El capítol o carxofa és gran, amb folíols ovals, coriacis i endurits al madurar, poden estar emarginats a la punta o tenir una mica de punxa. El nucli de la carxofa és la part més tendra i comestible. El receptacle té moltes setes. Els estams tenen els filaments lliures i les anteres acabades en un apèndix molt obtús. Els aquenis són obovals tetràgons, i una mica comprimits. Le setes del vil·là són plomoses i soldades formant una anella a la base. Les flors són totes semblants. Hi ha varietats silvestres de la carxofera, amb carxofes més reduïdes (de menys de 6 cm) a les que es diuen «alcauciles». Un endemisme andalús és l'alcaucil blanco (Cynara baetica). Es cria en deveses amb terra poc compacta, a les serres entre Granada i Màlaga. A part el color cremós blanc de les flors, es distingeix per l'estret dels lòbuls de les fulles. Altres espècies hispàniques són: Cynara cardunculus (molt comuna), Cynara humilis (de la meitat Sud), Cinara torunefortii (de la meitat Sud), Cynara algarbiensis (del SW). La Carxofa típica (ssp. scolymus) té dos grups de varietats: unes armades i altres que no punxen.



HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

Sembla oriünda del Nord d’Àfrica. De Sicília va passar a la Toscana a mitjans del segle XV i d’allí va passar a França el segle XVI, on el rei LLUÍS XIV, per exemple, se’n delia per menjar-ne. Va ser introduïda a Anglaterra el 1530, en temps del rei Enric VIII. Als Estats Units hi va arribat el segle XVII a Louisiana i a Califòrnia. Actualment Itàlia i Egipte produeixen més de 300.000 Tm l’any de carxofes. Espanya unes 200.000, Perú unes 150.000. Algèria, Argentina i la Xina al voltant de100.000. I Estats Units o Marroc al voltant de 50.000 tones l’any.

VARIETATS CULTIVADES

  • ‘Blanca’ (de Tudela): petita i allargada, amb el màxim de carotenoides i de clorofil·les
  • ‘Camus’ (de Bretanya): molt gran i rodona
  • ‘Catanese’ (d’Itàlia): oberta, tolera climes càlids
  • ‘Emerald’ (d’EEUU):
  • ‘Espinosa’ (d’Itàlia): carnosa, cruixent, bona crua
  • ‘Francesino’ (d’Itàlia): típica de Sicília
  • ‘Green Globe’ (d’EEUU)
  • ‘Imperial Star’ (d’ EEUU)
  • ‘Romanesco’ (d’Itàlia): gran, rodona, violàcia, de primavera
  • ‘Verda’ (de Laon): gran , de climes freds
  • ‘Violeta’ (de la Provença): petita, cònica, amb bràctees violàcies, bona crua o amb vinagreta

HISTÒRIA

Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVI) les «artichokes» estan regides per Venus, provoquen luxúria i augmenten les pol·lucions nocturnes de semen. Les arrels bullides en vi fa orinar moltíssim.

PROPIETATS MEDICINALS

La fulla amarga de la carxofera en maceració en aigua freda va bé per corregir una intoxicació o inflamació del fetge. És aperitiva, colerètica i colagoga i diürètica, una mica laxant; i neteja el fetge, el cervell, els ulls (quan hi ha taques a la visió que es desplacen) els ronyons i les artèries. Convé quan hi ha panxa inflada, edema pulmonar o edema perifèrica per fallada cardíaca, nàusees, males digestions, dispèpsia, colesterol alt, icterícia, insuficiència hepàtica, febre, vertígens, marejos, parestèsies, acúfens, anèmia, i contra dolors a la vesícula per càlculs biliars i per baixar el nivell de colesterol. Es considera preventiva del càncer, rejovenidora, diürètica (especialment en casos d'urea o àcid úric alts, albuminúria i de sorra, mals de ronyons), hipotensora (contra la hipertensió), tònica hepàtica, i antireumàtica. S'ha fet servir per combatre el càncer, la diabetis, la gota, la hidropesia, la hipertensió, el reuma, totes les afeccions hepàtiques i la depressió. S'ha administrat amb èxit el suc en escorbut, icterícia crònica, hidropesia, gota, marejos. En ús intern, també es pot preparar un vi de fulles, amarg però una mica de millor prendre, especialment indicat contra la hidropesia i per prevenir l'arterioesclerosis. Externament, s'apliquen les fulles en fregues o compreses a la zona dels ronyons per alleujar el dolor, així com en zones afectades pel reumatisme. El caldo de carxofes i les mateixes carxofes són considerats tradicionalment un bon remei per a afeccions hepàtiques i anèmia, alhora que una mica afrodisíacs. S'ha indicat contra nàusees, indigestió, hiperacidesa estomacal (millor encara la carxofa crua) distensió abdominal, reuma, retenció d'orina i diabetis.

  • afrodisíaca
  • analgèsica
  • antianèmica
  • antiasmàtica
  • anticancerígena
  • anticolinesterasa
  • antidiabètica
  • antiespasmòdica FUL
  • antifúngica (extracte hidroalcohòlic
  • cordial
  • depurativa
  • desintoxicant
  • diürètica
  • febrífuga
  • hepàtica
  • hipocolesterolemiant
  • hipoglucemiant
  • inhibidora de l’acetil-colinesterasa
  • inhibidora de l’alfa-amilasa
  • inhibidora de l’alfa-ceto-reductasa FUL)
  • antigenotòxica (a dosi baixes)
  • antihipotensora 1B1
  • antiinflamatòria
  • antireumàtica
  • antitrombòtica
  • antiulcerogènica (escates FRU)
  • aprimant
  • augmenta la quantitat de semen
  • carminativa
  • colagoga
  • colerètica
  • inhibidora de la butiril-colinesterasa
  • inhibidora de la COX-2
  • inhibidora de la formació d’amines aromàtiques heterocícliques al fregir carn de pollastre o vedella
  • inhibidora de la MMP-2
  • inhibidora del NF-kappaB
  • laxant
  • prebiòtica
  • preventiva de cataractes
  • preventiva de degeneració macular
  • preventiva de glicació de proteïnes
  • preventiva oxidació del colesterol
  • protectora cardíaca
  • protectors d’endotelis
  • protectora de l’envelliment de la pell per la llum del sol FUL
  • protectora hepàtica front a Schistosoma
  • protectora neuronal
  • protectora renal
  • protectora del semen
  • regeneradora hepàtica
  • rejovenidora
  • sinergista amb quimioteràpia contra càncer de mama

USOS MEDICINALS

  • àcid úric
  • acúfens
  • albuminúria
  • anèmia
  • anorèxia FUL
  • arenilla renal
  • arterioesclerosis
  • ateroesclerosis
  • asma
  • ateroesclerosis
  • atrèsia biliar per taurolitocolat
  • bronquitis asmàtica
  • càlculs biliars
  • càncer de boca de cèl·lula esquamosa
  • càncer de còlon HT-29
  • càncer de fetge
  • càncer de mama MCF-7 (+ Ag + teràpia fotodinàmica 0.5mJ/cm2)
  • càncer de mama MDA-MB231
  • càncer de matriu HeLa (p.p. cinaropicrina)
  • càncer de pell FLO
  • càncer de pulmó per dietil- nitrosamina o per acetil-amino- fluorè
  • cistitis
  • colesterol alt
  • còlics biliars
  • còlics nefrítics
  • còlon irritable
  • depressió nerviosa
  • diabetis FUL
  • dispèpsia
  • distensió abdominal
  • dits adormits
  • edema a les cames per cor dèbil
  • edema pulmonar
  • esteatosis hepàtica FUL
  • febre
  • fetge gras
  • gastritis
  • gingivitis FUL
  • gota
  • hepatitis A
  • hidropesia
  • hiperacidesa estomacal
  • hiperglucèmia post-prandial
  • hipertensió
  • hipoglucèmia
  • icterícia
  • indigestions
  • inflamacions
  • insuficiència hepàtica
  • intoxicació per Cadmi
  • intoxicació per gentamicina
  • intoxicació per paracetamol
  • intoxicació per Plom FUL
  • mal de ventre
  • males digestions
  • mareig
  • mesotelioma pleural FUL
  • miodesòpsies
  • nàusees
  • obesitat
  • parestèsies
  • picades de serps
  • picors
  • retenció d’orina
  • reumatisme
  • semen escàs FRU
  • síndrome metabòlica
  • urèmia
  • vertigen

PREPARATS I DOSIFICACIÓ

  • Extracte concentrat/tou de fulles de carxofera (+ extracte de Malta). Les fulles s’escalfen a 95o C durant 45 minuts en aigua, després es fa el buit (menys de 150 mil·libars a menys de 60 oC, després s’hi barreja glucosa mono-hidratada, després es pasteuritza a 95 o C durant 30 minuts, es filtra i es controla si hi ha hagut contaminacions bacterianes. Abans de començar a fer l’extracte s’ha d’haver controlat també possibles contaminats com pesticides, metalls pesants, i hidrocarburs policíclics aromàtics.
  • Extracte hidroalcohòlic de les fulles 0.5-1 g amb els àpats.
  • Maceració de la fulla en aigua freda tota la nit. Una cullerada per tassa. Beure l’aigua amargant en dejú l’endemà, molt bona per depurar el fetge.
  • Oli antihemorroidal: fulles de carxofera + fulles de figuera + nous verdes + castanya-d’Índies + oli de Croton.
  • Tintura de les fulles: 10 gotes, 2-3 cops al dia.

USOS CULINARIS

La flor de la carxofera es pot emprar igual que la flor de Cynara cardunculus per quallar la llet. Es deixa en remull unes hores en aigua tèbia i aquesta aigua s’afegeix després ala llet (sense additius) en ambient tebi. Les carxofes es poden menjar cuites al forn, bullides, crues (el cor tendre amanit amb llimona i sal), fregides, arrebossades, etc. S’hi pot afegir el peduncle també. El concentrat de fibra de les tiges es pot afegir a la farina per fer pa, que dura més i és més flonjo.

TOXICITAT

La fulla presa per una dona embarassada pot fer que el fetus tingui menor massa i menor longitud. Dosis massa grans poden actuar provocant mutacions al moll de l’os ia als ovaris. Hi ha persones que desenvolupen una reacció al·lèrgica amb el contacte amb les fulles de carxofera, o també rinitis o asma al·lèrgica. El contacte amb les punxes de les varietats de carxofa que en tenen pot fer mal o petites ferides. Per males pràctiques d’higiene algunes carxofes podrien estar contaminades amb Listeria monocytogenes o amb Escherichia coli enterohemorràgica.

EFECTES FISIOLÒGICS

  • L'extracte aquós de fulla de Carxofera, fins i tot per sota de 0,001 mg/mL, és capaç d'inhibir la producció de malondialdehid (no la producció normal en els hepatòcits, però sí l'extra desencadenada per l'estrès peroxidatiu extra). Aquest efecte de l'extracte es manté, així com el de prevenció de pèrdua de glutatió, encara bullint-lo, digerint-lo amb tripsina, o acidificant-lo. Disminueix una mica amb l'alcalinització. La protecció contra la peroxidació per tetraclorur de Carboni la duen a terme (entre les substàncies més abundants als extractes de fulla de Carxofera) la cinarina, i en menor grau l'àcid cafeic. Extractes de carxofa van disminuir en un 50% la capacitat d'agregació plaquetària (espontània o induïda) després de dos anys de tractament en treballadors exposats a disulfur de Carboni (a fàbrica de fibres artificials).
  • L'àcid clorogènic és una mica menys eficaç que la luteolina o el cinaròsid (que són capaços d'inhibir l'efecte colesterolgènic de la insulina).
  • La cinarina sembla inhibir la biosíntesi de colesterol amb gran eficàcia a concentracions molt altes, al voltant d'1 mg/ml, però només en un 20% entre 0,007-0,1 mg/mL. La cinarina no pot inhibir la luminescència ocasionada pel tetraclorur de carboni, encara que sí (almenys en un 32%) l'eriodictiol de la llimona (a 100 mg/kg de pes corporal). La luminescència ocasionada per tert-butil-hidroperòxid (TBOOH) sí que és inhibida per la cinarina (50 micromols redueixen el 50%), encara que també (4 vegades menys) per la quercetina o la similarina, o (cinc vegades més) per l'eriodictiol i (vint vegades més) per la catequina. Els efectes hepatotòxics destructius originats in vitro mitjançant galactosamina en hepatòcits de subjectes (ratolins) més sensibles a aquesta, són inhibits per la cinarina (i la silibinina). Algunes hiperlipoproteinèmies no queden reduïdes després de tractaments amb fins a 750 mg de cinarina durant dos mesos. A més, es pot produir una crisi d'eliminació d'urea que dura dues setmanes (fins que el ronyó evacua la produïda pel fetge). Però en molts casos la cinarina o els extractes de Carxofa (full) han fet aprimar-se, eliminar urea i baixar el nivell de colesterol i triglicèrids.
  • La luteolina (aglicona del cinaròsid) és molt eficaç inhibint la hidroxi-metil-glutaril-CoA- reductasa (enzim clau a la biosíntesi de colesterol). És antial·lèrgica, fent baixar els nivells d'IgE, però sense afectar els de histamina o serotonina. Fa augmentar una mica les plaquetes. És antioxidant (tant en fase aquosa com a lipídica) i queladora de metalls. La luteolina és un flavonòsid antioxidant útil per actuar tant en fase lipofílica o greix com en fase aquosa. Sembla actuar cedint hidrògens i quelant metalls. També protegeix d'alteracions genètiques a les cèl·lules de la medul·la òssia, almenys per les quals una dieta a base de peix i/o cordeig rostits produeixen en rates.
  • El lupeol (present també a la dent de lleó, el fenigrec, la calèndula, el Desmodium i la camamilla) inhibeix la leucèmia i els melanomes humans. També és inhibidor de la tripsina i de la quimotripsina (proteases) i protegeix la membrana dels lisosomes en artritis reumatoide (el lupeol-linoleat encara més). Inhibeix també l'excreció d'oxalats a l'orina i el dany causat per aquests a les nefrones (mesurable pels enzims LDH, ALP, GGT, beta-glucuronidasa i N-acetil-glucosaminidasa).

Per llegir sobre els principis actius, els noms populars i més, descarrega't el document