
És una planta vivaç, que no passa del pam d’alçada, amb flors totes grogues...
FONGS SIMBIONTS: Rhizophagus irregularis FONGS ENDOFÍTCIS: Penicicllium pinophilum MALURES: Botrytis byssoidea, Neotoxoptera formosana (vehicle potencial per a Conidiobolus coronatus).
El seu medi natural són els marges herbosos o pedregosos al costat de rierols d’alta muntanya, però es cultiva arreu. No tolera la salinitat. Es troba a l’hemisferi Nord a zones no massa càlides ni massa fredes. A la península hispànica es troba als Pirineus i Serralada Cantàbrica fins Galícia, Sistema Central, Penibètica i extrem NW del Sistema Ibèric. A Catalunya es troba de manera natural des del Ripollès a la Val d’Aran de 1000 a 2500 m snm.
Les fulles tendres es tallen a bocinets i es posen per sobre les sopes, salses (amb iogurt i ou), als creps, etc. A la Xina l’afegien els fetus de nenes recent avortades cuinats al forn. Normalment el cibulet no es cou pas, perquè perdria tota l’aroma i sabor. Les «fines herbes» combinen cibulet amb cerfull, estragó i julivert. A vegades s’hi afegeixen créixens, tarongina i mirris. Es posen a amanides, ous deixatats, peix o pollastre. També sobre torrades de pa de sègol, amb mantega. O amb formatge tendre. El cibulet conserva bé l’aroma si es congela, millor que no pas si es liofilitza.
Molts autors creuen que grans quantitats de cibulet fan mal als ronyons. Això es revertiria en part prenent mel, anís, goma tragacant, Cordyceps i herbes diürètiques. A part hi ha el rics de contaminació amb el bacteri patogen Conidiobolus coronatus de dins els pugons.