
És una planta vivaç, que no passa del pam d’alçada, amb flors totes grogues...
En general es fa sobre roques calcàries o travertins per on regalima l’aigua ja sigui en parets de saltants, de pous, fonts o coves. Però també es pot fer en esquerdes de roques d’alguns cims (Cambradase, 2700 m snm,). És planta cosmopolita que defuig els climes gèlids. A Catalunya no sol pujar per sobre els 1400 m snm. Manca a zones àrides de conreus al centre i a bona part de les zones elevades dels Pirineus. N’hi ha a Montgrony (1350 m snm).
«Déu te guard, vianant. Que t'imposi el Montseny
una mica d'amor i una mica de seny.
Ací tens una font que parlar-te podria.
Ací tens un pedrís clapissat de falzia.
La virtut del Montseny és aquest rajolí
que d'avets i de faigs la fullaca esbandí.
La virtut del Montseny es congria a l'altura.
Per ço té aquesta font una ullada tan pura
i la seva canal dóna l'eco planyent
de la fusta del bosc torturada pel vent.»
[GUERAU DE LIOST]
Segons la mitologia grega la planta està consagrada a Plutó, ja que refusa en general la llum del sol. Està lligada ales nimfes d’aigua i es trobava vora la font on Hylas, un dels argonautes, s’aturà per cercar aigua potable per a la seva nau. També està lligada a la nimfa Dríope qui raptà un jove i l’amagà a la cova sota aquestes falgueres. DIOSCÒRIDES (segle I) dona una sèrie de noms de la planta que se li aplicaven en aquell temps:• árgion• cincinnalis• ebenótrikhon • epyér• kórion énydron• phithophthéthela kallítrikhon • polýtrikhon• supercilium terrae • terrae capillus• trikhomanés. Ell recomanava l’aigua de bullir-la contra la dispnea, la icterícia, l’esplenomegàlia, la disúria, els càlculs a les vies urinàries, diarrees, i, amb vi, contra les picades d’escorpins i la pirosis (coragre). Ajuda a expulsar les restes del part i accelera la menstruació. Atura l’hemoptisis. Per fora s’aplica en úlceres malignes, alopècia, escròfules. Dissolta l’aigua amb lleixiu (de cendra) neteja les erupcions (pitiriasi). Amb làdan, oli de murtra i assutzena o hisop i vi evita que caiguin els cabells. Afegida ala pitança de galls i guatlles els fa més valents. Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) el «maiden-hair» és planta regia per Mercuri. Va bé contra la tos, la dispnea, la icterícia, l’esplenomegàlia, l’anúria, els càlculs renals. Fa venir la regla i atura les hemorràgies de l’estómac i el ventre. Tendra és laxant i seca astringent. Neteja els pulmons, el fetge i l’estómac. Bullida amb oli de camamilla cura les úlceres malignes. El lleixiu fet amb les seves cendres reforça el cabell si es barreja amb vi i llavors d’api. També ajuda a que surtin les dents als nens. El dia 28 del mes de la Ventosa era el dia de la «capillaire» segons el calendari de la Revolució Francesa. A França és espècie protegida a la Bretanya, Franc-Comtat, Llemosí i al País de la Loira.
El xarop fet amb la planta barrejat amb llet, te, cafè o xocolata forma part de les begudes bavareses que estaven de moda el segle XVIII. Les frondes es mengen crues o cuites en amanides. La infusió de la planta era molt habitual al Piemont.
La falzia al 2% en la dieta és saludable per a les carpes (Cyprinus carpio).
La planta tendra pot causar diarrea i pèrdua de memòria. Afecta el tiroides, en minva la massa i apuja l’activitat de la peroxidasa, dels enzims antioxidants, de T4 i T3, i abaixa molt el de TSH. Dosi de 300 mg/Kg en rates provoquen alteracions del capteniment però a la llarga res més. Tampoc dosi de 2 g/Kg fan altra cosa. I dosi de 7 g/Kg de l’extracte fet amb etanol tampoc provoca res en ratolins apart el nerviosisme i agressivitat. Hi ha sospites que pugui afectar la melsa. La dosi normal en persones és de 1.5-2 g per tasseta en infusió diària, però fins a 20 g alguns ho consideren segur.