
És una planta vivaç, que no passa del pam d’alçada, amb flors totes grogues...
Les fulles més joves són més tomentoses, d’un gris intens fosc, amb nervis marcats pel revers. El pecíol de les fulles fa 1.5-3 mm. La inflorescència és en tirs d’espigues o glomèruls. Les bràctees fan 2.5-3.5 × 2-2.5 mm, amb la cara de sobre glabra i la de sota pilosa, ciliada. El calze fe 2.5- 3.5 mm, i el llavi superior el té format per un únic lòbul en forma d’esquama, fes fins la base, glabre per dins, però amb una franja transversal de pèls a la zona del mig. És pilós per fora, i densament ciliat. La corol·la fa 4-5 mm. És d’un blanc crema, amb el llavi superior escotat i l’infeiror amb 3 lòbuls poc desiguals, d’1-1.2 mm. Els estams són ben exerts. L’estigma és bífid (a vegades trífid), i sobresurt 2 mm d’entre les bràctees (després del clímax de la floració). Les 4 núcules per flor fan 0.9-1.3 × 0.7-0.8 mm. Són el·lipsoidees, de punta aguda, de color castany fosc. Les arrels agraiexen les endomicorrizes. MALURES: algunes plantes seques poden estar contaminades pel llevat Stachybotrys chartarum. O el fong basidiomicet Puccinia menthae.
De Xipre i l’Orient Mitjà es va anar escampant primer a Grècia i Egipte, i després seguament a través de l’Islam i de les creuades cap al Nord d’Àfrica i cap a Europa. Es coneix a Amèrcia, llevat de als extrems massa freds, i al SE d’Austràlia.
A Mallorca es cultiva l’híbrid entre Origanum majorana × Origanum vulgare ssp. nitens (=Origanum majoricum Cambess.). És resistent al fred, però menys dolç. Al Líban i Jordània s’empra el زعتر (Origanum syriacum), molt similar, més tomentós i més aromàtic, que és citat a la Bíblia com hisop. El que cal és no caure en el parany de comprar OE o planta que anomenin «mejorana» i es tracti de Thymus mastichina, d’aroma (amb 75 % d’1,8-cineol) i propietats diferents o pitjors que les del nostre marduix.
HIPÒCRATES l’emprava com a antisèptica. DIOSCÒRIDES (segle I) deia que el millor era el de Xipre; i en segon lloc el d’Egipte. El feien servir per fer corones. Convé contra la hidropseia incipient, dificultat d’orinar, i còlics. Un cataplasma de la planta seca amb mel esborra els blaus sota els ulls, i per altra banda provoca la menstruació. Contra la picada d’escorpí, aplicar el cataplasma amb sal i vinagre. Per curar els carn-esqueixats s’aplica el cerat del marduix. Contra la inflamació als ulls, aplicar-lo amb farina en flor. En general lleva els dolors, estova i produeix calor. La llegenda grega relaciona Amàrakos amb la planta. Deien que Amàrakos era un jove oficial encarregat dels perfums al palau del rei de Xipre, Cínar. Un dia els pots de vidre que havien acabat d’arribar d’orient varen caure tots a terra per un descuit del jove oficial. L’olor que va omplir l’estança era tan intensa que ell va tenir un desmai. I mentre havia perdut el sentit estava somniant que es convertia en una planta per tal d’evitar el càstic de rei per haver malbaratat tants diners. A resultes d’aquesta temença el somni es va fer realitat i es va convertir en la planta del marduix. Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), el marduix («sweet marjoram») és herba de Mercuri sota el signe d’Àries. I per això és un remei excel·lent per curar malalties del cervell i altres parts del cos relacionades amb Mercuri. El marduix recomforta i escalfa l’estómac, el cervell, els tendons, els pulmons, el fetge, la melsa, la matriu, la laringe i la llengua. Pels que no poden orinar va molt bé prendre l’aigua de marduix amb morella roquera (Parietaria) i Piper longum. Com a pessari el marduix provoca la menstruació. Fet pos i barrejat amb mel lleva les marques dels cops. Barrejada aquesta pols amb flor de farina i aplicada als ulls estronca el llagrimeig. El suc de marduix instil·lat a l’oïda alleuja el dolor de l’otitis i treu els acúfens. Posat en ungüents alleuja la tendinitis i els dolors de l’atritis. Aspirar la pols de marduix provoca esternuts, i així descongestiona el cervell. Mastegat, fa que es tregui molta flegma. Diuen que allà on hi ha una marduix exhuberant, la dona és ben valorada. El marduix ve a ser el símbol de la felicitat.
L’oli essencial (OE) de marduix inhibeix la viabilitat cel·lular i el creixement de colònies de cèl·lules HT-29 (de càncer colorectal). Els indueix l’autofàgia, associada a la via TOR/p70SK, i els activa l’apoptosis que depèn de les caspasses 8 i 9. Però la via apoptòtica és la principal. L’OE també indueix la fragmentació del p70S6K depenent de les caspasses, i mediada pel p38 MAPK. L’efecte antidepressiu involucra els receptors dopaminèrgics D1 i D2, els serotoninèrgics 5HT1A i 5-HT2A i els nor-adrenèrgics adrenoreceptros alfa-1 i alfa-2. L’extracte de marduix indueix l’agregació homotípica de les MDA-MBV-231 associada a l’increment de la E-cadherina. L’extracte fa minvar l’adehsió de les MDA-MB-231 a les HUVEC, i inhibeix la migració creuant els endotelis També suprimeix les activitats de la MMP-2 i MMP-9, del uPAR (urokinase plasminogen activator receptor), de l’ICAM-1 i del VEGF. També suprimieix la fosforilació de l’ IkappaB, frena el nivell nuclear del NF- kappa-B, i redueix la producció de NO a les MDA-MB-231. En resum, inhibeix el creixement tumoral i la metàstasis. L’extracte pot ser eficaç quan el càncer de mama és invasiu i triple negatiu, per mutacions del p53. Produeix en aquestes cèl·lules apoptosis a través de les caspases 3 i 8, del TNF-alfa i de la fragmentació del PARP, la frenada de la survivina i l’esgotament de les mutants del p53. També fa que augmenti el gamma- H2AX, un marcador de les rotures de la doble hèlice de l’ADN. L’efecte apoptòtic sobre les cèl·lules de leucèmia limfoblàstica de Jurkat té lloc per un augment de l’expressió proteica del p53 i una frenada del Bcl-2alfa.
L’OE essencial més val que no se l’apliquin les embarassades els primers 4 mesos. L’OE essencial en grans quantitats és estupefaent.