És una planta vivaç, que no passa del pam d’alçada, amb flors totes grogues...
JULIVERT
(Petroselinum sativum Hoffm. = P. crispum Besser ex DC.)
Hi almenys tres varietats d’hort: crispum, latifolium, tuberosum. La primera fa les fulles amb divisions atapeïdes. La segona les fa amb divisions grans i espaiades. La tercera fa una rel molt gruixuda. Se’n pot extreure oli essencial de tota la planta. Hi dominen la miristicina (10-30%), el llimonè, i l’1,3,8-p-mentatriè. La var. crispum sol tenir més miristicina que les altres. La var. latifolium conté més oli essencial (fins al 0.4 per mil) que la var. crispum (0.1 per mil). Les llavors o fruits produeixen més oli essencial (3-6%), i hi domina la miristicina (60-80%) a les var. crispum i a la var. tuberosum. En canvi a la var. latifolium hi domina l’apiol (70%) il’al·lil tetra-metoxi-benzè (20%).
El Julivert és molt emprat combinant-lo amb l’all. Per exemple, afegit al final de la cocció dels bolets comestibles. A la cuina de l’Orient Mitjà entra a les receptes del falafel, de la harira, dels kebabs i del tabbulé ─el تبولة es prepara amb Julivert ben picolat, bulgur (o cus-cus, al Marroc), oli d’oliva, tomàquet a bocins, enciam i suc de llimona; és típic del Líban─. Al bouquet garni s’hi posen herbes aromàtiques. A més del Julivert, s’hi sol posar alguna de les següents: anet, cerfull, estragó, farigola, llor, romaní, sajulida. A la salsa italiana «pesto» s’hi posa a més de Julivert, All, Alfàbrega, formatge parmigiano ratllat, i pinyons.