Al mercat internacional es poden trobar varietats anuals (Egipte, Holanda, Hongria, Israel), a més de les varietats clàssiques bianuals (Alemanya, Dinamarca, Holanda, Hongria, Noruega, Polònia, Romania, Txèquia, Ucraïna). Algunes monografes (HEGI, 1975) distingeixen 10 varietats, principalment basant-se en les bractèoles i bràctees de la inforescència: alpinum, atrorubens, coarctatum, demissum, intermedium, latisectum, nanunm, proliferum, pterchlaenum, vulgare.

Dins la família de les Umbel·líferes, la subfamília més important pel nombre d’espècies, és la de les Apioïdees, que comprèn unes 3000 espècies (agrupades en uns 400 gèneres). Dins les Apioïdees, el gènere Carum es caracteritza per les fulles inferiors dividides (2-3 pinnades) en lacínies planes de 3 x 25 mm, lleugerament dentades a l’àpex, umbel·les compostes amb 5-16 radis força desiguals, fors hermafrodites blanques, amb bractèoles mai espatulades infades, involucel gairebé nul, rel no tuberosa, tiges i fulles glabres, fulles sense beina. Dins del gènere Carum, als Pirineus hi ha dues espècies. Carum verticillatum té les fulles dividides en lacínies fliformes, i fruits de 2-3 mm. Es fa a les molleres de muntanya mitjana-alta. Carum carvi té les fulles inferiors 2-3 pinnatisectes, amb els segments primaris dividits en pinnes nombroses, dentades, rel napiforme, fruit de 4- 7 mm. Es fa als prats dalladors de la muntanya mitjana i alta. Més característiques de l’espècie Carum carvi són les següents. Hi ha conductes oleífers ancorats als vasos col·laterals centrals. Als feixos laterals el conducte oleífer és al cantó de baix. Pecíol amb 8 feixos de vasos col·laterals, acanalat. L’abaxial, el doble de gran que l’adaxial. La tija divaricada, glabra, fns a 1 m d’alt (o fns 1.5 m), estriada. La umbel·la 2-composta, amb 5-16 radis desiguals totalment despullada de bràctees (o amb fns a 8 rudimentàries, 2-3 dividides) i de bractèoles. Les fors blanques i tenyides de rosa, pels pètals obovats, que semblen emarginats perquè el lòbul central està doblat. L’epidermis superior del pètals amb papil·les força prominents, amb ornamentació cuticular de ressalts força paral·lels. Els sèpals minúsculs o absents. Algunes fors de les umbel·les més laterals poden no tenir les parts femenines. Estams (5) amb flaments llargs, agafats a la part dorsal de les anteres. Tètrades de pol·len tetraèdriques, decussades o isobilaterals. Pol·len tricolporat, amb simetria bilateral, en forma de cacauet petit (10 x 27 micròmetres), excepte a les plantes tetraploides, en forma aproximadament triangular. Anteres obrint-se longitudinalment. Part de dalt de l’ovari amb nectari (estomes nectarífers ensorrats sota l’epidermis). Ovari amb 2 cavitats. Òvuls anàtrop. E ls fruits, esquizocarps, estretament cilíndrics, de 4-7 mm x 1-2 mm, una mica comprimits perpendicularment a la cara que els uneix, amb 5 costelles molt fnes, i molt suaument corbats. No acabats en punxa. Tenyits de vermell negrós. Molt aromàtics. L’estilopodi hemisfèric. Estigmes rodons, humits. L’estigma no sol estar receptiu quan els estams deixen anar el pol·len a la mateixa umbel·la. El pol·len madura o esclata 1-5 dies abans que els estigmes. El lapse és menor quan les temperatures són més altes. Això afavoreix la pol·linització entre plantes diferents, per mica de vent que faci. La rel gruixudeta (1 cm de gruix), no bulbosa, sinó com una pastanaga prima, blanquinosa o marronosa, molt poc ramifcada, amb alguna rama molt prima. En les plantes bianuals caldria que la rel tingués almenys 5 mm de gruix a dalt a la primera tardor. El segon any, si la rel supera els 10 mm de gruix, la producció serà molt bona. La rel pot arribar a 25 mm de gruix i 150 g de pes. Hi ha plantes que poden arribar a viure 4 anys. Algunes espècies que es mantenen al gènere són, a més del Carum verticillatum (de la part occidental d’Europa), des de Grècia al centre d’Itàlia: Carum multiforum, Carum rigidulum i Carum rupestre.

Àrea de distribució geogràfica

El comí de prat (o comí marrà) bianual es fa als prats subalpins una mica humits però ben assolellats. La varietat anual creix a països mediterranis orientals més càlids. És una planta que rendeix millor amb dies curts que en dies llargs. Però prefereix tenir molta llum. Prefereix temperatures entre 16-20oC al temps de forir, en les varietats bianuals, 0 18-24o C quan es tracta de varietats anuals (d’introducció recent, de fa 25 anys). Com més al Nord o a més altitud es fa, més carvona, respecte al llimonè conté.

  • Àfrica oriental (Etiòpia) [cultivat]
  • Amèrica del Nord (Canadà, Estats Units) [cultivat]
  • Àsia (Afganistan, Bhutan, Himàlaia, Índia, Indoxina, Nepal , Pakistan, Tailàndia, Tibet, Xina)
  • Austràlia, Tasmània i Nova Zelanda [cultivat]
  • Conca mediterrània (Egipte, Espanya, França, Grècia, Itàlia, Marroc, Síria, Turquia)
  • Europa (Alemanya, Àustria, Balcans, Bielorússia, Gran Bretanya, Bulgària, Estònia, Finlàndia, Holanda, Islàndia, Noruega, Polònia, Rússia, Suïssa)

Història:

Cària és una regió de Turquia d’on se suposa que és originària l’espècie, al confondre-la amb el Comí Castellà (Cuminum cyminum). D’aquí vindria el nom del gènere Carum, o el popular anglès Caraway. FONT I QUER considera que el comí de prat és una espècie típicament boreal centreeuropea que es refugia a les muntanyes alpines de les zones mediterrànies.
CULPEPPER (segle XVII) la considerava planta regida per Mercuri. «Treu el vent i provoca la orina», deia. Considerava que les llavors aturen el fred i el vent a l’estómac, pulmons, o al cap i genitals. «Les llavors xafades i posades com a cataplasma treuen els morats», deia. Contra el mal de ventre recomanava posar la planta escalfada dins una doble gasa (o afegint ́-hi les llavors fregides en oli) a la zona del baix ventre. La rel deia que reforçava molt l’estómac dels ancians. RUDOLPH STEINER (s. XIX-XX) creia que la planta reequilibra les energies a diferents parts del cos humà.



Per llegir més sobre el Comí de Prat descarrega't el document d'Alexis Rosell amb l'enllaç que hi ha a continuació