, N. arvensis, N. hispanica són més eficaços contra la COX-2, quan la concentració és del voltant de100 microg/mL.



HISTÒRIA

Els hitites en feien servir ja 1650 anys abans de Crist: tomba del rei a Boyali Höyük. És citada a la Bíblia al llibre d’ Isaïes 28:25,26,27. Les llavors es troben a la tomba de Tutankamon. Els romans empraven les llavors com a condiment picant, per exemple, al pa. Plini el Vell (segle I d. C.) recomanava les llavors contra el mal de cap i problemes respiratoris. Cleopatra emprava el seu oli per a abellir el cutis. Hipòcrates la recomanava contra afeccions digestives i hepàtiques. Dioscòrides (segle I d.C.), proposava posar les llavors en cataplasma sobre el front per alleujar el mal de cap, o barrejades amb ungüent irí, aplicades dins el nas, per a millorar la vista afectada per cataractes. També les llavors xafades amb vinagre per fer desaparèixer les pigues i els bonys. Barrejades amb orina fermentada, per guarir les berrugues (prèviament punxades pel voltant). Cuites amb teia i vinagre, glopejant-ho, contra el mal de queixal. Barrejades amb aigua i aplicades sobre el llambric, per expulsar els cucs intestinals rodons. Olorades, triturades, contra la coriza. Begudes amb vi, contra l’asma; i amb aigua, contra les picades d’aranya. Beguda llur infusió, reconeixia que era molt diürètica, emmenagoga i galactagoga. Els fums, per fer fugir les serps. A part, la Nigella sativa és citada també en alguna versió de l’Alcorà*. Carlemany propugnava tenir- ne als jardins de plantes medicinals. Avicenna la recomanava contra el desànim, la dispnea, el grip, i problemes de la pell com ara berrugues i vitiligo. Andrés de Laguna (segle XVI) afegeix a la versió original de Dioscòrides, que els fums de les llavors foragiten puces, mosquits i mosques.

* Hazrat Muhammad, el profeta de l’islam, assegura que la Nigella pot curar totes les malalties, excepte la darrera.


CONDIMENT

El sabor de les llavors o de l’oli de les llavors ve a ser una barreja del de la farigola, nou moscada, alls, orenga i pebre. Es pot emprar escalfant les llavors en una pella seca o amb una mica d’oli uns moments. O, potser encara millor, escalfant-les 3 i1/2 minuts al microones. Dona gust a albergínies, carabassa i altres verdures. El «panx foram» o «panx foron» és una barreja per condimentar verdures o carns, que consta de llavors de fenigrec, comí, mostassa negra, fonoll i calonge. És típica de Bangladesh, els estats occidentals de l’Índia i el Sud del Nepal i Sikkim. A Palestina de les llavors se’n fa una pasta anomenada «qizha», una mica picant i amargant. A Armènia les llavors s’empren per aromatitzar un formatge en forma de espagueti (doblegat gairebé com els antics scubi-dubi), anomenat «majdouleh» o «majdouli». Un altre formatge aromatitzat amb llavors de calonge (fins el 2%) és el Erzincan Tulum (fet amb llet d’ovella), de Turquia. La llet de camella combina molt bé amb l’oli de calonge, en especial de cara a desintoxicar el fetge i els ronyons. Una dieta normal enriquida amb llavors de calonge (20 g/Kg) als pollastres els fa tenir una carn més bona, amb més àcids grassos del tipus C14:1, C18:3n-6, C20:1, C20:2 i més PUFA. Una suplementació de llavors de calonge (2-3%) a la dieta de gallines ponedores fa que ponguin més ous, més grossos, amb closca més forta i amb menys colesterol. La suplementació (12 g/dia) a les ovelles també millora la qualitat de la carn, que conté més àcids grassos 14:0, C-9 14:1, T-9 18:1, T-11 18:1.



COM ES PREN O S'APLICA

L’oli no es pot escalfar, si volem que conservi les seves bones propietats. Es pot prendre directament (5 mL al dia) o afegint-lo a la llet, o a infusions, té, a amanides, per sobre el pa, etc. Cal guardar-lo en un recipient fosc ben tancat, amb poca càmera d’aire, o a la nevera. Si s’ha tornat ranci, és millor llançar-lo. Combina bé amb oli de fetge de bacallà, quan el que volem és regenerar el fetge o protegir els ronyons.

Les llavors (3 g) es poden menjar directament o en infusió. Per fer la infusió, es deixen reposar 3 g de llavors en aigua recent bullida (200 mL), durant uns 10-15 minuts i es filtra. La infusió és força diürètica. Contra el mal a les genives o a les dents es pot fer la decocció de 5 g de llavors per 400 mL d’aigua durant 3 minuts. Es deixa reposar 10 minuts abans de filtrar i refredar més.

En tot cas, degut al seu efecte hipoglucemiant, és millor prendre l’oli o les llavors junt amb el menjar, o després de menjar.




Per a més informació descarrega't el document sencer de Alexis Rosell: