Hi ha peus femenins i peus masculins. Les flors femenines formen cons ovoides de fins a 3.5 x 3 cm, amb bràctees de fins a 10 x 15 mm, ovals, de consistència de paper, pàl·lides i aromàtiques, recobertes internament de glàndules groguenques ―de 0.25 mm de diàmetre― que es desprenen a l'agitar. Els segments del periant femení són peludes al dors i fan cosa de 1 x 3 mm; son herbacis, tenen un nervi dorsal de color verd fosc i el voraviu escariós, laciniat. El lupulí, o pols que desprenen les flors femenines és la part primordial com a medicinal. A la base de cada bràctea hi ha un parell de flors femenines, amb llarg estil filiforme, cadascuna estant protegides per una beina obliqua o prolongació de la bràctea principal. Estigmes de cosa de 3 mm. Com és planta dioica, té inflorescències masculines a part, en branques corresponents a altres peus. Inflorescències masculines en panícules axil·lars, solitàries o en cimes menudes, pedunculades, amb bràctees, essent els peduncles molt peluts, amb tricomes simples aculeats, barrejats amb altres naviculars i estrellats. El periant masculí té 5 lòbuls iguals. Hi ha 5 estams, amb filament curt dret. Les anteres fan cosa de 2 x 0.75 mm, són sèssils i tenen dehiscència foraminal apicular. Floreix fins a finals de l'estiu. Fruit ovoide comprimit (3 x 2.5 mm), cobert de glàndules grogues aromàtiques, globós, sèssil i subsèssil, adherit al periant. La família de les Cannabàcies, comprèn un altre gènere molt conegut, el Cànnabis. Són típics de la família no tenir làtex, tenir les flors menudes, unisexuals, les masculines amb 5 estams, les femenines amb 2 estigmes i 2 estils; i els fuits indehiscents. És una família propera a la de les Urticàcies. Es poden arribar a produir híbrids entre Humulus, Cannabis i Urtica, però estèrils.



ETIMOLOGIA

Del llatí, del nom vulgar en temps medievals, derivat segurament de “humus” (terra), o del diminutiu de «homo» “homulus”, i de “lupus” (llop), o el seu diminutiu «lupulus». Potser per la semblança de la forma de la fulla amb la petjada del llop.

HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

Suposadament silvestre en riberes humides a la península hispància, llevat dels terç SW, així com en altres localitats de clima temperat del nord d'Àfrica, Europa i Àsia. Abunda localment en algunes valls, com el del Guadalop a Terol, però el major nombre de plantes es troba en cultius, especialment a la província de Lleó. Allí se’n produeixen 1200 Tm de cons/estrobils l‘any, principalment per a fer cervesa. Almenys s’hi ha cultivat des del segle XVI. Es conrea a Europa (Alemanya, etc.) i als Estats Units; i en general als països més consumidors de cervesa (Austràlia, Sud-Amèrica).

CULTIU

La llavor requereix estratificació o tractament amb fred (congelació amb terra un parell de setmanes, i dues setmanes més d'aclimatació càlida). Intentar saltar-se aquest pas amb aplicaicó d’àcid giberèl·lic no acaba d’anar bé. Normalment es reproduei, però, per estaques, per tal de mantenir sense alteracions la mena o varietat. Després, un cop crescudes les plantes, cal anar amb compte amb els caragols, i altres depredadors; i posar les plantetes en terreny molt humit, arenós, solt, i sense altres plantes d'altres gèneres a prop. El sòl no convé que sigui gaire àcid, en tot ca el pH no ha de baixar de 6,5. Normalment els conreus s’doben amb uns 60 g d’adob mineral 15:15:15 i 4 Kg de fems de granja Per cada metre quadrat. Si al sòl hi ha deficiències d’oligoelements es nota a les plantes. Si hi manza Zinc, aleshores creixen amb fulles de color groc pàl·lid, amb el lòbul central molt allargat. Això es pot corregir ruixant amb sulfat de Zinc. Si el que manca és Bor, aleshores triguen a créixer nous brots i les fulles tenen malformacions, amb entrenusos curts i la punta acaba morint-se. És fàcil de corregir afegint bórax al sòl. Evidentment, la planta agraeix o li calen els tutors per enfilar-se adientment. Necessita més de 15 hores de llum per florir. A la fi de setembre es cullen els cons femenins o estròbils, gairebé l'única part usada medicinalment de la planta, juntament amb el lupulí o pols groga que contenen i desprenen. Per millorar el rendiment o la massa dels estròbils s’adoben les plantes amb prohexadiona càlcica. Aparells moderns per llaurar, ruixar, i collir mecànicament només es fan servir per a grans extensions. Finalment és important també tenir bona cura del protocol d’assecatge dels estròbils. A Espanya l cultiu intensiu es fa a la província de León, de acara a abastir la indústria cervesera que en necessita centenars de tones. Si bé hi ha indicis que es cultivava el llúpol el segle XI a Eslovènia, Croàcia, Bohèmia, Bavària, Finlàndia, o Anglaterra, el cultiu intensiu no es va començar a estendre fins entrat el segle XVI, i sempre lligat a la producció de cervesa. Durant el segle XIX ja era un cultiu mundial molt estès. Entre els fongs que poden atacar la planta hi ha: Alternaria alternara, Armillaria mellea (alzinois), Botrytis cinerea, Cladosporium, Diaporthe humicola, Epicoccum, Phyophtora citricola, Pseudoperonospora humuli, Sphaerotheca humuli, Verticillium albo-atrum, Verticillium dahliae, Verticillium nonalfalfae. Alguns fongs poden ser propagats per cucs (Heterodera humuli). També poden atacar la planta l’àcar Tetranychus urticae i el pugó Phorodon humuli. També pel virus latent HLV (Hop Latent Virus: de doble ARN) o el virus del mosaic (AMV= Arabis Mosaic Virus), o el virus NRSV (Prunus Necrotic Ringspot Virus), propagats per nematodes (Xiphinema diversicaudatum). Altres plagues poden ser les del curculiònid Otiorrhynchus singularis o del l’arna Hydroecia micaea o els escarabats Psylliodes attenuata i Agriotes sp., o l’estisoreta Forficula auricularia; o els llimacs Agriolimax reticulatus, Arion hortensis. Contra els fongs, ja va prou bé ruixar al sulfat de Zinc. Contra els àcars i pugons, la solució ecològica del caldo d’ortiga (deixada podrir un mes en aigua) funciona també prou bé. Contra els pugons també s’hi val lluitar mitjançant la lluita biològica, fent servir depredadors com ara Anthocoris nemorum, Anthocoris nemoralis, Forcicula auricularia. I contra els àcars, fer servir predadors com ara Phytoseiulus persimilis, Stethorus punctillium, Typhlodromus occidentalis.

ESPÈCIES SIMILARS

  • Humulus americanus. Es fa als EEUU i al Canadà, llevat de a la part més occidental. Els estròbils són sedants. Les fulles, en compreses, s’apliquen a ferides o nafres de curació lenta.
  • Humulus japonicus (=scandens). 2n=16 (peus femelles)/=17 (peus mascles) [Lu Ts’ao, Lai Mei Ts’ao, Lei Ts’Ao]. Es fa a bona part de l’Est d’Àsia. S’empra contra el tifus, el paludisme, càlculs urinaris, infeccions urogenitals, disenteria, ejaculacions nocturna involuntàries. Conté almenys firedelanona, cis-asarona, epi-friedelanol, estigmast-4-èn- 3,6-diona, gamma-sitosterol, àcid n-hexadecanoic, àcid linoleic, metil-ferulast, eugenil- beta-D-glucopiranòsid, apigenina-7-O-betaD-glucopiranòsid, (E)-resveratrol-3-O-beta-D- glucopiranòsid.
  • Humulus neomexicanus. Es fa a bona part de Mèxic.
  • Humulus pubescens. Es fa a la part oriental dels EEUU.
  • Humulus yunnanensis (=cordifolius). Es fa a la meitat occidental de la Xina.

HISTÒRIA

  • PLINI deia que les tiges tendres es podien menjar com espàrrecs, però que a penes alimentaven.
  • SANTA HILDEGARDA (segle XI) preconitzava l’ús de la resina de les flors femenines per a l’elaboració de la cervesa, a més de recomanar-la contra la bilis negra i la tristesa.
  • Segons NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), és una planta regida pel signe de Mart. Neteja i lleva obstruccions al fetge, la melsa, la sang i els ronyons. Relaxa el ventre. Les pinyetes van bé contra el mal francès i altres afeccions de la pell, com ara tinya, vitiligen, nafres, herpes. També desintoxica de verins. Dos grams de les pinyetes maten els cucs intestinals, i fan venir la regla i la orina. El xarop fet amb el suc i sucre afegit cura la icterícia, alleuja el mal de cap i lleva la inflamació a l’estómac i el fetge; i també abaixa la febre. I tan efectiva és la planta silvestre com la cultivada. [Però, recentment hom creu que la varietat o cultivar Magnum és més potent que les silvestres].
  • CHARLES DARWIN observà el 1882b com la punta d’una tija de llùpol donava tota una volta al voltant d’un tutor en dues hores.

USOS medicinals

  • Les tiges tendres són comestibles com a espàrrecs i són aperitives i diürètiques.
  • Les fulles podrien fer-se servir, però són poc actives. S’empren en cataplasmes contra dolors del reuma.
  • Les arrels, molt ramificades des del lluc, són diürètiques.

VETERINÀRIA

  • Abelles: varroasis.
  • Cabres: evita producció d’amoniac a l’intestí.
  • Cavalls: laminitis/ infosura/Streptococcus bovis; icterícia.
  • Gossos: icterícia.
  • Ovelles: se’ls pot donar llúpol ensitjat, barrejat amb el normal.
  • Pollastres: en millora la qualitat de la carn.
  • Vaques: gasos intestinals/ mastitis (+ farina de llinosa UE). Inhibeix al tub digestiu el creixement de bactèries productores d’amoni i/o metà com ara Peptostreptococcus anaerobius, Clostridium aminophilum, Clostridium sticklandii.

ALTRES USOS

Amb la fibra de les tiges se n’ha fet tela o paper. Amb les fulles, un tint de color canyella per a la llana. I, amb els estròbils, un tint groc. Les puntes de les tiges es mengen com espàrrecs. Es poden colgar les mates perquè siguin més blanques. Els estròbils aromatitzen la cervesa, però també es poden posar a la massa del pa.

POSSIBLE TOXICITAT

Està contraindicat en l'embaràs o la lactància. Pot produir un efecte estrogènic exagerat, així com nàusees, diarrees i vertígens. Els treballadors que cullen els fruits madurs solen estar afectats d'al·lèrgies cutànies (butllofes), conjuntivitis i eritemes diversos. El pol·len pot afectar a algunes persones, especialment si hi ha altres factors desencadenants d’al·lèrgies com l’ozó i altres contaminants atmosfèrics de les ciutats. És hipotensor potent, i sedant fort, la qual cosa pot donar lloc a estats de prostració amb dolors cardíacs. En definitiva, és un hipnòtic que s'acumula. El Mg++ i els lípids redueixen l'efecte antibiòtic dels seus compostos amargs, mentre que aquest efecte augmenta en medi àcid. Els cons conservats a altes temperatures i exposats a la llum perden bastant d’eficàcia.

PREPARATS

ÚS INTERN
  • Càpsules amb pols dels estròbils: 250 mg/ càpsula/ 1-3 al dia
  • Cervesa. Beguda alcohòlica (3-30%) gasosa preparada per fermentació (amb Saccharomyces cerevisae, S. uvarum, Lactobacillus, Brettanomyces) de melasses d’ordi, des de fa almenys sis-mil anys (Cova de Can Sadurní-Begues). El llúpol s’hi afegí al segle XI (SANTA HILDEGARDA?). L’aroma que confereix el llúpol depèn de la varietat emprada, pot ser amargant, aromàtica o mixta. S’hi han afegit a vegades algunes fruites (cireres, gerds, albercocs, kiwis, mandarines, plàtans, castanyes), o algunes altres plantes: Cànnabis, romaní, gingebre, coriandre, Myrica gale, nou moscada, pebre, taronja de Curaçao; i s’hi pot afegir mel o vi; o es pot emmagatzemar en botes de fusta de faig perquè l’escuma no sobresurti a ‘abocar-la al vas. N’hi ha fermentació baixa (lager) i de fermentació alta (ale). El país on es beu més cervesa és la República Txeca (190 L/persona/any 2018). A Alemanya són 100 L i a Àustria 108 L. La cervesa, a més de ser un aliment força complet, millora la circulació i la digestió, potencia l’efecte d’antibiòtics, apuja el colesterol bo, millora a densitat òssia, i ajuda a recuperar-se del cansament i la calorada; i per fora ajuda a mantenir el cabell fort i brillant aplicada com a condicionador del cabell.
  • Coixins farcits amb estròbils de llúpol, i altres flors (artemisa, donzell, espígol, calèndula, gessamí, malva, marialluïsa, roses) i fibres (berbena, canyella en rama, pinyes d’avet, pinyes de cedre, fulles de xiprer). Per dormir millor.
  • Extracte sec (6:1): 0.3-1 g /dia
  • Extracte fluid: 5-15 gotes/ 3 vegades al dia.
  • Infusió: 5 g / 0.5 l /3 tacetes al dia.
  • Lupulí fresc (si està oxidat perd propietats): 0.1-0.250 g / 1-3 vegades al dia
  • Mixtrakt 2/Erba Calm Bio (SANTIVERI): extractes hidroalcohòlics de Passiflora + Valeriana + Crataegus + Humulus lupulus. Molt còmode de prendre i eficaç quan no s’acaba de dormir bé del tot.
  • Tintura (1:10) 60-120 gotes/dia
  • Tisana contra l’insomni (MARIA TREBEN): 50 g de Primula + 25 g espígol + 10 g hipèric + 15 g pinyetes de llúpol + 5 g de rel de valeriana. Una culleradeta per tassa, deixant-ho reposar 3 minuts després de bullir. Beure amb mel a glopets abans d’anar a dormir, amb mel.
ÚS EXTERN
  • Infusió de 50 g/L per foments. 50-100 g per banys generals. Bafs contra retenció d’orina (aplicats a la meitat inferior del cos).

    • Per llegir més sobre el llúpol, descarrega't el document