Gregorio López (segle XVII) recomanava un petit emplastre de llet de figa amb farina contra la sarna, cremades del sol o taques a la cara i úlceres al cap. La llet posada sobre les mossegades de gossos rabiosos prevé infeccions. Posada la llet amb una miqueta de llana al forat de la càries lleva el dolor. La llet amb llard de porc aplicada a les berrugues les asseca. Una massa de cendra de figa i farina de mostassa soluciona les llúpies, durícies, petits tumors i acúfens, aplicant-ho per fora; i prenent-ho va bé contra la tos i malalties pulmonars. La llet diluïda en aigua va bé per fer gàrgares contra l’amigdalitis i inflamació de la campaneta. La llet diluïda en aigua i bullida es pot aplicar en lavativa o ènema contra el mal de panxa. I, per a Nicholas Culpeper (segle XVII), la figuera és un arbre regit per Júpiter. La seva llet és un bon remei per aplicar contra les berrugues. I la decocció de les fulles per rentar úlceres, ni que siguin de lepra, escorbut, sarna o úlceres que corren. Beure la decocció neteja el cos de morats o coàguls deguts a caigudes fortes. Una pasta de llard amb cendre de fulles de figuera aplicada als penellons, ni que estiguin ulcerats, els cura. El suc del pecíol instil·lat en una càries dental o a l’orella treu la inflamació. Fins i tot alleuja la sordesa. Contra les malalties dels pulmons no hi ha com el xarop de figues o fulles verdes. També va bé contra la hidropesia i l’epilèpsia.



LITERATURA

  • Els successius graus de maduració de la figa donen lloc a denominacions especials: figó, figa verda, figa tabolla, figa tambollada, donçaina, figa pansida, figa secallona, figa secallina, figa cóquera. Si s’han assecat al sol seran figues verges. Si s’han assecat al forn, figues forneres [de pitjor qualitat i activitat biològica]. Les posades a sol i serena, figues rosades.
  • «Més pansit que una figa». Aplicat a l’estat psicològic.
  • «Això són figues d’un altre paner». Un assumpte ben diferent, del qual no toca parlar-ne.
  • «Estar pesant figues». Deixar el cap abaixar-se involuntàriament diverses vegades, a causa de la son.
  • «De figues a peres». Molt de tant en tant. [en castellà dirien: «de higos a brevas»]
  • «Les cames li fan figa». «Va fer figa». Expressions per explicar la manca d’energia.
  • «Figa verda i mossa d’hostal, palpant es maduren».
  • «De més verdes en maduren». Aplicat a situacions psicològiques o socials.
  • «La figa al matí és or, al migdia plata; i al vespre mata». També es diu de la taronja.
  • «Any de figues, any de fatigues». «Any de figues-flors, any de plors».
  • «La figa per ser bona deu tenir tres condicions: madureta, pansideta i picada pels moixons». Les figues més bones són amb coll de beata,llàgrima de vídua, i vestit apedaçat.
  • «Damunt d’ella estic i ella es remena tota; jo passo el gust i ella amb la llet se queda» Endevinalla mallorquina la solució de la qual no és sexual,sinó botànica.
  • «La figa» en llenguatge del tot vulgar és la vagina i la vulva (genitals femenins més externs).
  • «Fer la figa». Gest obscè amb el puny enlaire i tancat però el polse entre el dit índex i el del cor, que ve a significar que qui el veu ha de treure una figa del cul d’un ase.
  • Joan Josep Cardona (de Benissà) escriu sobre la figuera i les figues: «La figuera és arbre de carena de bancal. Isolada. Vivint entre fenolls, fenàs i olivardes. Tolera malament l'entrada del forcat i admet de mala gana l'aixada. De vegades viu als corrals i molt sovint la trobem enlairada i feréstega a mitjan muntanya. És arbre difícil d'entendre perquè és esquerp de tracte. Fa ombra dolenta, la fusta no serveix per a res... Els mestres d'aixa la gastaven per al fre dels carros. Impossible fer-hi foc. Crema sense flama i deixa gran quantitat de cendra. A tres passos et pica tota la pell i t'ixen grans. Fa mala olor. És terrible per als pous perquè les seues quilomètriques arrels busquen l'aigua i foraden les parets de les cisternes....Però la figa...és un mos excels. Mes la degustació s'ha de fer quan naix el dia, com a desdejuni, amb la llepada de la rosada de la nit i a peu d'arbre. La fragància de l'herba seca mullada ajuda. És menjar que requereix un ambient, i que quedaria perfecte si hi hagués una mica llunyà un toc de campana. Això sublima i fa més bucòlica l'escena, que per a ser impecable vol absoluta soledat... La figa en sec és a l'hivern un dolç incomparable. Es guardava en sacs de fil, entre llavors de fenoll i frígola. Era un present per als convidats quan, oferida dins d'un garbellet de triar arròs, l'acompanyaven gallons d'ametla mollar... L'oncle Francisco, arromangada la sotana vella, bonet al cap i serra a la mà, podava l'arbre amb tall pulcre tapant la ferida amb fang i fem de conill. I deia l'erudit empeltador Salvador de Castanyeta que ni el Morrut de Cabrera, senyoret de poble, collia figues al Tossal tan bones com aquelles...«

TOXIITAT

El psoralè i el bergaptè de les fulles pot desencadenar dermatitis en forma de butllofes doloroses a qui durant temps s’apropa a elles. Menjar figues sense pell pot irritar els llavis. Els triterpenoids més irritants són el calotrofenil-acetat, el metil-maslinat i el lupeol-acetat. És coneguda dels historiadors l’anècdota de l’emperador César August, enverinat per la seva muller Lívia Drusila, que va entaforar Arsènic dins les figues, únic aliment i darrer del qual l’emperador romà es fiava per no ser enverinat, i que menjava directament de l’arbre. La vespa pol·linitzadora de la figuera (Blastophaga psenes) podria ser al responsable d’algunes reaccions al·lèrgiques al menjar figues. Prendre gaire llet de figuera sense diluir pot desencadenar hemorràgies intestinals, degut al seu efecte proteolític. Aplicar suc de figa a la pell i prendre el sol després pot desencadenar foto-al·lèrgia.

DESCRIPCIÓ BOTÀNICA

Si bé es pot dir que tothom coneix la figuera, el gènere Ficus és força ampli i desconegut, ja que comprèn unes 800 espècies escampades sobre tot per zones càlides asiàtiques i australianes. Hom suposa que la figuera és originària del subcontinent hindi. És de la família de les Moràcies i de l’ordre de les Urticals. Probablement una de les figueres més grans es trobi a l’illa de Sardenya, a uns 1700 m a l’Oest-Sud-Oest del nurag d’Is Tostoinus. Ara, són notables també les figueres emparrades o apuntalades i de capçada molt extensa (360 m 2) a l’illa de Formentera. La figuera fa 3.1 m de volt de canó i uns 9 m d’alçada. I la figuera més petita ha de ser alguna feta bonsai. Però en general, la figuera és un gran arbust o un petit arbre caducifoli, de 5-9 m d’alçada, amb diverses branques poc rectes, que s’estenen fent una capçada força més ampla que alta, des d’un tronc comú més o menys boterut. En general, l’aparell radical de les figueres s’estén no gaire en profunditat. Escorça llisa, grisa, mat. Branques joves glabres o suaument peludes. Fulles amb pecíol glabre a tomentós de fins a 12 cm de llarg. Tant el pecíol com la pell de la figa o les rames al trencar-se deixen anar una llet blanca o làtex. Làmina o limbe de forma i mida variable, àmpliament ovada a gairebé orbicular, (4)5-15(23) x (3.5)5-15(18), no dividida o obscurament palmatífida, però majoritàriament 7-palmati-partida, amb lòbuls espatulats, amb marge poc dentat a l’àpex, i marges laterals crenats o ondulats-dentats, aguts o més o menys obtusos. Lòbuls de la fulla escabrosos per dalt, densament suaus i peluts per sota, sobre els nervis. Nervis laterals en nombre de 6-8(9) parelles, intercostals, ascendent-paral·lels. Estípules oval-lanceolades, de 10-12 mm de llargada, de glabres a piloses. Figa-flors axil·lars, solitàries o aparellades, suportades en peduncles de fins a 3 cm de llarg, piriformes a globoses, 1.5-2 cm de diàmetre, subsèssils a sèssils, subdividides per 3, bràctees basals àmpliament deltoides. Orifici apical tancat per 4-5, bràctees imbricades ciliades, àmpliament deltoides. Flors masculines amb sèpals generalment 4, units, amb lòbuls lanceolats; estams 4, filaments llargs amb anteres ovalades i exsertes. Flors femenines pedicel·lades, amb 4 sèpals, de lòbuls lanceolats- oblongs. Ovari amb estil lateral, i estigma sencer o bífid. Les figues solen ser obovoides piriformes, de 2-5 (-8) cm de diàmetre, glabres, o una mica híspides, groguenques a marrons violetes. Les flors es troben tancades dins el receptacle comú o figa-flor, que té una obertura apical. Les flors masculines es troben a la vora l’obertura, les femenines (i algunes estèrils) es troben a la resta de zones. Les flors femenines donen origen a petits aquenis o llavoretes, envoltats d’un mesocarpi carnós o drupèoles (fruits). Al conjunt la de infructescència se’l coneix a més de com a figa, botànicament, com a siconi. La pol·linització la duen a terme petites vespes (Blastophaga psenes). La femella posa els ous a través de l’ostíol i mor poc després de la pol·linització (qui sap si voluntària o involuntària), ja que arrosseguen el pol·len de les flors superiors a altres figa- flors. Però cal que pari compte de les formigues roges Crematogaster scutellaris, perquè se senten atretes per ella i poden caçar-la si la troben desprevinguda. Normalment les figueres tenen una primera florada de figa-flors el juny, que són més grans que les figues madures), i una segona florada de figues a finals d’agost. Hi ha figueres d’un sol sexe (dioiques) i n’hi ha de monoiques. Les cabrafigues són les plantes mascles de figueres dioiques i donen figues pràcticament no comestibles, però importants per poder fecundar les altres figues hermafrodites. Però moltes figueres no necessiten pol·linitzadors, ja que poden reproduir-se per partenogènesis. Hi ha moltíssimes varietats. Unes tenen una primera floració de figa-flors pels volts de Sant Joan a finals de juny (Colar, Goina, Nyoral), i les altres només una floració de figues a finals d’agost (Blanca, Pell de Toro, Verdal). Es reprodueix bé per estaques grans, i es pot empeltar per canviar de varietat. La figuera tolera la salinitat (2g de ClNa/L) i la sequera. La figuera és dels arbres fruiters que més aguanta la salinitat del terra. No convé regar-les més de 3 cops l’any. Quan surten les fulles a la primavera, aleshores és senyal que ja no hi haurà gelades. Per millor la concentració de polifenols i flavonoides es poden tractar els plançons amb metil-jasmonat (200 microM) i inocular-los amb Agrobacterium rhizogenes A7. Per fer arrelar esqueixos terminals de figuera (de 7 o 8 anys), es poden manetnir en el medi de Murashige & Skoog afegint ́hi 2 mg/L de 6- benzil-amino-purin i 0.2 mg/L d’àcid 1-naftalèn-acètic. Els tanys regenerats així in vitro es poden multiplicar per 4. També arrels tallades es poden fer créixer en el mateix medi afegint ́hi 2 mg/L d’àcid indol-butíric i 0.2 % de carbó actiu. Després d’aplicar àcid (2-cloro-etil)-fosfòric a les figues i mantenir-les tapades, creien més en diàmetre i altura i maduren tornant-se de vedes a blavoses negroses en 8 dies, per efecte de l’est8imulació de la formació d’etilè. També la goteta d’oli a l’ostíol estimularia la formació d’etilè, o l’auxina. D’un fong endofític de les arrels de la figuera (Aspergillus tamarii) es pot aïllar malformina-E, antibiòtic actiu contra Bacillus subtilis, Escherichia coli, Penicillium chrysogenum, Pseudomonas aeruginosa, Staphylococcus aureus; i fungicida actiu contra Candida albicans, Fusarium solani. També els Fusarium de les fulles de la figuera contenen metil-èster de l’àcid helvòlic, àcid hidro- helvòlic, i àcid helvòlic, que són potents fungicides i bactericides. Les mateixes figues, per altra banda, contenen probiòtics com Lactobacillus plantarum i Lactobacillus paracasei, que ajuden a evitar el càncer de còlon i rebaixen la concentració de colesterol al fetge. Aquestes 85 menes de Lactobacillus en conjunt tenen molta activitat com d’hidrolasa de les salts biliars la qual cosa és concomitant amb l’expressió dels gens bsh2, bsh3, bsh4. La figuera pot ser atacada pel nematode Heterodera fici, i així les fulles triguen en desenvolupar-se o es tornen grogues. També les figues, almenys a Califòrnia, poden sr infestades per erugues de l’Amyelois transitella. I les arres pel nematode ectoparàsit Xiphinema index. Les figues a l’arbre si plou molt poden infestar-se amb Alternaria alternata, Colletotrichum gleosporioides, Phytophtora palmivora, Phytophtora parsiana, i el viroide 246-401 nt. Algun Fusarium a les figueres de la conca de l’Egeu produeix fumonisines B1, FB1, B2, FB2. El Ceratocystis fimbriata també pot atacar la figuera. Les figues, si no s’assequen de seguida, es poden conservar malament i infestar amb Botrytis cinerea, Cladosporium cladosporioides, Monilia laxa, Penicillium expansum. Contra aquests fongs valdrien extractes d’altres que els inhibeixen: Hanseniaspora opuntiae, Metschnikowia pulcherrima. O bé espraiar àcid acètic (100 ppm) mentre les figues es conserven a 2 oC. Les fulles de la figuera poden infectar-se amb diversos virus: Fig mosaic virus, Fig mild- mottle-associated virus, Fig fleck associated virus, Fig cryptic virus, Leaf mottle- associated virus-1 (closterovirus). Almenys aquest darrer es pot tractar amb infusions de cúrcuma i gingebre i Thuja. Dins l’intestí d’algunes larves del coleòpter Apriona geramari que perforen la fusta de la figuera s’hi pot trobar Candida ficus. Altres coleòpters dels larves dels quals poden atacar l’escorça de la figuera són: Hypocryphalus scabricollis , Xyleborus bispinatus. La infestació de les fulles amb l’hemípter Paurospsylla buxtoni es pot controlar biològicament amb l’ascomicet Trichothecium roseum. El còccid hemípter Saissetia miranda pot arribar a perjudicar molt les figueres (almenys a l’Iran). També les larves de Drosophila suzukii poden afectar força les figues. A Aràbia unes quantes espècies d’àcars poden infestar les figueres: Aceria benghalensis, A. olivi, Caleptrimerus baileyi, Colomerus oculivitis, Oxycenus niloticus, Rhynchaphytoptusficifolia, Tegolophus hassani . Ficus carica L. al món, segons GBIF


Per llegir més sobre la figuera i les figues, descarrega't el document