Estams diadelfs (9 +1). Ovari pubescent amb l’estil en espiral i estigma obliquo. Llegum lineal-oblonga. De 10-15 × 1-1.5 cm, una mica recorbada i inflada a la maduresa, glabra, obovada en bec, i amb 4-10 llavors dins, oblongues-reniformes de colors variables (blanc, negre, jaspiat de roig, roig) i normalment de 1-2 × 0.5-1.5 cm. La tavella o llegum sol ser verda, però hi ha varietats amb taques vermelles jaspiades.



HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

Originària del Perú, Mèxic i països andins, s’hi cultiva des de fa 9000 anys. Arribada a Europa a través de CRISTÒFOR COLOM. Actualment es cultiva a bona part del món. Els principals països productors són l’Índia ( 6 milions de tones), Birmània (4.5), Brasil (3), Estats Units (1.7), la Xina (1.3), Tanzània (1,2), Mèxic (1,2), i Uganda (1). Hi ha varietats per fer mongeta tendra i n’hi ha per menjar les mongetes seques. Són plantes que volen un sòl profunds, amb pH 6-7, poc compacte, i molta aigua. A ple sol pateixen una mica.

VIRTUTS I USOS MEDICINALS

Les mongetes tendres convenen als obesos amb atonia intestinal. Són reconstituents, tòniques nervioses, diürètiques, depuratives, immunoestimulants, tòniques esplèniques, hepàtiques i pancreàtiques. Es recomanen en:

  • acne
  • aftes bucals
  • albuminúria
  • al·lèrgies
  • anèmia
  • caiguda de cabells
  • càlculs urinaris
  • càncer
  • caspa
  • ciàtica
  • cistitis
  • colangitis
  • colesterol alt
  • convalescències
  • cremades
  • debilitat de cor
  • dermatitis
  • deshidratació
  • diabetis
  • diarrea
  • disenteria
  • dolor al pit
  • èczema
  • edemes
  • ejaculació precoç
  • erupcions amb pústules
  • esquizofrènia
  • estrès nerviós
  • etapes de creixement
  • febre
  • flebitis
  • fongs
  • gasos intestinals
  • glicosúria
  • gota
  • hepatitis
  • herpes zòster
  • hiperglucèmia
  • hipoglucèmia
  • hipertensió
  • indigestions
  • leucorrea
  • mal de cap
  • malalties del cor
  • malalties dels ronyons
  • neuràlgies
  • neuritis
  • neurosis angoixant
  • oligúria
  • picors
  • poliúria
  • refredat
  • reuma
  • rinitis
  • singlot
  • tenesme rectal
  • triglicèrids alts
  • tumors

POSSIBLE TOXICITAT

La fasina és una proteïna molt tòxica que es desactiva al coure les llavors. Això a part, poden quedar-hi restes de pesticides a les llavors o a les tavelles.

USOS CULINARIS

  • A Mèxic, on se'ls anomena «frijoles», es consumeixen cuits, anomenats comunament "de l'olla", triturats i fregits amb llard de porc, o bé amb oli de blat de moro, després d'haver estat bullits. Generalment es mengen acompanyats de tortes de blat de moro. També hi ha altres variants com els «frijoles charros», «frijoles puercos», «enfrijoladas», sopa de fesols, fesols amb xoriço.
  • A Hondures es mengen com «baleadas», amb tortes de bla o de blat de moro, en sopa de «cardán», que és una sopa de fesols amb llardons i guineus i llet de coco (amb costella de porc). Això a qualsevol hora.
  • A Cuba es coneix com a «frijoles» i es mengen els llegums secs en potatges elaborats amb verdures i espècies aromàtiques, sempre acompanyades amb arròs. Quan s'acompanya la varietat negra amb l'arròs s’anomena «congrí».
  • A la República Dominicana se'l coneix com a «habichuela» i és part essencial de la gastronomia, ja que es cultiven gairebé totes les varietats i es mengen de diverses maneres. Es pot trobar al plat típic conegut com "la bandera" que consisteix en arròs blanc amb fesols (comunament vermells) i carn de pollastre guisada. També hi ha el "moro" que és la barreja d'arròs blanc amb qualsevol varietat de fesol. Unes postres típiques són les «habichuelas con dulce» que consisteix en el liquat i colat de la varietat vermella d'aquesta espècie, afegint-hi diferents ingredients com ara llet evaporada o llet de coco, sucre, canyella, sal, panses, batata i galetes de llet. És molt popular en èpoques de Quaresma.
  • A les comunitats guaranís de Bolívia (especialment a la capitania d'Alt Parapetí) i a Paraguai es consumeix un platet anomenat «cumanda», que es fa coent les llavors i, després de mòltes, barrejar-les amb llegums. Se li dóna una forma apanada, apta per menjar cuita, fregida o al forn. També es preparen flams, refrescos i pans amb la farina.
  • A Xile, on se'ls coneix com a «porotos», formen part del menjar típic, com per exemple, els «porotos con riendas»; que són fesols secs, preparats amb pasta eixuta (generalment tallarines). Altres exemples són «porotos con chuchoca»; «porotos con papas» (consumits al món rural). Amb la varietat fresca, es preparen els «porotos granados», que són mongetes tendres, cuites amb grans de blat de moro desgranats i mòlts, carbassa i alfàbrega.
  • A Colòmbia es coneixen com a «fríjoles» o «granos», i formen part fonamental de la cuina de la Costa Carib i Antioquia. A la Costa Carib es preparen guisats les «zaragozas» (varietat de fesol vermell), les «arvejas», els fesols de caparró negre, les llenties, els «palomitos», els «carautas» o «zaragozas negras» i varietats de fesols vermells. Es mengen acompanyats de carn i arròs. És molt comú afegir també trossos de plàtan madur fregits. També es preparen en sopes, en arrossos i en dolços («guandú»). A Antioquia, els fesols vermells són component fonamental de la «bandeja paisa» i dels fesols amb cansalada, o peus de porc.
  • A l'Equador se'ls coneix com a «fréjol» o «poroto». Es couen fins que comencen a desfer-se (els grans es barregen i formen un guisat), el que se'n diu minestra. És molt comú servir- la amb arròs i carn de cap de bestiar, porc o peix.
  • A Espanya es mengen els fesols secs en multitud de guisats, fins i tot en amanida. Altres plats són el «cocido montañés», la fabada i el pot asturià, el potatge de mongetes de Saldaña, o al brou gallec. També es preparen amb arròs, al plat anomenat «moros i cristians» o «matrimoni». Famós és l'arròs amb fesols i naps (plat típic de València), que és un guisat fet de mongetes blanques (a les quals els valencians anomenen fesols), patata i nap. També és originari de Catalunya les "seques amb botifarra", (mongetes blanques amb botifarra). La mongeta tendra a Catalunya sol acompanyar-se de patata i ceba al bullir-la i es menja per sopar. A Àvila és plat típic les mongetes del Barco de Ávila amb xoriço. També són molt coneguts els fesols grossos («judiones») de La Granja (Segòvia).
  • A l’Argentina es cuina el «locro», plat prehispànic que es prepara amb el fesol, carabassa i blat de moro. Com que és un aliment amb moltes calories i nutrients el «locro» resulta molt adient durant l'hivern o en zones fredes. És tradició menjar-ho el Primer de Maig i el 25 de Maig, dia en què es commemora la formació del primer govern argentí.
  • A Brasil la «feijoada» és considerat el plat nacional. També és molt corrent a Portugal. Es prepara amb fesols i carn de porc, i se sol acompanyar amb arròs, mandioca fregida i taronges. Altres plats típics són «acarajé», «feijão tropeiro», «tutu de feijão».
  • Als Estats Units els «beans» només són comuns al Sud del país, especialment a l'Estat de Texas i combinats amb carn i xili.

Per llegir sobre els principis actius i els noms populars, descarrega't el document