
És una planta vivaç, que no passa del pam d’alçada, amb flors totes grogues...
Es troba a boscos caducifolis i marges de roques de muntanya mitjana fins a l’estatge subalpí. Del Sud d’Escandinàvia al Marroc i d’Irlanda al Caucas. A la península no es troba al SW. A Catalunya es troba a la Serralada Prelitoral i a la meitat Nord, per sobre els 400 m snm. Defuig dels terrenys massa silicis i massa càlids o massa secs. Potser els exemplars més monumentals siguin, pel que fa al volt de canó el de Vernditch Chase (Sixpenny Handley) a l’WNW de Southampton (Anglaterra), i el de l’arboretum de Tervuren (Bèlgica) pels seus 22 m d’alçària. A la Val d’Aran n’hi ha una de 15 m d’alçària i 3 m de volt de canó sota l’Artiga de Lin, als Prats de Soberado. Al Ripollès destaca la Moixera de les Divuit Besses, al Pla dels Freixes, al Nord de Bruguera, a uns 1525 m snm.
Els fruits són astringents, diürètics i laxants; es poden emprar per fer venir la regla. Les llavors tenen unes miques de cianhídric i en petites dosi estimulen la respiració, mentre a grans dosi poden paralitzar-la. Les flors també són diürètiques, laxants i emmenagogues i poden emprar-se contra la dismenorrea, el restrenyiment i retenció d’orina. Els fruits madurs són comestibles crus o cuits. Es poden deixar madurar entre palla. Se’n pot fer una mena de licor similar al «pacharan». Les fulles poden servir per alimentar les cabres a l’hivern i els fruits per als godalls. De l’arbre se n’extreu fusta i carbó. O culleres, cullerots, forquilles, pales, mànecs d’eines, cubells, esclops, ja que la seva fusta no s’esquerda no dona sabor al menjar. Serveix com a porta-empelt per a les pomeres. «Añu de mostayas ye añu de mortayas», vol dir que si s‘han de menjar els fruits de la moixera és que hi ha escassedat general i alguns es moriran (a Astúries).