• T. eythrospermum: dent de lleó de fruits vermells
  • T. litophyllum: dent de lleó d’aiguamoll
  • T. megalorrhizon: dent de lleó de vora de camí de muntanya baixa (flors abans que fulles)
  • T. obovatum: dent de lleó de fulles enteres
  • T. officinale: dent de lleó comuna
  • T. panalpinum: dent de lleó de prats pedregosos d’alta muntanya
  • T. pyrenaicum: xicoies, de prats alpins vora rierols
  • T. pyropappum: dent de lleó pelut de muntanya mitjana

Descripció botànica

És una herba vivaç, que conserva viva la rel (gruixudeta) durant l’hivern. Fa una o més rosetes de fulles a la base, i a la primavera desenvolupa un o més escaps (similars a una canyeta per beure), buits per dins, al capdamunt de la qual s’hi desenvolupa un sol capítol (inflorescència compacta en forma d’olleta). Tota la planta desprèn làtex al ser tallada, però la rel és la part que més ho fa. Una part de la rel pot regenerar una planta nova. Dins la família de les compostes es diferencia per tenir totes les flors del capítol oval ligulades, i per no tenir mai espines la planta, i tenir els aquenis no estrellats, fusiformes o gairebé, esquamosos, amb bec llarg i fi, amb vil·là sedós (tots els del disc), amb setes no plomoses; és a dir, sense ramificacions fines i llargues, sinó només amb petites dents laterals.

Es pot reproduir pel pol·len, sexualment, o bé sense la via sexual (partenogènesi). A latituds de més al Nord o en microclimes més freds, hi domina la partenogènesi, i allí té menys enemics o plagues que l’afectin. Els exemplars diploides manifesten la via sexual de reproducció, mentre que els poliploides normalment són apomíctics, és a dir, produeixen llavors sense que hi hagi hagut fecundació pel pol·len, per la via de la partenogènesi. La selecció natural actua sobre les variacions genètiques produïdes per la via sexual, i sobre les mutacions espontànies produïdes per la via asexual.

Les fulles, nombroses, formant rosetes basals, són més o menys lirades, és a dir, amplament lanceolades, amb nombrosos lòbuls laterals més o menys pronunciats o estrets, i normalment dentats, més o menys abastament. Tenen un curt pecíol. El lòbul terminal és triangular, sagitat, trilobat o hastat, acuminat, mucronulat, amb nervació poc patent.

Les flors (menudes, hermafrodites) són d’un groc més o menys pàl·lid, intens, sofrat, o carabassat, i ligulades; és a dir, cadascuna amb una llengüeta (molt llarga a les floretes perifèriques). La llengüeta pot ser verdosa o vermellosa per sota. Acaba amb 5 petites dents. El receptacle és glabre, areolat, el·lipsoide. Els estams tenen les anteres amb base acuminada. El pistil té un estil no inflat, que acaba en dos estigmes semi-cilíndrics. L’ovari és anàtrop, unitègmic i tenuicel·lular. Als dos grups apareix una zona diferenciada de l’integument com a característica típica de Taraxacum. A les capes de l’integument properes a l’endoteli, les parets cel·lulars són molt gruixudes i tenen reacció PAS positiva. Això és més accentuat al pol de la calaza del sac embrionari, i també al voltant de la cèl·lula central. En canvi, les cèl·lules integumentàries al voltant de la regió micropolar tenen parets fines i mostren activitat metabòlica potent.

Les filàries són les bràctees verdoses situades a la base del capítol (inflorescència compacta que vulgarment es considera com «la flor»). Formen 3-4 rengles. Cap a la punta o àpex poden tenir una callositat més o menys pronunciada (corniculada) que aquí s’anomena esperó. Les filàries interiors, lanceolades, poden tenir un voraviu quasi transparent. Les filàries exteriors poden ser més amples (ovato-lanceolades) o més estretes (linears), llises o corniculades (amb callositat o esperó), arrapades cap amunt (adpreses) o corbades cap avall, sovint amb voraviu escariós i amb cilis molt menuts a la punta.

El cos dels fruits (cípseles o aquenis) té forma d’ampolla molt estreta, cilíndrica o bé obcònica (con invertit), o atenuada a ambdós extrems (fusiforme). Està solcat longitudinalment amb més o menys intensitat; i, a la zona apical, està adornat per punxetes (espícules, tubèrculs, esquames). Més amunt s’atenua en un con més o menys pronunciat, que pot tenir també espícules, dins el qual s’hi insereix el bec, molt estret i llarg, llis. Al capdamunt del pedicel, el plomall sedós s’anomena vil·là, i els seus radis estan dirigits en gairebé totes les direccions d’una manera ordenada. El vil·là està format per nombroses setes blanques o de color del marfil, a vegades discolors (una mica grogoses o verdoses a la base), llises o escabrides.

RIZOSFERA - Solen haver-hi actinobacteris del gènere Streptosporangium i actinomicets com Fuligo septica, Micromonospora. Els ficomicets endogonals que formen endomicorizes protegeixen el Taraxacum de l’excés de Cr al sòl.


Als Pirineus, les 14 seccions (segons Flora Iberica) són:
  1. La secció alpestris es caracteritza per presentar plantes robustes, amb fulles molt dividides, filàries amples, arrapades cap amunt, corniculades o no corniculades, cos de l’aqueni obcònic amb àpex del bec en forma d’anell. En aquesta secció hi trobem T. glandiforme, T. infradentatum.
  2. La secció alpina es caracteritza per presentar plantes poc robustes, amb filàries externes ovades més o menys amples, arrapades o recorbades, més o menys corniculades, aquenis ocres més o menys grogosos o verdosos, tuberculats o espiculosos a la punta, amb bec el doble de llarg que el cos, i àpex en forma d’anell, i vil·la ben blanc. En aquesta secció hi trobem T. pyrenaicum, T. panalpinum, T. aragonicum. Creixen allà on s’hagi fos la neu i enmig mateix de les tifes de vaques. Es mengen en amanida pel juny, quan encara són bastant blanques i no amarguegen tant com més endavant que són més verdes.
  3. La secció arctica es caracteritza per presentar plantes poc robustes, amb filàries externes ovades més o menys estretes, més o menys corniculades. Lígules d’un groc molt clar, blanquinós, aquenis amb con curt o absent, amb àpex del bec pla, i vil·là de color no homogeni. En aquesta secció hi trobem T. teres, T. andorriense, T. cantabricum.
  4. La secció celtica es caracteritza per presentar plantes poc robustes, amb fulles amb pecíols sovint tenyit de color de porpra, i filàries externes arrapades, amb voraviu, sense esperó, i aquenis de color d’oliva, amb cos amb petites esquames 2-3-cuspidades, amb espícules a la meitat superior, i àpex del bec amb forma d’anell, i vil·là blanc. En aquesta secció hi trobem T. nordstedtii, T. drucei, T. pinto-silvae, T. iberanthum, T. praesigne.
  5. La secció dioszegia es caracteritza per presentar plantes poc robustes, piloses, amb filàries externes de color beix rosat, arrapades cap amunt, amb esperons més o menys pronunciats, i voraviu, i lígules de color groc pàl·lid, i cos dels aquenis de color de palla, tuberculat cap a l’àpex, amb bec amb àpex obcònic, i vil·là de color de marfil. En aquesta secció hi trobem T. pyropappum.
  6. La secció erythrocarpa es caracteritza per presentar plantes robustes, amb filàries externes de color verd fosc, arrapades o recorbades, amb voraviu, generalment amb esperó, i aquenis de color de rovell o marronós, amb petites esquames 2-3-cuspidades, i espícules a la meitat superior, amb bec rogenc amb àpex en forma d’anell, i vil·là blanc o de color de marfil. En aquesta secció hi trobem T. tarraconense (=ibericum, =stenospermum), T. hispanicum.
  7. La secció erythrosperma es caracteritza per predsentar plantes poc robustes, amb filàries exteriors de color de porpra, arrapades o recorbades, amb voraviu o sense, generalment corniculades (amb esperó), i aquenis violacis, de color del rovell, rosats o ataronjats, amb petites esquames 2-3-cuspidades, i espícules a la meitat superior del bec, que és verdós o rogenc, amb àpex en forma d’anell, i vil·là blanc o de color de marfil. En aquesta secció hi torbem T. gasparrini, T. rubicundum, T. marginellum.
  8. La secció fontana es caracteritza per presentar plantes poc robustes, amb fulles amb pecíol alat, i filàries exteriors verdes negroses, o arrapades cap amunt o tirades avall, emarginades, sense esperó, amb marge amb cilis molt menuts, i aquenis de color de palla o verdosos, glabres, amb bec de color de palla o verd, amb àpex en forma d’anell o bé obcònic, i vil·là blanc o de color heterogeni. En aquesta secció hi torbem T. litophyllum, T. decastroi.
  9. La secció hamata es caracteritza per presentar plantes força robustes, lòbuls laterals de les fulles ganxuts, nervi principal entre verd i de color de porpra, una mic estriat, i involucre glauc, pruïnós, que ennegreix a l’assecar-se, i filàries exteriors arrapades cap amunt o recorbades, sovint amb voraviu, i aquenis de color de palla o verdosos, amb bec verdós amb àpex en forma d’anell, i vil·là blanc. En aquesta secció hi trobem T. semiglobosum (=adiantifrons) com a varietats de T. marklundii.
  10. La secció obovata es caracteritza per presentar plantes poc robustes, en general ben glabres, amb fulles obovades o espatulades, dentades o runcinades, i filàries exteriors rosades o de color verd pàl·lid, amb esperó més o menys pronunciat, arrapades cap amunt o recorbades, amb voraviu, i aquenis de color de palla, rogencs o ocres, amb cos amb petites esquames 3-cuspidades o amb espícules antrorses, mentre la resta amb punxes curtes i robustes, amb bec rogenc o grogós amb l’àpex en forma d’anell, i vil·là blanc o de color marfil. En aquesta secció hi trobem T. obovatum.
  11. La secció palustria es caracteritza per presentar plantes poc robustes, de fulles estretes, entre enteres i pinnatisectes, i filàries exteriors negroses, ovades, arrapades cap amunt, amb voraviu, i aquenis de color ver groguenc, una mica escabrids, amb bec amb l’àpex en forma d’anell, i vil·là ben blanc. En aquesta secció hi trobem T. ciliare.
  12. La secció rhodocarpa es caracteritza per presentar plantes de mida mitjana, amb filàries exteriors negroses, amples, més o menys arrapades cap amunt, rosades als marges, sense esperó, i flors de color groc de sofre, i aquenis de color castany, amb bec amb àpex en forma d’anell, i vil·là ben blanc. En aquesta secció hi trobem T. schroeterianum.
  13. La secció ruderalia es caracteritza per presentar plantes robustes, amb filàries exteriors verdes o a vegades de color porpra, lanceolades, recorbades més o menys cap avall, en general emarginades, sense esperó ni callositat, i cos dels aquenis de color oliva o de palla o grisenc marronós, amb bec de color de palla 2-3 cops més llarg que el cos, amb àpex en forma d’anell i vil·là ben blanc. En aquesta secció hi trobem T. cordatum (per sota 1400 m snm), T. polyodon, T. ekmanii (per sota 1600 m snm), T. pannulatum, T. laticordatum, T, columnare, T. acutangulum (per sota els 1600 m snm), T. leucopodon, T. dentilobum, T. elegantius (per sota els 1600 m snm), T. sundbergii.
  14. La secció scariosa es caracteritza per presentar plantes poc robustes, glabrescents, amb filàries exteriors entre verdes i de color de porpra, més o menys arrapades cap amunt, amb esperó i marginades, i lígules de color groc pàl·lid, i cos dels aquenis de color beix olivaci o color de palla, espiculós cap a l’àpex, amb bec amb àpex obcònic i vil·là de color marfil. En aquesta secció hi trobem T. megalorrhizon.