Tricomes, uns tectors, flagel·liformes, simples; altres, glandulars, capitats. Raquis de les fulles de fins a 2.5 mm d’amplada, dentat, aplanat-biconvex. Segments foliars de fins a 70 x 20 mm, essent els basals menors, de contorn lanceolat, amb marge irregularment dentat o fes, amb dents agudes. Inflorescències de 4-12 mm, formades per 10-40 capítols formant una àrea una mica convexa. Capítols de 7-10 mm de diàmetre, disciformes, sobre peduncles de 1-4 cm, amb alguna bràctea de fins a 25 mm, linear-lanceolada (a vegades dentada o pinnatífida). Invòlucre de 5-6 x 7-10 mm, amplament campanulat, amb bràctees externes de 1.5-3 x 0.3-1 mm, herbàcies, oval-triangulars. Bràctees mitjanes i internes de 3-4 x 1-2 mm, oval-el·líptiques, amb un voraviu escariós a la meitat distal, i punta de color marró fosc, arrodonida, irregularment fimbriada, i amb alguns pèls. Receptacle de 2.5-3.5 x 2-2.5 mm, convex des del principi de la floració. Flors exteriors femenines, filiformes, poc nombroses, de la mateixa longitud que els flòsculs, subligulades, poc marcades, amb el limbe curt acabat en 3 dents de 0.5-1 x 0.3-0.5 mm, grogues. Flòsculs centrals nombrosos (més de 100 per capítol), de 4-5 mm, d’un groc daurat intens, amb dents de 0.3-0.5-0.4 mm i tub de 2-2.8 x 0.6-0.8 mm. Anteres de 1.8-2 mm, amb punta de 0.2-0.3 mm. Aquenis de 1.7-2 x 0.7-0.9 mm, obovoides, amb 4- 6 costelles longitudinals laterals, i amb glàndules disperses als espais entre elles; tots ells de color gris castany clar. Vil·là subsituït per una corona de 0.2-0.4 mm, subentera o irregularment dentada. Se n’han descrit almenys quatre varietats: vulgare, boreale, crispum, siculum.



HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

Sol fer-se a marges de camins i recs; i a pastures on s’ha remenat la terra. És planta eurasiàtica, introduïda a Amèrica i a Austràlia. A Catalunya és més abundant entre el Ripollès, la Cerdanya, el Capcir i Andorra, i a la Val d’Aran, que no pas a la Serralada Transversal, o al Montsec. A altres indrets probablement hagi estat introduïda. On abunda més és a la Cerdanya i al Capcir. A les zones amb carbó pot formar colònies molt grans, i, a més, carregades de Mn i Zn a les parts aèries, i de Cr i Fe a les subterrànies. Com més àcid sigui el sòl, més fulles per tija sol haver-hi, i més rames per corimb. En canvi, com més bàsic sigui el sòl, més allargada sol ser la fulla, i amb més Magnesi, i sol ser major el nombre de capítols per corimb. Com més Fòsfor hi hagi disponible al sòl, més curt sol ser el pecíol. Com més Magnesi, més llarga la tija. Si el sòl és molt pobre i àcid, la densitat de les mates sol minvar.

ESPÈCIE SIMILAR

Tanacetum anuun L. Té les fulles fines, de menys de 3 cm, pinnatisectes, trífides o lineals. Involucre amb folíols pubescents, els exteriors lanceolats acuminats, molt aguts, capítols de 4 mm, curtament pedunculats, grocs, en petits corimbes terminals. És planta anual de 40 cm com a molt, ramificada a la meitat superior. Es fa entre Cadis i Múrcia. A Catalunya a Montserrat i a Sant Llorenç de Cerdans. Ambé es fa a la Provença marítima. L’oli essencial, ric en camazulè i llimonè s’empra com antiinflamatori, antihistamínic, sedant hipotensor, antileucèmic, flebotònic; i contra:

  • artritis
  • asma
  • ciàtica
  • couperosis
  • dermatitis al·lèrgica
  • diabetis
  • emfisema pulmonar
  • eritemes
  • hipertensió
  • leucèmies
  • lepra
  • neuritis
  • rema crònic
  • varius

HISTÒRIA

SEXTUS APULEIUS BARBARUS (segle V d.C.) recomanava la tanarida contra la cistitis, l’estrangúria, el dolor a les cuixes, els dolors als nervis o als peus, i també contra les febres. El segle VI als monestirs com el de Vivarium (Calàbria) que acullien els estrangers migrants s’hi cultivava tanarida. CARLEMANY (segle IX) recomanava o manava plantar-ne als horts (oficials) com a medecina. El segle XII SANTA HILDEGARDA la recomanava contra e tots els humors superfluus que s’escolen, contra el catarro bronquial, la tos, l’estrangúria, i la dismenorrea i l’amenorrea. També contra les febres. En ungünet, amb sàlvia, per aplicar sobre elsles contusions. Cuita amb fonoll, evita la bogeria per estrès, si se’n beu l’aigua sovint. Especialment en forma de vi. LLEONARD FUCHSIUS (segle XVI) afirmava que les flors posades en vi o en llet expulsen meravellosament els cucs intestinals en els infants. Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) aquesta és una planta de Venus que afavoreix la bellesa de les dones. L’agua destil·lada de la planta, amb una mica de pols de corall i d’ivori, atura la gonorrea. Per fora lleva taques a la pell ja siguin per l’embaràs o pel sol, barbs, pigues i altres impureses. Posada a la planta dels peus atura hemorràgies a les dones i pèrdues als homes, així com els vòmits de sang i la febre alta. La planta, bullida en aigua i sal, corregeix les hèrnies en nens, bevent aquest líquid. Beguda en aigua, sense sal, alleuja el mal de ventre, la ciàtica i els dolors a les articulacions dislocades. La planta, bullida en vinagre i alum, serveix per fer gargarismes per afiançar les dents que es mouen, les úlceres a la boca (estomatitis), i contra el mal de queixal, la gingivitis i el paladar mal col·locat als nens. L’aigua de bullir la planta ajuda a curar les úlceres internes i els talls profunds externs amb llavis verds, així com les úlceres varicoses de les cames. Per aquella època (segle XV-XVII) durant la quaresma es menjaven pastissos on s’hi afegia Wild Tansy. La raó era perquè menjar tant de peix podia fer que tinguessin cucs. També els llegums es manejaven amb unes miques de fulles de la planta, durant la quaresma, per recordar les plantes amargants que els israelites hagueren de menjar, com a penitència; a més també ho feien per evitar la flatulència. També recomanaven prendre la tisana amarga de la planta el dilluns i el dimarts de Pasqua per tal de no tenir febre durant tot l’any. A l’Amèrica del Nord els primers colons fregaven la carn amb les fulles de la tanarida perquè no s’hi posessin les mosques. També cremaven la planta per fer fum i tranquil·litzar les abelles mentre es remenaven els ruscs. Al Regne Unit la planta es posa sobre el llit o sobre les finestres per repel·lir formigues, puces, i altres insectes, i als camps de patateres o carbasseres, roses o grosellers i gerderes, per disminuir la població de paràsits. ALEXANDRE DUMAS el 1873 publicà el seu gran diccionari de la cuina, on esmentava, entre les deu millors plantes per condimentar, la tanarida. El segle XIX a Irlanda es banyaven en l’aigua de la planta afegint-hi sal per alleujar els dolors de l’artritis. Abans de posar-se de moda els crisantems, es posava tanarida a sobre els taüts i fins es menjaven durant els festeigs funerari pastissos amb llavors de comí marrà (Carum carvi) i de tanarida.

MITOLOGIA I RELIGIÓ

La planta és molt amargant (com la mort). Les flors daurades s'assemblen a copes d’or. Segons la mitologia grega, el príncep Ganimedes, amargat per la vida de la cort troiana, fugia sovint a la muntanya (Turquia). Ell era un noi ros, amb una cabellera com un lleó. I la seva bellesa no tenia parangó en tota la humanitat. A més, com bé significa el seu nom (segons ROBERT GRAVES), gaudia molt de la seva virilitat. I això va fer que Zeus se n’enamorés bojament, i el raptés. Per fer-ho, va adoptar forma d’àguila gegantina se’l va endur volant cap a l’Olimp. Allí varen ser amants. A més, Zeus va fer Ganimedes encarregat de servir en copes d’or la beguda als déus de l’Olimp. Molt per altra banda, JOAN MARC, l’evangelista, fill i intèrpret de SANT PERE, començà el seu relat parlant del desert i de la veu que clamava en el desert, que era JOAN BAPTISTA. Potser per això, o pel seu aspecte físic, se l’associa al lleó, com a Ganimedes. També, com Ganimedes, devia gaudir de la seva virilitat, almenys al no tenir por a mostrar-se nu a l’hort de Getsemaní quan el volien capturar, quan ja havien fugit per por de ser apallissats tots els qui acompanyaven Jesús (Marc,14:50). Les flors també semblen margarides despullades a les que se’ls hagi arrencat el vestit (llençol) blanc. Marc deriva de Mart, i ve a ser un atribut del qui és capaç de destruir. D’aquí que l’herba de Ganimedes, amant de Júpiter (=Zeus, déu dels llamps), hagi passat a ser l’herba de Sant Marc, herba capaç de destruir els paràsits i protegir del foc i dels llamps. Els botxins varen intentar cremar el cos del màrtir evangelista sense èxit. Per això se l’invoca contra el foc. L’associació de la planta amb l’homosexualitat (divina) ja podria destruir molts prejudicis, o no. Finalment, diuen que si poses una mica de tanarida dins l’orella d’un moribund, se li allarga l’agonia uns dies. A Bèlgica conserven els rams de tanarida beneïts el dia de l’Assumció per quan en algun moment de l’any se senten amenaçats per quan vingui una turmenta amb llamps, i cremar-ne unes miques per evitar ser-ne víctimes. Cullida durant la lluna plena del mes d’agost té més virtuts. Passant-ne les brases sota el bressol d’un infant fa que aquest creixi sa, alegre i xamós.

LITERATURA

«La tanarida tot mal esquiva», diuen a la Cerdanya. I quan amenaça una turmenta, les dones més devotes exclamen: «Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara, no em deixeu». O bé: “Sant Joan, Sant Mateu, Sant Marc i Sant Roc, guardeu-nos de pedra i de foc. Sant Lluc, Santa Creu i Santa Bàrbara, no ens deixeu”. A Bulgària canten una cançó que traduïda ve a dir: «Vine, doncs, que ta mare cull les flors de les nou muntanyes; dels nou jardins de les doncelles; l’absenta i la tanarida; i el melilot blanc».

PREPARATS

  • Compreses de 40 g de planta en flor per 1 L d’aigua salada (4 cullerades de sal marina), arrencar el bull i reposar 10 minuts, a aplicar sobre el ventre.
  • Extracte aquós: 0.2-0.6 g al dia.
  • Infusió de llavors 4 g/100 mL o una culleradeta de flors per tassa, reposant 1o minuts, i a prendre en dejú.
  • Maceració en oli, llet, cervesa, sidra.
  • Pols de llavors 2 g + melmelada de taronja.
  • Supositoris 0.3 g d’extracte.
  • Vi: 100 g de planta en flor + 1.5 L de vi blanc, a prendre’n 50-90 g al dia
  • Truita amb ous i tanarida, a l’estil de la reina ELISABETH I d’Anglaterra.
  • Hisop + Romaní + Tanarida: un farcellet per foragitar les males energies.
  • Artemisia absinthium + Tanacetum vulagre: per reuixar les cols i altres verdues i evitar que se les mengin les erugues.
  • Tanacetum vulgare + Rosa canina + Urtica dioica: per millorar l’estat neuronal dels afectats per Alzheimer.
  • «Setarud» (Iran): Tanacetum vulgare + Rosa canina + Urtica dioica + Seleni + flavonoides + carotens: per apaivagar els símptomes de la sida.

VETERINÀRIA

  • Abelles: el suc desparassita els ruscs.
  • Digestiva i antihelmíntica.
  • Bo per foragitar puces on jeguin gats o gossos.
  • Contra cucs: donar la barreja de Menta Romana + Tanarida + vinagre + oli d’ametlles amargues + all + Ruda + bilis.
  • Contra indigestió en vaques amb el ventre botit + rel de Bryonia dioica («aigua de tuca i tanarida torna el bou de mort a vida»).
  • Contra la diarrea de les vaques + Glechoma hederacea

TOXICITAT

L’oli essencial és força tòxic, provoca vòmits, convulsions, contraccions tetàniques i, en dones embarassades, l’avortament i hemorràgies uterines. Finalment, si kl dosi d’OE supera els 5 grams, la mort per aturada respiratòria. Abans apareix una mena de ràbia taancètica, amb salivaci ́ño abudnant i ganes de mossegar, i hal·lucinacions. Apart, a algunes persones les flors els provoquen dermatitis de contacte. Degut al seu sabor amargant és difícil que se’n prengui una sobredosis. S’ha arribat a etiquetar l’oli essencial de Tanacetum anuum com a oli essencial de Tanacetum vulgare. El primer és blau, amb molt de camazulè i gens de thujones, i gairebé gens tòxic (Pranarom); i el segon és groc, amb thujones, i tòxic (i car, i difícil de trobar). A Espanya el Tanacetum vulgare està prohibit vendre’l, per l’article 42.2 de la Llei 25/1990, de 20 de desembre, del Medicament. La seva comercialització queda restringida a l’elaboració d’especialitats farmacèutiques, fórmules magistrals, preparats oficinals, soques homeopàtiques i a la investigació. També la «Ordèn SCO/190/2004, de 28 de enero, por la que se establece la lista de plantas cuya venta al público queda prohibida o restringida por razón de su toxicidad» sentencia en aquest sentit la prohibició de vendre la planta no 178 de l’annex, Tanacetum vulgare (summitats florides). En rates les DL50 p.o. i i.p. són de 10 g/Kg i 2.8 g/Kg. Dosis menors (7 p.o. i 1 i.p. g/Kg) al cap de 90 dies només ocasionen hipoglucèmia i algunes altres alteracions dels paràmetres sanguinis.


Per llegir més sobre l'herba cuquera, descarrega't el document