La planta pot superar el metre i mig d’alçària, amb tiges força dretes, rígides, lleugeres, anguloses, amb borralló blanc. Les fulles són blanquinoses per sota; i per sobre no tant. Els segments de les fulles, més o menys profunds, són decurrents i disposen d’agulles groguenques fines sovint en grups de 3, divergents, de 5-15 mm. Els capítols són grans, estant les bràctees o folíols acabats en una punxa molt forta. Les flors són morades. La rel és napiforme, gruixuda i carnosa, però poc llarga. Llavor de la mida d’un gra de blat, d’uns 40 mg, una mica angulosa, d’un gris verdós, amb taques més fosques. 1L de llavors pesa uns 130 grams. Les llavors podrien germinar fins 7 anys després de recollir- les.



HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

És espècie de la conca mediterrània, que s’ha estès a altres contrades de clima mediterrani: Argentina, Califòrnia, Austràlia. Es pot trobar vora les masies sobre tot en terreny calcari a la franja de la terra baixa no massa endins, excepte en algunes excepcions. Sol fer-se als fenassars amb Brachypodium phenicoides. Sol cultivar-se molt a Navarra, La Rioja i l’Aragó. També a Catalunya, La Provença i la Saboja (‘Argenté de Genève’). La planta sol ensolcar-se a la tardor per aconseguir que els pecíols quedin tendres i blancs. Es tapa la base o bé amb terra o bé amb paper negre i palla o amb altres materials. Li agraden les terres argiloses ben drenades però amb força saó. Se’n cultiven unes 5 varietats principals: 1) espanyola, sense espines; 2) espinosa o de Tours; 3) la inermes però de de penques plenes; 4) ‘Puvis’; 5) de penques roges. La sembra es fa pel mes de maig en terra molt humida en solcs, cada 12 cm i a 2 cm de profunditat abocant-hi 4-5 llavors per cop. Un cop tapat el solc s’hi afegeix 1 cm d’humus per sobre. Els solcs han d’estar separats 1.2 m entre ells. Al cap de 3 setmanes d’haver nascut s’aclareixin perquè al final quedin parelles de plantes cada 20 cm. Després caldrà llevar les males herbes amb l’arada i anar ensolcant les tiges colgant-les de terra o amb paper negre i palla. La mosca negra sol atacar les fulles. Es pot combatre ruixant-les amb la barreja d’aigua, sabó, donzell i tabac. Les altres malures són comunes amb la carxofera.

HISTÒRIA

A l’antiga Grècia, Roma o Pèrsia es menjaven les penques d’aquest card. TEOFRAST (segle IV A. C.) descrigué un tipus de card que ben bé podria ser aquest. DIOSCÒRIDES (segle I) recomanava aplicar les arrels xafades a les aixelles per llevar la mala olor corporal. Actualment al Magreb encara recomanen rentar-se les aixelles i els peus amb l’aigua de la rel contra la mala olor corporal. El card figura com emblema d’Escòcia des del segle VIII amb el lema: «Nobody provokes me without been punished». Asseguren que un dels soldats normands al segle X que assetjaven les fronteres d’Escòcia a la nit va trepitjar un card i el crit que va fer va desvetllar els escocesos que atacaren els normands i els venceren. El rei d’Anglaterra ENRIC VIII deien que es delia per menjar les penques d’aquests cards.

ESOTERISME

Dur un bocí de card a la cartera proporciona fortalesa en moments crítics. La tija s’emprà com a vareta màgica pels bruixots anglesos. La planta al tros allunya els lladres i protegeix dels llamps i dels mals. Zeus es va enamorar d’una noia, Cynara, qui el va refusar i per això la transformà en card. D’aquí també l’expressió «cardo borriquero» dita de les noies lletges que refusen ser galantejades.

PROPIETATS MEDICINALS

  • antimutagènica
  • antioxidant
  • antitumoral
  • carminativa
  • colerètica
  • depurativa
  • desintoxicant
  • desodorant
  • hepàtica
  • hipoglucemiant
  • laxant
  • prebiòtica

USOS MEDICINALS

  • amigdalitis
  • anorèxia
  • arterioesclerosis
  • càncer de boca
  • colesterol alt
  • diabetis
  • dispèpsia
  • Escherichia coli FUL
  • febre
  • fetge intoxicat
  • hemorroides
  • hepatitis FUL
  • icterícia
  • indigestions
  • leucèmia HL-60, L1210
  • mala olor corporal (REL UE)
  • osteoporosis (sèrum de llet sobrant de quan es qualla amb la flor)
  • puerperi FLO
  • restrenyiment (REL)
  • rigidesa articular
  • Staphylococcus aureus FUL
  • talls FUL

PREPARATS

Els pecíols es mengen un cop nets i pelats i tallats en trossos d'uns 5 cm, ben bullits. També se’n beu la infusió (deixada reposar una hora) com a laxant, desintoxicant del fetge i per millorar la circulació. Els pecíols o penques mengen, un cop bullits, amanits amb diversos acompanyaments, en especial per Setmana Santa. Si són molt tendres es poden menjar crus. Als cavalls els encanten. La flor, o brasó, un cop assecada es fa servir per quallar la llet i fer-ne mató o formatge. Se’n deixa en remull una petita quantitat en aigua tèbia i al cap de dues hores s’aboca aquesta aigua a la llet (sense additius). Cal conservar-la tèbia, a uns 35º C perquè es qualli. També es pot fer servir la flor per fer infusions que fan molt de bé al sistema digestiu i immunitari. La rel es pot menjar ben cuita perquè té bon gust i és dolceta.


Per llegir sobre els principis actius i els noms populars, descarrega't el document