Fulles superiors lanceolades o estretament ovals, atenuades a la base, cada cop menors com més amunt. Totes les fulles tenen dents molt poc marcades amb l’àpex amb una glàndula petita. Limbe foliar prim, de 1-15 × 1-7 cm, una mica plegat pel nervi ventral, amb el dors glabre o escadusserament hirsut, i revers amb pèls dispersos, sobre tot al llarg dels nervis. Capítols petits (menys de 100 per planta) a l’extrem de peduncles prims (lleugerament més amples a l’àpex) i sense bràctees, i cada peduncle més del doble de la longitud del capítol. Panícula corimbiforme laxa, força gran, amb 8-10 capítols de 1-2 cm. Involucre ovoide, de 5-10 × 3-4 mm, glabre, amb una mena de calicle de 0.5-2 mm. Filàries uniseriades, linear-lanceolades (4)-6-8-(10), quillades cap a la base i amb un nervi central prominent grogós fosc. Receptacle pla, llis, glabre. Cada capítol té 8-15 floretes ligulades. Lígules (8-15) fins a 1.5 (2) vegades la longitud de l’involucre, i amb la llengüeta estriada longitudinalment i amb 5 dents a l’àpex (truncat). Estams 5, amb les anteres fusionades fent un tub, marrons, amb els lòbuls apicals sense cua. Carpels 2, fusionats, amb estils prims, pubescents al cim; i estigmes divergents. Aquenis (cípseles) estriats, de 4-12 mm, rodejats per les restes de les bràctees involucrals, sense papus. Els exteriors són molt més llargs que els interns (3-4 mm). Tots de color entre groc daurat i torrat, lleugerament aplanats, corbats, amb 18-20 costelles, glabres, gradualment en con a la base i acabant en una protuberància en anell. Flors d’un groc pàl·lid. Les llavors, molt menudes, queden retingudes dins la cípsela. Cotiledons arrodonits en cullera. Els estams maduren abans que els estigmes en cada planta. Els insectes o l’autopol·linització faciliten la reproducció sexual. A la base dels estils hi ha un nectari em collaret. L’estil sobresurt 1.5-2 mm del tub d’anteres. El tub d’anteres sobresurt 2-3 mm del tub de la corol·la. Les anteres són tetra-esporangiades. El pol·len madur té 3- cel·les. El gra de pol·len és groc, polièdric, equinolofat (amb àrees arrugades i altres lacunars), i d’unes 31 micres de diàmetre. Els capítols només s’obren en temps assolellat.



HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

És planta de marges una mica humits, en sòls nitrificats. Resisteix poc ambients contaminats amb ozó. Es fa a Europa i al Japó; i com a adventícia invasora a Amèrica del Nord, SE d’Austràlia, Nova Zelanda, i Xile; i escasseja a altres zones. A la península hispànica es fa a moltes zones de terra baixa i muntanya mitjana, llevat de al SW i al SE. A Catalunya es fa a la meitat Nord i escasseja, llevat de a les muntanyes, al terç SW.

SUBESPÈCIES, VARIANTS

Les variants del Japó i Àsia més oriental s’inclouen al gènere recent Lapsanastrum. (L. apogonioides, L. humile, L. takasei, L. uncinatum). Les variants del Nord d’Àfrica s’han batejat com a subsp. macrocarpa (Cosson) Acangeli. Del SE d’Europa s’han descrit les subespècies adenophora (Boiss.) Rech.f. i intermedia (M. Bieb.) Hayek. De les muntanyes de Crimea s’ha descrit la subsp. alpina (Boiss. & Balansa) P.D.Sell. La subsp. pisidica (Boiss. & Heldr.) Rech s’ha descrit de Grècia, Turquia i Àsia occidental. La subsp. grandiflora (M.Bieb.) P.D. Sell s’ha descrit del Caucas i Turquia. En general, les subespècies diferents de la típica tenen les lígules més del doble de llargues que l’involucre. La subsp. alpina té moltes tiges, fulles glauques i és perenne. La subsp. pisidica té pèls encrespats glandulars a la base de les tiges. La subsp. grandiflora té lígules molt grans i fulles ovals no dividides. A la subespècie típica les plantes que creien en camps maduren abans, tenen més ramificacions, floreixen abans i durant més temps, i produeixen aquenis més grossos que les plantes dels boscos, les quals però, creixen més, amb entrenusos més llargs, i tenen capítols menys densos, rames laterals més curtes.

HISTÒRIA

Al Neolític ja es menjava com a verdura. Els romans la cultivaven, segons MARC TERENCI VARRON. La teoria medieval de la signatura relaciona la forma dels capítols amb la dels mugrons.

USOS CULINARIS

Les fulles es mengen en truita, en amanides, o com a verdura. Són una mica picants. La recepta següent combina la planta amb les tiges del julivert de moro (Smyrnium olusatrum) per produir un plat de pasta de formatge boníssim.

    Ingredients:
  • 200 g de fulles de l’herba de les mamelles (picades)
  • 200 g de tiges de julivert de moro (picades)
  • 200 g de pasta penne
  • 200 g de crema fresca
  • 175 g gorgonzola o qualsevol tipus de formatge blau
  • 1 porro (a rodanxes fines)
  • 3 cullerades de mostassa de Dijon
  • 6 tomàquets secs
  • oli i mantega
  • pebre negre

Instruccions: Fondre la mantega i l'oli junts en una paella gran i afegir el porro. Sofregiu suaument durant 10 minuts. Mentre es couen els porros, bulliu les tiges del julivert de moro durant 5 minuts. Colar i deixar escórrer, després afegir immediatament als porros. Afegiu-hi el formatge, la crema fresca, la mostassa i el pebre negre, i remeneu-ho fins que s'hagi fos tot. Després, traieu el foc. Mentre es couen les verdures, bulliu la pasta penne en aigua salada seguint les instruccions del paquet; després escorreu-hi conservant el líquid de cocció a part. Aboqueu la pasta a la salsa i remeneu-ho. Si és massa espessa, afegiu-hi una mica del líquid de cocció. Afegiu immediatament les fulles de l’herba de les mamelles picades, i remeneu fins que estiguin completament marcides. També és possible que hàgiu d'afegir una petita quantitat del líquid de cocció. Aboqueu-hi els tomàquets secs i serviu.

PROPIETATS I USOS MEDICINALS

  • antisèptica
  • cicatritzant
  • dermatitis
  • diabetis
  • diürètica
  • emol·lient
  • ferides
  • glàndules/ganglis inflats
  • laxant
  • mugrons esquerdats (suc)
  • poliúria
  • restrenyiment
  • talls
  • tònica
  • úlceres
  • vulnerària

Per llegir sobre els principis actius i els noms populars, descarrega't el document