Les fulles són híspides amb indument també doble, amb el nervi central marcat però els secundaris no. Les fulles basals que formen una roseta fan fins 25 × 2 cm, són atenuades amb pecíol molt curt i lanceolades o oblanceolades. Les fulles de la tija solen fer 9 × 1 cm, ser sèssils, oblanceolades. Les caulinars superiors de base atenuada o truncada, oblanceolades més o menys amples a la base. La inflorescència és espiciforme, cilíndrica amb nombroses cimes multiflores corbades amb més o menys intensitat, denses, de fins a 10 cm (o 20) quan fructifiquen. Les flors són marcadament zigomorfes. Tenen bràctees de 4-8 mm, linear-lanceolades tan o més llargues que el calze. Calze de la flor de 4.5-6 mm, ovoide quan fructifica. Lòbuls de 0.4- 1 mm d’amplada, iguals, linear-lanceolats, erecte al fructificar, amb indument triple: setes rígides de base pustulada, pèls curts atrorsos adpresos i pèls llargs antrorsos. Corol·la de 10-21 mm, en forma d’embut, amb pèls llargs sobre els nervis i curts repartits per torta la superfície exterior. Tub poc marcat, més llarg que el calze. Estams amb filament glabres, i 3-5 d’ells molt exserts. Anteres ovoides blaves. Estil més llarg que la corol·la, pilós. Núcules de 2-2.8 × 1.5-2 mm, amb 4 quilles (1 dorsal, 1 ventral 2 laterals) tuberculades-crestades o muricades-crestades. A la terra baixa i muntanya mitjana baixa és molt freqüent la ssp. argentae (Pau)F.Q. (= ssp. pustulatum (Sm.) Rouy ex Em. Schmid & Gams). Té les fulles basals estretes, uninervades, de més de 10 cm de longitud, panícula poc densa, flors de color blau i morat fosc, de 24 mm, i estams glabres, 3-4 poc exserts. En canvi, a l’estatge subalpí i zona alta de la muntanya mitjana es pot veure, poc abundant en general, la ssp. vulgare, de flors de color blau més clar, de 14 mm, unicaule, o poc ramificada, amb pústula de la base de les setes poc marcada, 4-5 estams molt exserts, tub de la corol·la que no sobrepassa el calze, i fulles basals de fins a 10 cm de longitud com a molt. La ssp. wierzbickii (Heberle)Rouy (=parviflorum Schur) té un port més ajagut, la inflorescència més ramificada, amb rames molt divaricades, flors la meitat de grans, estams menys exserts, núcules molt tuberculades, fulles més curtes. La ssp. lacaitae (Sennen) Bolòs&Vigo (= E. vulgare ssp. granatense (Coincy) Lacaita té les flors d’un blau i morat fosc, les fulles basals caduques, amb els nervis laterals marcats, les panícules laxes i els estams poc exserts i sovint pilosos. Es fa al SE de la península. MALURES: Ethmia bipunctella, Sclerotinia sclerotiorum.



HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

És planta de prats secs sobre terrenys no massa inclinats. Es fa a Europa i la meitat occidental d’Àsia. Introduïda a Amèrica (Nord i Sud), Àfrica (Nord i Sud), extrem oriental d’Àsia i Est d’Austràlia (i Nova Zelanda).

HISTÒRIA

Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) la «viper’s bugloss» és la planta més galant de les regides pel Sol. És un bon remei contra el verí de serps o altres verins (també de plantes). Com a preventiu havent pres la rel o la planta el verí de la serp ja no farà cap efecte. La rel o la llavor reconforten el cor, fan fora la tristesa o la melancolia que no té un motiu que la provoqui. Calma les pujades de febre. La llavor beguda amb vi augmenta la llet a les dones que donen el pit. També calmen el dolor a la ronyonada. També serveix per a tots els casos anteriors l’hidrolat o destil·lat de la planta. I contra la depressió nerviosa també va bé prendre el xarop fet amb la planta. Per la teoria de la signatura les llavors tenen la forma d’un cap se serp i per això serveixen com antídot contra el llur verí.

PROPIETATS MEDICINALS

  • afrodisíac
  • antídot de picades de serps
  • antiinflamatori
  • cosmètic
  • diürètic
  • emol·lient
  • galactagoga LLA
  • IMAO
  • sialagog
  • sudorífic
  • vulnerari

USOS MEDICINALS

  • abscessos
  • acne UI
  • càlculs intestinals UI
  • càlculs salivals UE
  • catarro
  • colesterol alt
  • depressió nerviosa
  • dolors
  • febre
  • ferides
  • furóncols FLO UE
  • hemorràgies del post-part
  • hemorroides
  • herpes
  • Listeria ivanovii
  • Listeria monocytogenes
  • llet escassa (LLA + vi)
  • leucocitopènia
  • lumbàlgia
  • llúpies UE
  • mal de cap
  • mal de coll
  • mal de queixal
  • nerviosisme
  • pell irritada UE suc TIJ
  • picades d’escurçons
  • puerperi
  • refredat FLO
  • retenció d’orina
  • reuma
  • Staphylococcus aureus (MEL)
  • torçades
  • tos
  • tristesa
  • urticària UE
  • virus
  • voltadits

Flor de BACH: quan hi ha poca acceptació de sí mateix, negativitat, i manca d’apropament als altres.

ALTRES USOS

Amb la rel se’n fa un tint vermell fosc. Les fulles molt tendres a Andalusia es mengen en amanides, talladetes a bocins fins o cuites.

POSSIBLE TOXICITAT

L’echiïna és un verí similar al curare, però es troba en tan petita proporció a les llavors, que fer la infusió de la planta no comporta cap perill pel que fa a aquest principi actiu. Pel que fa als alcaloides pirrolizidínics sí que hi ha perill, i s’ha donat el cas d’enverinament d’un grup de toros de lídia pasturant en una devesa on abundaven molt aquestes plantes. Probablement sabien de l’efecte afrodisíac de la planta, però no varen actuar amb prou mesura. La mel elaborada amb el nèctar de les seves flors pot dur massa alcaloides pirrolizidínics (fins a 0.150 ppm) per a alguns fetges delicats. Al pol·len poden haver-hi més de 500 ppm (fins a 3.5%). Al nèctar i al pol·len abunda més l’echimidina(+N-+òxid), Al pol·len també abunda l’echivulgarina(+N-òxid). En ús interne la planta no s’hauria de prendre més que un o dos cops al mes, per tal de deixar recuperar-se al fetge.


Per llegir sobre els principis actius i els noms populars, descarrega't el document