
És una planta vivaç, que no passa del pam d’alçada, amb flors totes grogues...
Es fa en sotaboscos humits, esquerdes de roques molt humides vora cursos d’aigua (rec,s torrents, rieres) o en fondalades molt humides, a la terra baixa i fins l’estatge subalpí. A la península es troba més fàcilment a les muntanyes del Nord (Pirineus- Serralada Cantàbrica), tot i no ser massa abundant en general.
DIOSCÒRIDES (segle I) l’emprava contra les mossegades o picades de serps. El suc de la falguera el tenia per útil contra la disenteria o diarrees, ja sigui en humans ja sigui en quadrúpedes. Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) el «hart’s tongue» és planta de Júpiter. I molt bona pel fetge. La recomanava prendre en xarop cada dia de l’any. Bona per estovar el fetge o la melsa durs. Contra el fetge inflamat, diarrea. L’hidrolat és molt bo contra el singlot i les palpitacions, i contra la gingivitis i el paladar caigut. BUBANI (segle XIX) recollí l’ús contra l’ictus (atac de feridura) pres ala falguera en infusió en vi. Els habitants de Lafortunada defensaven aquestes falgueres dels recol·lectors forans amb trets de trabucs.
Amb les frondes s’embolicaven els pans fets amb farina de blat de moro o borones. També es troba a racons de jardins com a decorativa.
En petites dosi es pot prendre cada dia però molts prefereixen fer una novena per depurar la sang, i descansar un parell de mesos. Sembla que un abús rebaixa la pressió arterial i provoca anèmia i manca de vitamina B1, com totes les falgueres.