NOMS POPULARS

  • Anglès: small yellow floxglove
  • Castellà: campanillas, dedalera amarilla, dedalera de San jerónimo
  • Català: didalera de Sant Jeroni, didalera groga
  • Gallec: abelloca, abeloura, abeluria, abrula, abrulla, alconoz, alcroque, alicroque, aveluria, babocas, balocos, belitroque, belitroques, bilicroque, bilincroques, bilitroques, borleta, botexo, boto, chopo negro, cloque, cocalos, cocos, crocas, croches, croque, croquele, croqueles, croques, dedaleira, digital, dixital, estalote, estoupallo, estoupón, estralantes, estraleques, estraloque, estraloques, estralotes, estrincón, estroleque, estroupallón, folla do sapo, herba da cobra, herba das croqueles, herba das troques, melicroque, melitroque, milicroque, milicroques, militroque, palitroque, palitroques, porreta, riquilicroques, sabanos, sanxoane, sanxoán, sanxoáns, sapaqueiro, seoane, soandes, soane, troque, troques, xoane.

HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

Es fa en marges de boscos pedregosos humits poc assolellats. Típica del centre d’Europa es fa des del Marroc fins a Suècia i d’Anglaterra fins a Grècia. A Catalunya es fa al Pirineu i pre-Pirineu i a la Serralada Litoral i a la Serra Transversal. O sigui, més o menys al terç NE a més de a les Muntanyes de Prades. Al Pirineu Central arriba a hibridar-se amb Digitalis purpurea formant l’híbrid estèril Digitalis × purpurascens.

PROPIETATS I USOS MEDICINALS

  • cardiotònica
  • diürètica
  • sedant
  • tònica
  • tòxica (s’acumula menys que D. purpurea)

Digitalis lanata és l’espècie preferida per la indústria farmacèutica. Oriünda de Grècia i països balcànics. Tija violàcia a la base, flors de color ocre clar amb venes reticulades de color castany. Càpsula amb 3 llavors. Dins la família de les Escrofulariàcies el gènere Digitalis es distingeix per tenir les flors en forma de didal d’almenys 4 mm de diàmetre, la càpsula d’almenys 7 mm, dehiscent per 2 valves, fulles enteres, les caulinars alternes, calze amb 5 sèpals, tiges dretes ben desenvolupades, més de 2 estams fèrtils, i per ser plantes no paràsites. Se n’han descrit subespècies a la península hispànica. La típica (purpurea) té les tiges i fulles tomentoses i la corol·la porpra amb màcules de 1-3 mm a la cara interna del tub de la corol·la, i fulles 2-3 cops més llargues que amples. En canvi la ssp. amandina té les tiges i fulles gairebé glabres i els sèpals obtusos. És de la zona Nord de Portugal i de la conca inferior del Duero. La ssp. toletana té la corol·la rosada amb màcules de 0.6 mm, càpsula que sobresurt força del calze i fulles 3-6 cops més llargues que amples. És dels Montes de Toledo. Al Marroc s’ha descrit la ssp. mauritanica Això a part, hi ha varietats de jardí: Alba, Camelot, Dalmatian, Foxy, Giant Shirley, Gloxinioides, Martiana, Mertonensis, Palm’s Choice,...



ESPÈCIES SIMILARS

    De les 30 espècies del gènere, majoritàriament de la conca mediterrània i Europa Central, a la península s’hi pot trobar a més de Digitalis purpurea: Digitalis obscura, una mata una mica llenyosa, de flors de color marró, groc i vermell, petites; i tiges i fulles (estretes) del tot glabres. És calcícola de la meitat Est de la península.
  • Digitalis parviflora, amb flors no dirigides cap un costat, amb eix florífer tomentós i corol·la de 9-13 mm de color castany-vermell. És silicícola, del Sistema Central, Sistema Ibèric, i Serralada Cantàbrica.
  • Digitalis thapsi té les flors grans, de més de 3-5 cm, de color rosa fosc, i l’indument amb només tricomes glandulífers de 0.4-0.6 mm, i les fulles de la zona del mig netament decurrents. És silicícola, de clarianes pedregoses del centre i SW de la península hispànica.
  • Digitalis mariana té el tub de la corol·la bruscament contret a la base i els sèpals patents i la càpsula més llarga que el calze o igual, i sense lòbuls laterals del llavi inferior marcats. És de fissures rocoses sobre sòls àcids a Sierra Morena.
  • Digitalis lutea té les flors grogues de 14-20 mm per 5-8 mm de diàmetre, llisa per dins. És de marges de boscos ombrívols i humits i pedregosos dels Pirineus i de la Serra Litoral.
    • I a les Balears:
  • Digitalis minor (=dubia) té la corol·la amb els lòbuls laterals molt desenvolupats, i la càpsula netament més curta que el calze. És de roquissars costaners calcaris balears (Mallorca, Menorca, Cabrera).

HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

Digitalis purpurea es fa a clarianes de boscos sobre sòls silicis, talussos i terrenys rocosos de muntanya. A més de a Europa es troba a Amèrica, Àsia més oriental, i SE d’Austràlia. On abunda més és a Anglaterra.

HISTÒRIA

Des de finals del segle XVIII l’extracte o el principi actiu cardiotònic (digitalina) s’ha emprat per reforçar el cor. WILLIAM WITHERING va esbrinar el 1785 que la barreja amb unes 20 herbes que un pacient gotós, amb edema a les cames, i amb debilitat cardíaca, prenia li anava bé perquè tenia la digital, que actuava com a diürètica i tònica cardíaca. No és estrany que es descobrís el poder de la didalera a Anglaterra on és més abundant que enlloc més. Abunda molt, per exemple, pels voltants de Brockwood Park. El 1930 SIDNEY SMITH aïllà la digoxina.

PROPIETATS MEDICINALS

  • diürètica
  • hipotensora
  • RRR (ralenteix, regularitza, i reforça el cor)
  • tònica cardíaca
  • tòxica

TOXICITAT

Molt tòxica per a cabres, cavalls, gossos, gats, vaques. Els primer símptomes de la intoxicació són bradicàrdia, nàusees, vòmits, vertigen, diarrea, apnea, somnolència, malsons, arrítmies, abans de l’aturada cardíaca. L’amiodarona, el verapamilo, la ciclosporina, el itraconazol, la quinidina, i l’eritromicina fan que augmenti la concentració plasmàtica de la digoxina. En canvi els antiàcids amb Alumini o caolí i la pectina redueixen a la meitat la biodisponibilitat de la digoxina p.o. La dosis terapèutica de digoxina normalment s’estableix en 0.1 mg al dia. Dosi de 0.3 mg poden resultar mortals. Un allargament de l’interval PR pot estar indicant que la digoxina ja resulta tòxica per al cor. Un signe ja alarmant seria la taquicàrdia supraventricular paroxística per bloqueig AV. Hom calcula que el 90% dels efectes adversos de la medicació en general és degut a la digoxina. Està contraindicada en arteritis, embòlies recents, aneurismes, hemorràgia cerebral, urèmia, tifus, Bassedow.

HOMEOPATIA

  • ansietat
  • asma
  • bradicàrdia amb arrítmies al menor moviment
  • cames rígides que milloren al caminar
  • cianosis sota ungles
  • cistitis
  • conjuntivitis amb llagrimeig
  • desig d’estar sol
  • desig per aliments i begudes amargants
  • desmais
  • dificultat per inspirar
  • dificultat per pensar i recordar
  • disúria
  • empitjorament al seure o al moure’s o a l’escoltar música o al fer esforços físics, sexuals o intel·lectuals.
  • ereccions doloroses
  • esclerosis hepàtica
  • espermatorrea després del coit
  • estrenyiment crònic
  • femta grisa pudent
  • fred a mans i peus
  • insomni
  • insomni
  • mal de cap
  • mans adolorides i que s’adormen
  • menstruació molt abundant o molt poc abundant i retardada
  • millora amb aire fred i amb repòs estirat d’esquena i amb l’estómac buit
  • nàusees
  • ofec a la nit
  • orina terrosa
  • pensaments eròtics continuats
  • picors
  • pirosis
  • plors
  • poca gana
  • por pel futur
  • prostatitis
  • pulmonia
  • ronquera
  • rots
  • sentiment de culpabilitat
  • set continuada
  • sobredosis de digitàlics (digoxina)
  • sordesa amb sorolls interns barbotejant
  • sospirs profunds
  • tall de digestió
  • tos que empitjora a la mitja nit

EFECTES FISIOLÒGICS

La digitoxina i digoxina inhibeixen la bomba de Na+/K+/ATPasa i això fa que s’incrementi el Ca++ intracel·lular i això al cor té un efecte inotròpic positiu. Per altra banda, inhibeix la bomba Na+/K+/ATPasa a nivell neural, i al sistema parasimpàtic s’estimula el nervi vago i això pot modular les arrítmies i alentir les taquicàrdies, moderar la bulímia i modera el sistema simpàtic. La sobre-dosificació produeix visió groga, halos enlloc de perfils de siluetes, bradicàrdia i paràlisis cardíaca. La digoxina augmenta la força de contracció del miocardi.. Si hi ha fibril·lació auricular la digoxina millora la contracció ventricular i compensa aquella deficiència. A 1 nano- gram/mL en sang la digoxina redueix molt la tassa de mortalitat en pacients amb insuficiència cardíaca però a dosi majors de 1.5 nano-grams/mL augmenta la mortalitat. Un efecte col·lateral és que a l’augmentar la diüresis s’abaixa la concentració de Potassi en sang i el miocardi es torna més dèbil i més sensible a la digoxina. Las digoxina alenteix la conducció del node AV i augmenta el període refractari entre dues contraccions i, redueix la velocitat a la que s’omple el ventricle. La pressió arterial al dinal de la diàstole disminueix amb la digoxina i d’aquesta manera es redueixen les pressió pulmonar i venosa. La digoxina és vasoconstrictora a través dels sistema nerviós autònom, però aquest efecte queda superat per l’augment de la força de contracció del miocardi. La digoxina augmenta el pendent de la fase 4 de despolarització i escurça la durada del potencial d’acció, i redueix el potencial diastòlic màxim. Però els estimulants del sistema simpàtic anul·len aquest efectes de la digoxina. La folra intestinal d’algunes persones (una de cada 10) inactiva la digoxina.


Descarrega't el document