Clematis recta fa les tiges a la zona inferior buides. Les fulles són oposades i 1-2 pinnatisectes, amb segments enters ovats cordats, glaucs pel revers i verds per l’anvers; les cimes paniculiformes multiflores tenen les rames pubèrules; les peces del periant fan 8-13 mm, són obtuses mucronades o no, blanques, tomentoses al marge, glabres a la resta; les anteres fan 2-3 mm i els filaments són de longitud variable. El receptacle és glabre o pubèrul. Els aquenis estan lleugerament comprimits i es prolonguen en estil plomós de fins a 3.5 cm. És planta no trepadora. Les vidalbes (Clematis vitalba) i les vidielles (Clematis flammula) floreixen pel juliol tot entapissant alguns vessants amb clapes blanques visibles des de ben lluny. La vidiella (Clematis flammula) mostra moltes més flors que no pas fulles i la vidalba (Clematis vitalba) a l’inrevés. Els esbarzers (Rubus), l’Enredadera del miraguano (Araujia sericiefera) i d’altres lianes també floreixen pel juliol. Potser aquesta fenologia (època de floració) rememora els climes més càlids d’on en són típiques. C. vitalba pot créixer fins la capçada dels arbres (20 m com a màxim, i sovint entre 4 i 10 m), en canvi C. flammula no sol enfilar-se gaire (4 m com a màxim, però normalment només 1 m) i prefereix els llocs més assolellats arran del terra. El nom del gènere Clématis (que sovint pronunciem erròniament Clemàtis) recorda el de la parra en grec (clímatis). Vitalba voldria dir “vinya blanca” i flammula “petita flama” (ja sigui pels efectes vesicants, ja sigui per l’aspecte de les flors en plena floració). En temps clàssics, es coneixia aquesta espècia com a Flammula Jovis (és a dir, petita flama de Júpiter). Vallvidrera, o, encara millor, com diuen alguns, Vallvidriera, significaria “Vall amb Clematis”, ja que vidriera és el nom, almenys a València i Sud de Catalunya, que rep aquesta liana. Potser més que de vidre, podria derivar aquest nom de “vitis” i de “riera”, més adient per a Clematis vitalba que no pas per a C. flammula, més amant del sol. Segons FRÈRE SENNEN, Clematis vitalba podria presentar tres varietats (a Collserola) - var. crenata Jord.: de folíols crenats.- var. integrata DC: de folíols molt enters - var. taurica Bess.: de folíols incisos-lobulats. Les fulles dividides en 5 folíols molt separats no és una característica molt clara, ja que a la var. fragrans de C. flammula també són així, cordiformes i de 5 cm d’ample, (tot i que d’un verd més clar, en general, i amb el pecíol més llarg; i sense pèls llargs i amb el limbe una mica menys acuminat a l’àpex). Apart les fulles més fosques, C. vitalba té les flors d’un blanc trencat de crema (groc). Amb sèpals peludets a ambdues cares, obtusos, de poc més de 2 cops més llargs que amples. I els filaments de les anteres són peculiars. Progressivament eixamplats cap el cim, de secció aplanada, i amb un estrangulament molt clar just per sota les anteres, que en realitat estan molt integrades al filament, formant només dues bandes laterals que deixen al bell mig el filament tal com és més avall. A vegades, el filament és netament més ample a l’àpex que a la base, i a vegades no hi ha gaire diferència, i aleshores hi ha un reforç central longitudinal del filament que fa que deixi de ser plana la seva secció transversal. L’àpex és agut. La tigeta que suporta la flor és ampleta i netament peluda i blanquinosa, amb canalons molt poc marcats. La var. crenata pot considerar-se com una hibridació entre les var. taurica i integrata. Les arestes dels fruits són molt llargues (3-4 cm), força ondulades (trencant la ordenació paral·lela) amb plomall blanc amb filets d’uns 5 mm de llarg i ondulades. Els fruits són força botits, d’uns 5 cm, el·líptics-aguts. La segona espècie, Clematis flammula, segons FRÈRE SENNEN, presenta sis varietats: - var. acutisepala Kze.: sèpals acuminats. - var. canaliculata Lag.: folíols estrets i canaliculats per sobre. - var. cyclocarpa Sennen & Teodoro: abundant a l’Arrabassada. - var. fragrans Ten.: folíols amples - var. maritima L.: folíols estrets. Citada del Vallès. - var. stenophylla Kze.: Folíols superiors estretament linears. L’ híbrid entre ambdues especies (vitalba x flammula) s’anomenaria Clematis x secondaireana Sennen. La primera cosa que sobte al mirar les flors blanquíssimes de Clematis flammula és que els estams, contràriament al que diuen les claus, no tenen pas en general totes les anteres tan llargues com la resta de filament, sinó que només són així als estams centrals. Els perifèrics tenen les anteres en general de 3 a 7 vegades més curtes. Una solució seria pensar que tot és C. x secondaireana, però no s’hi veuen altres característiques de C. vitalba. Clematis flammula presenta 3 varietats més comunes, i un nombre indefinit d’hibridacions entre elles.

La var. flammula té les anteres dels estams perifèrics 7 vegades més curtes que la resta del filament. L’antera és molt poc més ampla que el filament, i és aguda a l’àpex. Els folíols són estrets (oblongs) i abundants (gairebé sempre 7 per fulla). Els sèpals són emarginats, o gairebé, i unes 3.5 vegades més llargs que amples.

La var. acutisepala té en canvi les anteres molt amples i romes a l’àpex, i només 3 cops més curtes que la resta del filament. Per altra banda, aquesta var. destaca ja de lluny per les flors molt blanques amb sèpals molt grans de 3.5 a 4 vegades més llargs que amples. Evidentment, fent honor al nom, té l’àpex dels sèpals ben agut, i sovint recaragolat avall, normalment uns 130o. Les fulles són cordiformes, mitjanes o més petites que en la var. següent. Ambdues varietats són molt comunes.

La var. fragrans té les anteres perifèriques 3.5-4 vegades més curtes que la resta del filament, estretes i agudes, però una mica arrodonides a l’àpex. Les centrals arriben a ser més llargues que la base del filament que les suporta. Aquesta varietat destaca pels folíols poc abundants (5) molt grans, cordiformes, amb sinus basal pregon, similars als de C. vitalba, però d’un verd més clar i més llisa la superfície o més consistent. El nom li ve de l’olor intensa (a la vora les flors) una mica com d’ametlles amargues. Els sèpals poden ser de 2 a 3 vegades més llargs que amples. Destaca una forma de flors petites, de la mida de les de C. vitalba (7 mm), de moment innominada. (f. parviflora?), amb anteres més llargues que el filament que les sosté. Els sèpals, amb tres nervis, no són acuminats (llevat a algunes flors a les hibridacions amb la var. acutisepala)

En síntesis, Clematis flammula presenta les tiges, sota les flors, canaliculades i només molt lleugerament peludetes, i primes, o almenys més primes que a l’altra espècie. El sèpals només són peluts a la banda de sota, però els pèls es deixen veure millor a la punta (que pot ser aguda, emarginada o mucronada). La flor és molt blanca. A vegades es veuen uns pèls molt menuts tot al voltant de les anteres (pol·len explosionat). L’aresta del fruit és força curta (2.5 cm), conservant força una certa regularitat o paral·lelisme divergent, i fent un plomall blanc amb filets laterals de 3 mm com a màxim. Els fruits són força aplanats, d’uns 3 mm, amplament ovals i una mica aguts als extrems. L’híbrid entre les tres varietats de Clematis flammula (acutisepala, flammula, fragrans) es caracteritza perquè té anteres perifèriques de les tres classes (dibuixades a dalt), en una mateixa flor. Les varietats de fulla estreta (maritima, canaliculata, stenophylla), a la solana de Collserola, per exemple, hi són molt escasses. Queda per redescobrir la var. cyclocarpa típica de l’Arrabassada. Un intent d’aproximació de C. flammula envers C. vitalba seria la forma parviflora de la varietat fragrans (de C. flammula). Però aquí només la mida i forma dels sèpals és el que coincideix (a més de la forma d’alguns filaments estaminals). Potser també hom podria dir que les fulles de C. flammula var. fragrans són un altre intent d’aproximació cap a C. vitalba. Ambdues plantes, sense flors, costaria de distingir-les, almenys amb les claus d’alguns llibres que donen com a 3 cm l’amplada màxima dels folíols per a C. flammula. Potser només hom podria fer la distinció pels pèls llargs esparsos de la tigeta de C. vitalba. És ben curiós que l’anomalia de tenir 5 sèpals enlloc de 4 es doni tant a Clematis vitalba com a Clematis flammula.



HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

Clematis vitalba es fa com a relíquia selvàtica de temps passats més calorosos en fondalades de la terra baixa amb alberedes, salzedes, baladrars, murtrars, saücars; i en alzinars, suredes, boixedes, matollars, i bardisses de terra baixa o muntanya mitjana. Es distribueix pel centre o Oest de la conca mediterrània. Clematis flammula s’estén per tota la conca mediterrània i arriba fins les Açores i fins Pèrsia.

LITERATURA

Una llegenda recorda que una nit un rossinyol es va quedar cantant sobre una branca festejada per una ridorta (Clematis vitalba / flammula) i, quan es va fer de dia, ja no va poder aixecar el vol perquè els circells de la liana li havien embolicat les potes. El que és més fàcil de comprovar és agafar una rama de la liana ben florida i veure que, un cop tallada, l’endemà (a casa) ja està fructificant.

PRINCIPIS ACTIUS

El poder vesicant de les ridortes els ve d’uns ranunculòsids (lactones de poc pes molecular, volàtils, típiques de la família de les Ranunculàcies), molt biodegradables amb l’escalfor (bullint o assecant la planta). La sèrie de degradació (per dessecament) és la següent: ranunculòsid (=ranoculina) —> ranunculina (+ glucosa) —> protoanemonina —> anemonina —> àcid anemònic (no medicinal). Llevat el darrer, els altres compostos són vesicants i poden produir ampolles a la pell, irritació estomacal i diarrea (amb sang), en alguns casos. Però, un cop degradades les substàncies vesicants, pot fer efecte el vitalbòsid (C–glicosil–flavona) = 4’–O– cumaroil–isovitexina. És un potent antiinflamatori (a 75 mg/Kg, per boca), analgèsic i antidiarreic. Clematis vitalba conté una di–vinil–èter–sintasa que actúa sobre els hidroperòxids produïts per la 9–lipo–oxigenasa. Per tant, l’enzim té acció anti–al·lèrgica. L’extracte de Clematis vitalba fet amb metanol té efecte antimicòtic contra llevats. Els responsables són els vitalbòsids B, D, G, H. Per altra banda, el Ceratopycnis clematidis Höhn., és un fong que pot parasitar la planta.

POSSIBLE TOXICITAT

Legalment l’ús dels Clematis sp. va quedar restringit a Espanya pel maleït ordre SCO/190/2004, de 29 de gener, pel qual s’estableix la llista de plantes la venta al públic de les quals queda prohibida o restringida degut a llur toxicitat. De tota manera, sembla que aquest ordre hagi quedat anul·lat, almenys a la pràctica. La va signar la ministra popular de sanitat ANA PASTOR JULIÁN. L’ús dels Clematis quedava restringit a les especialitats farmacèutiques, fórmules magistrals, preparats oficinals, homeopàtics, i a la recerca. A la llista hi posen el nom popular de “Hierba del Pordiosero”. I és que els pidolaires que volien rebre més almoines es produïen nafres aplicant–se la fulla picolada de les Ridortes. D’aquesta manera inspiraven més compassió. Tot plegat eren altres temps. —Contraindicacions. Un abús ja sigui extern o intern pot desencadenar l’aparició d’una irritació forta de les mucoses. Diuen que aplicar (o prendre) fulles de Bleda (bullides) va bé per contrarestar la irritació.

FLOR DE BACH

L’ús més estès ara dels Clematis és com a preparat o flor de Bach. El destil·lat preparat recollint sobre una ampolla de vidre posada al sol i plena de flors, es recull i es conserva amb una mica de brandi després. Unes gotetes d’aquestes van bé per evitar el mareig anant en cotxe, o per a les xacres de les persones que somnien despertes, que no toquen de peus a terra, que no són pràctics perquè estan dominats per fantasies, que volen evadir–se perquè no els ve la inspiració, perquè somnien desperts.

HOMEOPATIA

En homeopatia, dilucions de la tintura mare (o alcoholatur pare) s’empren contra:
  • artritis
  • dolors reumàtics
  • erupcions (ús extern) o (ús intern)
  • neuràlgies
  • prostatitis
  • pústules
  • úlceres a les cames
  • metrorràgia.

USOS EXTERNS

En ús extern, la planta s’emprava, en banys de peus, per a descongestionar el cap o també la columna vertebral, en casos de neuritis, congestió cerebral per insolació altres causes, mal de cap, sinusitis, mareig, hipertensió, ciàtica, lumbago. Els banys de peus actuen com un derivatiu. En cataplasmes reduïts de fulles escaldades, s’emprava contra la cel·lulitis (inflamació de les cicatrius de talls recents), taques a la pell o pigues. Un preparat antic és el fet amb fulles tendres deixades macerar un estiu a sol i serena, per exemple, a partir de Sant Pere, dins oli rosat (preparat deixant roses en maceració 40 dies a sol i serena,per exemple, a partir de Sant Jordi). Aquest oli es feia servir per untar les zones adolorides (costat, columna, articulacions, ronyonada). Olorar de prop les fructificacions, matxucades amb els dits, pot fer esternudar. D’aquesta manera alguns maldecaps se’n van, segons deien els antics. De tota manera, l ́ús més conegut per la gent gran és el de fer servir les tiges de Clematis vitalba per fumar petits cigarrets improvisats, o almenys recorden que ho feien de petits. L’escriptor JOSEP PLA en parlava d’això. A la Patum de Berga, les lianes s’empren per a protegir–se de les guspires que emeten algunes comparses (dimonis, guita, etc.).

  • cel·lulitis
  • ciàtica
  • congestió cerebral
  • congestió cerebral
  • dolors columna vertebral
  • fongs
  • hipertensió
  • insolació
  • lumbago
  • mal de cap
  • mareig
  • neuritis
  • pigues
  • sinusitis
  • talls
  • taques a la pell

USOS INTERNS

En ús intern s’empraven només els brotets com si fossin picants, en casos de tuberculosi, estrenyiment, sinusitis, reuma, càncer. Si hom la troba massa picant, es pot prendre (només els circells i brotets més fins) bullida, sempre presa amb molta moderació. Un altre preparat antic era la decocció al bany–maria de la planta fins a reduir–se l’aigua a 1/3. Es donava a beure contra les febres quartanes, prostatisme, mastitis, glàndules botides, picors, neuràlgies, reuma. Dolors, retenció de líquids.

  • càncer de còlon
  • dolors
  • estrenyiment
  • febres
  • ganglis inflats
  • mastitis
  • neuràlgies
  • picors
  • prostatisme
  • retenció de líquids (edemes, hidropesia)
  • reuma
  • reuma
  • sinusitis
  • tuberculosis

VETERINÀRIA

Un ús veterinari típic i actual dels Pallars és lligar darrera el braguer una liana fent–hi un nus per fixar–la, a fi i efecte que la vaca acceleri el part i tregui la placenta del tot.

ALTRES USOS

Altres usos etnobotànics són el fer–ne cordes (especialment amb les tiges de C. vitalba) untades amb greix de porc perquè llisquin més. Als nens amb una mica d’imaginació ens agradava imitar Tarzan al veure les lianes de C. vitalba que penjaven dels arbres. Les tiges poden arribar a tenir (Serra de Prades) 19 cm de gruix, si bé el corrent és que en tinguin entre 1 i 2 cm. S’ha emprat les tiges de C. flammula per fer cistellets.La liana es pot fer assecar i hom la dóna com a herba als cavalls. Un cop seca, perd la seva cremor. Hi ha moltes espècies més decoratives als jardins que no pas les Ridortes d’aquí, però alguns cultiven Clematis flammula var. acutisepala als jardins, i Clematis flammula var. maritima a les platges (per intentar protegir les dunes).


Per llegir més sobre les didortes, descarrega't el document