Flors de 2-4 mm, subsèssils, verdoses o rogenques, en glomèruls de 3-7, a l’aixella de les fulles a la zona superior de les tiges. Hi ha flors femenines, en general situades al centre del glomèruls; algunes rares flors masculines; i flors bisexuades, envoltades per bràctees lliures i un perigoni amb 4 lòbuls en tub campanulat de menys de 3 mm després de la fecundació. Estams 4, doblegats dins la poncella i redreçats de sobte a l’obrir-se la flor, cosa que fa que es desprengui un núvol de pol·len. Grans de pol·len de 15 micres de diàmetre, esfèrics, 3- (4,5)-zonoporats, amb exina prima però engruixida al voltants dels porus, i intina prima amb uncus a vegades poc visible. Pol·linització a la primavera i a la tardor. Fruit en aqueni, ovoide, negre, brillant, de 1.5-1.8 mm. Queda dins el perigoni sec que només és acrescent a les flors bisexuades.



HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

Parietaria officinalis (sensu sctricto) es fa a Europa, des de França a Turquia, però no a la península hispànica. És una (sub)espècìe més aviat rara. Parietaria judaica es fa en parets, marges de camins o camps i horts, sobre esquerdes o sòls nitrificats. Es fa a Àsia occidental i meridional i a Europa i la conca mediterrània. Introduïda a Amèrica del Nord.

SUBESPÈCIES

  • La subespècie anual s’ha descrit com a típica o Parietaria officinalis, de fulles de fins a 12 cm de longitud, llargament atenuades als dos extrems, i periant campanulat de fins a 3 mm a la fructificació.
  • La subespècie perenne s’ha descrit com a ssp. judaica de Parietaria officinalis o Parietaria judaica. Té les fulles de fins a 7 cm i el periant tubulat de més de 3 mm (3.5) a la fructificació. Per a GEORGES ROUY (1927) la varietat típica (ramiflora) és comuna arreu. Les altres dues varietats són més aviat rares. La var. microphylla fa les tiges ajagudes o ascendents, les fulles oval-lanceolades molt menudes, i les flors també menors. La var. fallax fa les fulles lanceolades-oblongues, les tiges simples, poc atenuades, glomèruls amb poques flors, bràctees decurrents formant un involucre de 7-9 folíols més curts que les flors.
  • La subespècie erecta té el periant campanulat, glomèruls densos amb moltes flors, folíols de l’involucre lliures; les fulles llargament atenuades als dos extrems, tiges dretes poc ramificades o simples, rel fibrosa. Es fa a Europa no massa al Nord i Àsia occidental, meridional i central. A França es troba a Alsàcia, voltants de París, Delfinat, Savoia i fins les Cévennes.

ESPÈCIES SIMILARS

    D’entre les 14 espècies que hi ha a món, als Països Catalans podríem trobar, a més de la Parietaria judaica.
  • Parietaria mauritanica: es fa a la meitat Sud de la península hispànica i a les Balears. Es distingeix per ser anual, pel periant fructífer de 2-3 mm, més llarg que les seves bràctees, per les flors bisexuades nombroses i per les fulles acuminades.
  • Parietaria lusitanica: es fa a la meitat Sud de la península hispànica i al centre, Balears i a la vora la costa a Catalunya. En concret, vora Tortosa (Barranc de Sant Antoni), a Castell d’Aro (font d’en Barceló), Illes Medes, Port-Bou (Mas dels Budellers), i Serra de l’Albera. Es distingeix per ser anual, pel periant fructífer de 1.5-1.7 mm igual o més curt que les seves bràctees; per les flors bisexuades escadusseres, i per les fulles curtament acuminades.

HISTÒRIA

DIOSCÒRIDES (segle I), recull alguns noms que al seu temps donaven a la planta: •anatetaménon, •apáp, •asyría, •helxínē, •Hērákleion, •hygieinē agría, •kannokhersaía , •kannokhersaía , •kissánthemon , •kittámpelos, •klybádion , •parthénion, •polyōnymon , •psykhoulkós , •siderîtis, •sykotrágos. Però en destacava el de helxínē. Tenia la planta per astringent i refrigerant. Per fora l’aplicava en erisipeles, cremades, ganglis inflamats, callositats. Contra l’erisipela i els herpes recomanava aplicar el suc de la planta amb blanc de Plom. Per prendre, el suc es pot barrejar amb cerat de henna. El suc, barrejat amb greix de boc, s’empra contra la poagre. El suc convé als qui tenen tos cronificada. En gargarismes convé als qui parteixen d’amigdalitis. Contra l’otitis és millor barrejar-lo amb oli de roses. Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII), el «Pelitory of the wall» és planta regida per Mercuri. La massa de mel amb la planta va bé contra la tos. I l’asma. El suc (100 g) és un bon remei contra els càlculs renals i l’anúria. També es pot aplicar en ènema contra lumbàlgia, mal de ventre, o disúria; o la planta escalfada sobre una llosa amb vi moscatell aplicada al ventre per fora. La decocció (beguda) alleuja els dolors de la matriu i fa venir la regla. També lleva les obstruccions al fetge, ronyons i melsa. En gargarismes va bé contra el mal de coll. El suc mantingut a la boca alleuja el mal de queixal. L’hidrolat o destil·lat aquós de la planta (amb sure), neteja la pell de pigues, impureses, taques, cremades, barbs, i llúpies. El suc ficat a l’oïda lleva els acúfens i el dolor de l’otitis. Contra els petits tumors calents, les cremades o escaldades va bé l’hidrolat aplicat en compreses. El suc amb oli de roses i blanc de Plom neteja les nafres al cap dels nens a la vegada que ajuda a que no caigui el cabell. El mateix s’aplica a les hemorroides. Barrejat amb greix de boc va bé contra la gota i la poagre. Contra les fístules va bé els suc amb una mica de sal. El suc escalfat aplicat a les ferides verdes els cura en tres dies. Contra la tendinitis o contusions s’aplica la pasta feta amb el suc i malves bullint-ho en vi, segonet de blat i farina de fesols i una mica d’oli. El suc clarificat i bullit fins a consistència de xarop, amb mel, evita pel matí la hidropesia.

ESOTERISME

El 25 de Març o Dia de l’Anunciació de Maria, a la Toscana era costum dur unes branques de «Erba della Madonna» a casa. Si s’obrien les flors, era bon senyal; sinó s’obrien al cap de pocs dies, era mal auguri. Dur un tros de la planta, com amulet, a sobre, va curant les hemorroides.

PROPIETATS MEDICINALS

  • anafrodisíaca
  • analgèsica
  • antiàlgica
  • antiinflamatòria
  • antioxidant
  • astringent
  • cicatritzant
  • colagoga
  • colerètica
  • comestible tendra (en truita)
  • depurativa
  • diürètica
  • emol·lient
  • esternutatòria
  • laxant
  • regula restrenyiment
  • sedant
  • vulnerària

USOS MEDICINALS

  • abscessos profunds després d’operacions quirúrgiques UE
  • amigdalitis
  • anèmia
  • anorèxia
  • anúria
  • arenilla als ronyons
  • asma (+ mel + llimona)
  • bronquitis (+ mel + llimona)
  • càlculs biliars
  • càlculs renals
  • calor
  • càncer
  • catarro
  • cistitis
  • colesterol alt
  • còlic nefrític
  • contusions
  • cremades
  • cucs intestinals
  • dermatitis
  • diarrea vírica
  • disúria
  • eclàmpsia: 80 g suc
  • edemes
  • escarlatina
  • esquerdes als mugrons
  • estomatitis
  • faringitis
  • febre
  • ferides putrefactes o verdes
  • fissures anals
  • fístules
  • furóncols
  • ganglis inflamats
  • gonorrea
  • gota
  • grip intestinal
  • hemorroides UE
  • hepatitis
  • herpes (amb acetat de Plom)
  • hipertensió
  • infecció d’orina
  • infertilitat sexual
  • lepra
  • mal de cap
  • mal de coll UE
  • mal d’estómac
  • mal de panxa
  • mal de queixal
  • mala circulació
  • manca d'intel·ligència (bany general en nens)
  • nerviosisme
  • obesitat
  • oligúria
  • otitis
  • picades d’insectes
  • picors
  • pielonefritis
  • pigues
  • poagre (+ greix de boc UE)
  • post-part
  • prostatitis
  • psoriasis
  • pulmonia UE
  • reuma
  • tendinitis
  • tinya
  • tos seca
  • triglicèrids alts
  • uretritis
  • urticària
  • vaginitis
  • xantomes
  • xarampió

Com a depuratiu de les sangs, va bé prendre aigua de Morelles (Parietaria officinalis), feta bullir 2 minuts, però sense reescalfar-la. Ho diu el XIC DE CURGUEROLA del Mas de les Selles de les Llosses.

VETERINÀRIA

Morella Roquera (Parietaria officinalis), per les truges que després de parir tenen anorèxia. Se’ls barreja amb el menjar, tallada, o amb Ceba, Carbassa i farina. Ho diu la MERCÈ PALOU de Serradell de Gombrèn. Als gossos que tenen dermatitis amb picor els convé menjar les fulles. També els va bé beure l’aigua de bullir la morella roquera amb cua de cavall, o aplicar-la a la zona afectada. També els convé quan tenen càlculs a l bufeta de l’orina o als ronyons. Als bous amb nefritis se’ls donaven 2 L d’aigua (colada) on s’han bullit 500 g de planta tendra.

ALTRES USOS

Per netejar els vidres i per netejar els estris d’aram i llevar-ne l’òxid. L’aigua s’havia afegit a la llet per aigualir-la i a la vegada dissimular-ho, ja que aleshores la llet no perd densitat. Com a joc infantil es posa una fulla sobre la roba perquè hi quedi enganxada.

POSSIBLE TOXICITAT

El pol·len sol desencadenar al·lèrgies a força persones. Hi ha hagut casos molt greus i alguns casos mortals. El tractament d’urgència és amb adrenalina o cortisona i el no urgent amb antihistamínics, a més de retirar les plantes o no anar a la vora d’elles.

DOSIFICACIÓ

    Sempre és molt millor emprar la planta tendra o el suc que no pas la planta seca; i més encara si s’ha assecat fa temps.
  • Extracte fluid: 50 gotes 3 cops al dia.
  • Infusió/decocció: 15 g/L. (S’hi pot afegir pela de taronja per millorar el sabor).
  • Suc de la planta tendra: 1-10 cullerades al dia.
  • Tintura: 100 gotes 3 cops al dia.
  • Xarop: 3 cullerades al dia.

Per llegir sobre els principis actius i els noms populars, descarrega't el document