Eu-patorium ve del grec «de noble pare». Hom suposa que el qui tenia el pare noble era el rei del Pont el segle I (MITRÍDATES EL GRAN). Cannabinum és evident que significa «com el cànem» i bé que s’hi assemblen les fulles.
És una planta herbàcia perenne o vivaç, de fins a 2 m d’altura. Té un aparell radical robust, amb moltes arrels fibroses. Les tiges creixen molt dretes, i estan tenyides de color porpra. Per dins tenen una medul·la blanca. A la zona superior es ramifiquen en forma de corimbe i són puberulentes. Les branques de la inflorescència i els peduncles són més pilosos, però glabrescents a les zones mitges-baixes durant la floració. Fulles oposades, curtament peciolades ( 5 mm), essent les inferiors i de la zona del mig digitades. El lòbul del mig el·líptic-lanceolat de 6-11 x 2-3 cm, amb la base cuneada i l’àpex acuminat; lòbuls laterals menors però similars en la forma. Fulles de la zona de dalt cada cop menors irregularment digitades o fins i tot simples. Fulles de la base desaparegudes quan la planta està en plena floració. Totes les fulles són escabrides, esparsament puberulentes amb alguns pèls glandulars, especialment sobre els nervis de la cara de sota, amb puntuacions transparents (glàndules amb essència). Nervis de les fulles pinnats amb 5-6 parelles de rames laterals. Marge de les fulles serrat, una mica ondulat. Sinflorescències terminals en corimbes molt densos. Floreix a l’estiu. Capítols (d’unes 5 flors) nombrosos, de 5-6 x 3 mm amb 3-7 flors. Involucre campanulat, d’uns 6 mm. Filàries en 2-3 sèries, imbricades. Filàries exteriors curtes, oval-lanceolades, de prop de 2 mm, puberulentes. Filàries mitjanes i interiors gradualment més llargues, amb voraviu membranós i punta porpra. Corol·les de color porpra clar, d’uns 5 mm una mica grogoses i glandulars per fora. Flor tubular acampanada amb 5 dents al capdamunt . Els 5 estams acaben en anteres de color porpra. Estil, amb dues rames llargues ben divaricades. Aquenis de color marró negrós, cilíndrics, de prop de 3 mm, amb 5 costelles i glàndules grogues. Papus amb setes blanques més llargues que el cos de l’aqueni. Dins la gran família de les Compostes, el Lladracà pertany a la tribu de les Eupatòries. Es distingeixen per tenir flors totes no ligulades i estil de les flors del disc amb dues rames llargues i papil·loses, fruit (aqueni) amb vil·là a sobre, receptacle sense palletes, fulles oposades. La planta pot ser atacada pel fong Thanatephorus cucumeris que li produeix zones pansides. També pot ser atacada pel CMV (virus del mosaic del cogombre).
Sempre prefereix vores d’aigua o terrenys molt humits als marges del bosc sobre terreny argilós. Andalusia arriba fins els 3000 m snm. A l’Àfrica es troba al Marroc i a Algèria. A l’Àsia es troba a Armènia, Azerbaidjan, Geòrgia, Rússia, Iran, Iraq, Palestina/Israel, Líban, Síria, Turquia, Nepal i la Xina. A Europa es troba a Estònia, Lituània, Letònia, Moldàvia, Rússia, Ucraïna, Àustria, Bèlgica, Txèquia, Alemanya, Hongria, Països Baixos, Polònia, Eslovàquia, Suïssa, Dinamarca, Finlàndia, Noruega, Suècia, Regna Unit/Illes Britàniques, Albània, Bòsnia-Herzegovina, Bulgària, Croàcia, Grècia, Itàlia, Macedònia, Montenegro, Romania, Sèrbia, Eslovènia,, França, Portugal, Espanya. A l’Amèrica del Nord es troba al Canadà i als Estats Units. Apart també es troba a Nova Zelanda. La subespècie corsicum (Req. ex Loisel.) P. Fourn. [1939, Quatre Fl. Fr. : 937] es distingeix per ser planta més fina, més baixa, amb fulles més indivises, amb vil·là tan o més curt que l’aqueni. Apart, s’han descrit també les varietats o subespècies chinense = asiaticum, syriacum
A la Xina hi ha dues espècies més amb usos medicinals. Eupatorium odoratum L. (=Chromolaena odorata) s’empra per estroncar la sang després d’arrencar-se una sangonera; i, en ús intern, contra la leptospirosis, per fer venir la regla, contra el catarro, l’amigdalitis, la tos, la diabetis i la diarrea. I Eupatorium fortunei Turcz. s’empra contra el mal de cap per calor i esgotament, febre sense suor, distensió abdominal, tibantor al tòrax, regurgitacions, halitosi i sensació de greix a la boca, dengue, refredat, tos, febre, fractures òssies. A l’Amèrica del Nord és força conegut l’ Eupatorium purpureum on s’empra contra el tifus, dengue, febre, infeccions gènito-urinàries, contra càlculs, àcid úric, reuma, cistitis i prostatitis. És conegut com a «Queen of the meadow» o també com a «Joe-Pye weed». I menys conegut allí és l’Eupatroium perfoliatum, que s’empra contra la rinitis al·lèrgica, la grip, el catarro, i la febre alta. A Mèxic s’empre Eupatorium collinum contra alcoholisme, dispèpsia, febre o hepatitis. A Trinidad-Tobago tenen Eupatorium triplinerve, espècie caribenya que és molt útil contra la febre groga, la pulmonia, la bronquitis. Al Brasil, en canvi, tenen l’ Eupatorium semiamplexifolium.
El suís KONRAD GESNER (segle XVI) explicava que al beure vi d’haver-hi cuit la rel va començar a vomitar al cap d’una hora i a defecar violentament unes dotze vegades àrea de distribució de l'Eupatorium cannbinum (LLADRACÀ) segons "plants of the world" copiosa femta amb mucositat. Els clàssics anomenaven eupatòrium a l’Agrimonia eupatoria. AVICENNA sembla que coneixia bé la planta del Lladracà i per això es coneic com Eupatori d’Avicenna. A principis del segle XX es posaven les fulles al pa per evitar que es florís (Mrs. GRIEVE). La llegenda explica que rentant-se els baixos amb la planta les dones recuperen la virginitat. SANTA CUNEGUNDA era verge i casada. Vídua ja de l’emperador germànic ENRIC II volgué entrar en un monestir, però per demostrar que era verge i podia ser monja va haver de caminar descalça sobre una llarga reixa d’arades roents. Morí el 3 de març del 1039. A Olot, al segle XVIII, FRANCESC BOLÒS emprava el Lladracà per guarir ferides i, en ús intern, contra debilitat, caquèxia, obstruccions hepàtiques, edemes i hidropesia.
Dosi diàries: A) 4 g d'arrel en decocció: bullir 2 minuts i reposar 10 minuts, prendre abans dels àpats. B) 10 g de fulles per L d'aigua. Bullir un moment i reposar 10 minuts. Beure abans dels àpats.
Homeopatia: calfreds de la febre, grip, hepatitis, afeccions de la melsa i de la vesícula biliar.
Per purificar les habitacions quan s’hi ha mort algú.
Els cérvols quan tenen alguna ferida van a la planta i s’hi refreguen i després es queden parats prenent el sol.
És una planta que a les arrels acumula o pot acumular molt d’Arsènic, i per tant, desintoxicar sòls del voltant de mines contaminats pels residus o les mateixes aigües contaminades per Arsènic, en basses de decantació.
Les flors atrauen moltes papallones. L’oli esencial de Lladracà evita la podridura del mango (Mangifera indica) causada per Botryodiplodia theobromae i/o Colletotrichum gloeosporioides.La planta és tan amargant que és difícil abusar-ne. Barrejant l’extracte amb la pitança (125 mg/20g) als ratolins administrada fins l’estómac provoca reducció de la motilitat, mareig i ptosis, però tot això és reversible a l'abandonar l’experiment. Per la presència d’alcaloides pirrolizidínics hom sospita que la planta a la llarga podria causar problemes al fetge. Val més, doncs, fer-ne com a molt una novena. La DL50 del germacrè D o del neril-acetat és aproximadament de 16-22 micrograms/mL. L’extracte hidroalcohòlic de la re pot incrementar l’efecte aneugènic del bisfenol-A.
L'Ordre SCO 190/2004 de 28 de gener només prohibeix Eupatorium purpureum i E. rugosum, espècies afins però ben diferenciades per a la majoria de botànics d'E. cannabinum.
És una planta vivaç, que no passa del pam d’alçada, amb flors totes grogues...
Dels tres saüquers de Catalunya, els Llevus són els que mai fan una tija llenyosa o arbret.
És una herba de la família de les Compostes, subfamília de les Corimbíferes, i de la tribu...