• Tiges adultes gairebé cilíndriques, d’escorça blanquinosa, però les joves són de secció quadrangular, verdoses (i amb alguns pèls de fins a 200 micres) antrorsos. La tija amb creixement secundari incipient té, a sota l’epidermis uniseriada, franges de col·lènquima angular i vasos vasculars oberts col·lateralment. En secció transversal les tiges joves mostren un marge quasi circular amb 6 costelles. Dins l’epidermis d’una capa apareixen estomes formats per cèl·lules rectangulars, en rotllana. Els tricomes hi són escassos o absents. Sota les protuberàncies o costelles el col·lènquima angular té 3-4 capes de cèl·lules. El súber apareix normalment a la vora el floema. Els feixos vasculars estan oberts col·lateralment i formen una mena de eustel·la reforçada per fibres d’esclerènquima. Els esqueixos que se’n fan arrelen amb bastanta facilitat.
  • Les fulles són primes i fràgils, aspres al tacte, estretament lanceolades, de fins a 4-11 x 1-2.5 cm, es disposen generalment en grups de tres. Són curtament (2-9 mm) peciolades, de marge llis o molt lleugerament serrat, una mica ondulat, arquejades o combades cap avall, i de color verd més clar que la majoria de fulles, de base atenuada i àpex agut. A ambdues cares hi ha tricomes antrorsos rígids de 100 a 200 micres de longitud, de base bulbiforme, abundants, i també glàndules esferoïdals. A la cara adaxial els tricomes eglandulars són cònics, unicel·lulars, de parets gruixudes, verrucoses. Cadascun arrenca d’un rosetó de 8 cèl·lules poligonals amb un cistòlit de carbonat càlcic. També hi ha tricomes unicel·lulars de parets gruixudes, verruoses en forma d’ullal. Els tricomes eglandulars de la cara abaxial són simples, unicel·lulars, engruixits, cistolítics. Per altra banda, els tricomes glandulars poden ser amb un peu curt, simple o compost, amb tija de 1-2 cèl·lules i caparró unicel·lular amb cèl·lules més amples que llargues, amb parets exteriors convexes, primes, llises, amb a penes contingut, transparents, a ambdues cares, si bé són més abundants a la inferior o abaxial. O bé poden ser amb peu simple, caparró petit, estret, unicel·lular, amb contingut dens, normalment persistents, amb parets exteriors només una mica convexes, primes, llises, amb vesícula cuticular a l’àpex, persistent o no. Solen agrupar-se a les depressions de la cara abaxial. Els nervis secundaris es disposen força perpendiculars al principal, bifurcant-se abans del marge. Tots són molt visibles, i per sota tenen color de palla pàl·lida. A la cara de sobre, o adaxial, l’epidermis està formada per cèl·lules amb 4-5 costats de parets rectes anticlinals. A la cara abaxial hi ha estomes anomocítics en columna, a més dels tricomes glandulars i els eglandulars. I les parets de les cèl·lules epidèrmiques són una mica ondulades, estant la cutícula una mica estriada al voltant dels estomes. El mesòfil té diferenciació dorsi-ventral, amb 2-3 capes de parènquima en palissada i amb parènquima espongiforme (a la vora l’epidermis abaxial) amb estructura laxa, deixant grans espais entre les cèl·lules.
  • Les flors són menudes, blanques i una mica tenyides de rosa o blau. Es disposen en una una mena de panícules laxes de fins a uns 10-25 cm de longitud, amb raïms d’espigues solitaris a l’aixella de les fulles superiors, amb pseudobràctees de 10 x 1 mm (disminuint de mida cap a l’àpex) i bràctees de 1.5-2 mm amplament ovals-acuminades (o ròmbiques), verdes o tenyides de porpra, curtament pubescents (tricomes de 100-200 micres amb glàndules esferoïdals). Les fulles es recol·lecten millor amb la ma estirant-les cap avall que no pas cap amunt. Flors sèssils o subsèssils. Calze de 2-3.5 mm, tubular, subtetragonal, zigomorf, amb la gola una mica inclinada, formant dos llavis laterals. Calze amb 4 dents triangulars menors que la quarta part del conjunt, també verds o tenyits de porpra, densament i curtament pubescents, amb tricomes de 100-200 micres, i amb glàndules sèssils. Corol·la de 3.5-5.5 mm, hipocrateriforme, simpètala, amb lòbuls imbricats. Tub de 2.5-3.5 mm, cilíndric, eixamplat a dalt, amb tricomes de 200 micres a l’interior, però glabre per l'exterior; pubescent al marge superior. Limbe de 2.5-3.5 mm de diàmetre, amb 4 lòbuls, els 2 inferiors majors, amb glàndules esferoïdals a la base. Estams didínams, inserits a la part superior del tub de la corol·la. Els dos superiors 0.6 mm més amunt que els dos inferiors. Filaments estaminals de 0.2-0.4 mm. Anteres grogues incloses o una mica exertes. Ovari densament pilós.
  • Fruit oboval amb mericarps de 1.3-1.8 x 0.5-0.6 mm, pla-convexos, pilosos a l’àpex, de color marró clar, formant dues núcules. Només fructifica a Amèrica del Sud.



    • HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

    Sembla ser originària del Sud de Bolívia (Chuquisaca, Cochabamba, Potosí, Tarija), el NW de l’Argentina (Salta, Jujuy, La Rioja, Catamarca), i zones properes de la part central d’Amèrica del Sud (Uruguai, Paraguai, Brasil, Xile, Perú). A les valls andines arriba fins els 3200 m snm. A L’Argentina es cultiva a les províncies de Córdoba, San Luís, Salta, Misiones. També es cultiva a Xile, Colòmbia, Uruguai, Brasil. Des del segle XVIII es cultiva als jardins temperats de bona part del món, com ara a la Xina, l’Índia, el sudest asiàtic, Austràlia i Nova Zelanda. També a Blanes, d’on era fill en PALAU I VERDERA. Vol força humitat al terra i agraeix l’adob. El redniment milloraria amb àcid salicílic i jasmonat de metil. Es cultiva a diversos països europeus França, Itàlia, Espanya, Portugal, Eslovènia) i africans (Marroc, Egipte) a escala més o menys industrial. Resisteix les gelades fins a 5o C sota zero, però es fa ufana només amb temperatures elevades, per sobre els 20 o C i amb força insolació.

    PREPARATS

    • Aigua del Carme. Destil·lat de 1 L etanol de 55 o (alimentari) + 21 g Melissa officinalis + 5.5 g Matricaria chamomilla + 3.5 g Lippia triphylla + 2.5 Tilia cordata + 2.5 g Coriandrum sativum + 5 g Citrus aurantium (escorça) + 3.5 Cinnamomum zelanycum + 2 g Angelica archangelica (rel) + 2 g Miristica fragrans (nou moscada) + 10 g Hyssopus officinalis. —Bany general amb la infusió: relaxant i tonificant
    • Bosses (pot-pourris) aromàtiques per a dins els armaris
    • Compreses contra la pleuresia/pulmonia: pols de sèver (Aloe ferox) 5 g + pell o muda de serp 8 g + menta 3 g + donzell (Artemisia absinthium) 3 g + orenga 3 g + nepta (Nepeta cataria) 3 g + tarongina (Melissa officinalis) 3 g + sàlvia 3 g + ruda 3 g + malves 3 g + Maria-Lluïsa 4 g + aiguanaf (destil·lat de flor de taronger) 1 petricó (235 mL). En una cassola s’hi posen les herbes, la pell de serp i l’aiguanaf. Es deixa bullir 5 minuts, es retira del foc i s’aboca sobre una gassa gran. S’aplica sobra la pell del tòrax a les zones més adolorides o que ressonin menys una clara d’ou ben batuda i el sèver s’hi escampa per sobre. Es posa la gasa que embolica les herbes calentes, que no cremin, i es cobreix amb un parrac, tovallola o drap de franel·la. Cada 3 hores cal aplicar un nou cataplasma fins que passi el dolor. Després, per acabar de curar, es pot aplicar un cataplasma de farina de llinosa i fenigrec amb pols de fonoll i camamilla, bullit tot amb llet fins que es torni espès. Aplicar també embolicat amb una gassa i ben calent però que no cremi. Retirar quan es noti fred.
    • Cosmètica: gel de bany, xampú, dentifricis, locions capil·lars
    • Cuina: sorbets, marinades, salses, crema catalana, confitura de préssec, peix, pollastre, amanides, pastissos, còctels, olis (OE)
    • Extracte amb CO2 supercrític: obtingut a 70 o C i 200 bar perquè sigui bactericida. —Infusió digestiva: Maria-Lluïsa (Aloysia citriodora) + Mentha piperita + Tilia sp. + Poliol (Micromeria fruticosa) + Camamilla (Matricaria chamomilla)
    • Liniment antireumàtic: Marialluïsa + alcohol + Cannabis sativa (fulles) + Farigola. —Mistela: alcohol + sucre + canyella + clau d’espècie + marialluïsa + colornat. Licor típic de la puna argentina.
    • Oli essencial. Per aromatitzar l’aigua de rentar (roba, superfícies), per posar sobre l’avant-braç, per prendre (2-3 gotes en un gotet de llet), per elaborar perfums/colònies. —Perfums: amb menys de l’1% d’absolut
    • Ratafia:1 L d’alcohol (etanol de 90o) + pela d3 3 nous verdes + 1/2 nou moscada + 10 cm canyella en rama + 5 claus d’espècia + 5 brots de marialluïsa + 3 brots de poliol + 3 brots de menta + 1 pela de llimona. Es macera 30 dies. S’hi afegeix almívar (600 g de sucre + 600 g d’aigua).
    • Tintura (1:10): és el preparat més adient en casos d’infeccions o febre.
    • Tisana antidiabètica: tavelles de mongetes vermelles + Maria-Lluïsa + ortiga.
    • Tisana contra l’insomni: Maria-Lluïsa + Valeriana
    • Xocolata desfeta amb Maria-Lluïsa + ruda + hisop: contra la depressió nerviosa i nervis alterats.

    LITERATURA

    • «La marialluïsa el païdor allisa»
    • «A ne’l qui té mal de ventre, herballuïsa li dau; cap pelat de n'Arnau, l'han fet jutge de pau, per fer sa mare contenta».
    • "A côté d'un brin de verveine, dont le parfum vivait à peine". [ALFRED DE MUSSET]

    ETIMOLOGIA

    Aloysia podria derivar d’Aloos, gegant que va retenir al déu de la guerra (Mart) presoner, durant un any i tres mesos, segons la mitologia grega clàssica. Lippia ve de LIPPI (AUGUST) metge i botànic francès (1678-1704) assassinat a Abissínia als 26 anys. El nom genèric d’Aloysia el proposà ANTONI PALAU I VERDERA (1734-1793), el 1784, per a aquesta verbenàcia tropical americana. «Lluís», etimològicament, significa “guerrer noble i il·lustre”. Però la planta més aviat treu les ganes de donar guerra. O, almenys, d’una manera innoble. Una segona versió fa derivar el nom popular (i científic) de la planta de MARIA LLUÏSA DE BORBÓN-PARMA (1751-1819), consort promíscua del rei CARLES IV, i mare del rei FERRAN VII.

    VETERINÀRIA

    • Cabres: barreja digestiva contra les fartusseres: Maria-Lluïsa + Farigola + Malva.
    • Gossos: els calma i fa que no bordin tant.

    TOXICITAT

    La planta, en grans quantitats, resulta asfixiant i soporífera. Per exemple, no es pot entrar tan tranquil·lament en una habitació tancada on s’estiguin assecant unes quantes tones de la planta fresca. Ens asfixiaríem, si respiréssim aquell aire. L’oli essencial té els mateixos efectes, respirat excessivament. La infusió en dosi moderades no fa cap mal, però no convé abusar-ne si la dona està embarassada o dona el pit. L’oli essencial a més dels efectes narcòtics, podria irritar la pell per fora (sobre tot si està molt exposada a la llum solar), i per això està prohibit posar-ho a colònies i perfums. Només s’hi pot posar l’absolut. L’OE també pot irritar els ronyons per dins. De tota manera la FDA la considera una planta segura o GRAS.

    EFECTES FISIOLÒGICS

    El citral té efecte anticancerigen contra les línies cel·lulars HepG2,Caco2,MCF-7. A més té molt efecte antibiòtic, fins i tot envers els Gram-negatius.

    El verbascòsid té efecte citotòxic contra les cèl·lules dels tumors amb metàstasis. Hi suprimeix les MMP i la PKC. La via més eficaç és la intraperitoneal. El verbascòsid és un glucòsid fenil-propanoide que es troba a raó de 0.5-3.5% a les fulles de la Maria-Lluïsa. És antiinflamatori, antioxidant, antibacterià, antitumoral, antifúngic, foto-protector i quelador. I sembla ser que no és pas mutagènic. Millora el perfil lipídic i glicèmic (incrementa la SIRT1). L’extracte de la planta que conté 20 mg/mL de verbascòsid fa que s'incrementi la SOD als limfòcits de nedadores. També la GPX i la GSH als glòbuls rojos i disminueix a la meitat les lesions als glòbuls blancs. També redueix els nivells de 17- beta-estradiol i de testosterona i incrementa el nivell d’hormones sexuals unides a la globulina. El verbascòsid regula la síntesis d'estradiol a l’hipotàlem.


    Per llegir més sobre la marialluïsa, descarrega't el document