MOSTASSA
Sinapis alba L. [(1753), Sp. Pl. : 668] 2n=24
DESCRIPCIÓ BOTÀNICA
La família de les Crucíferes es distingeix per les flors dialipètales, superovàriques, anisostèmones, amb 6 estams tetradínams i amb 4 sèpals i 4 pètals. Dins la família de les Crucíferes o Brassicàcies el gènere Sinapis es distingeix per tenir el fruit en síliqua triple llarga que ampla o més, dehiscent, amb vàlvules trinervades, i per la base dels sèpals no gibosa i llavors alveolades. Sinapis alba es distingeix per tenir 2-5 llavors a cada lòcul, el rostre molt comprimit i no més curt que la valva, i pels pètals de 7-11 mm, i per tenir els fruits i les fulles híspids de longitud variable però no tos curts. Se n’han descrit almenys tres subespècies. La ssp. dissecta té les fulles molt i molt dividides i els fruits quasi glabres. És del SE de la península hispànica. La ssp. mairei té els entrenusos inferiors molt curts i les tiges molt ramificades a la base, i el rostre més ampla que les valves (amb 1-2 llavors). Es troba dispersa per la península hispànica però és més freqüent cap el Sud-. En canvi la ssp. típica (alba) té els entrenusos inferiors no curts i no està ramificada a la base i els rostre no és pas més ampla que la valva.
Sinapis alba fa les tiges de fins a 100 cm, ramificades, híspides –amb tricomes rígids i retrorsos–, de vegades glabrescents. Fulles peciolades, lirades-pinnatisectes –amb segments laterals de dentats a pinnatipartits– o 2-pinnatisectes, amb lacínies estretes en part irregulars, normalment híspides, de vegades una mica escàbrides; les basals, generalment arrossegades; les mitges i superiors, menys dividides. Raïms de 15-50 flors. Pedicels de 5-8 mm a l'antesi, 7-10 mm a la fructificació, de patents a erecto-patents. Sèpals 4-7 mm, ± híspids, verds o d'un verd groguenc, Pètals 7-12 mm. Fruits 20-40 × 3- 6,5 mm, de patents a erecte-patents; porció valvar 10-20 mm, amb 2-5 llavors a cada lòcul, dehiscent, de totalment glabra a densament híspida; rostre 15-30 mm, ensiforme, comprimit lateralment, gairebé tan ample o una mica més que les valves, amb engruiximents en correspondència amb les 2-5 llavors que pot contenir. Llavors 2-3,5 mm, esfèriques, de color beix clar.
HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA
Originària de l’Àsia central, occidental i de l’Índia, es cultiva sobre tot a Canadà i a Europa central. Es troba subespontània arreu prop d’antics cultius.
CULTIU
https://www.infoagro.com/documentos/el_cultivo_mostaza.asp
HISTÒRIA
Els sumeris (3200 aC) empraven les llavors de mostassa contra el restrenyiment, empassant-se-les crues, i l’oli també com a laxant, el lavatives. Contra el mal de cap empraven cataplasmes de farina de mostassa amb arç blanc i aigua de roses deixats sobre el cap almenys tres dies o fins que se n’anés el dolor. HIPÒCRATES la recomanava com a digestiva. Segons DIOSCÒRIDES (segle I), l’oli de mostassa es prepara triturant la llavor i xopant-la amb aigua calenta i afegint-hi oli per acabar exprimint-ho to bé la final. I aquest oli és bo contra dolor cronificats i és capaç de canviar la CARLEMANY ordenà tenir-ne als horts de plantes medic Per a NICHOLAS CULPEPER (segle XVII) la mostassa és planta de Mart que no convé a persones colèriques però sí als ancians i als qui tinguin fred. És excel·lent la seva salsa per a clarificar la sang i per als estómacs debilitats. Coma planta d’Àries també va bé fer enfortir el cor i resistir els verins. Per a poder digerir la carn millor caldria prendre 4 grams de mostassa i 4 grams de canyella i amassar-ho amb goma aràbiga, màstic i aigua de roses per fer una mena de píndoles d’uns 2 grams. Caldria prendre’n 1-2 hores abans dels menjars. La mostassa és calorífica, sudorífica, lleva estelles dels ossos o de la carn, fa venir la regla i és bona contra l’epilèpsia i la letargia o catalèpsia, posada al nas amb mel o aplicada als polsos del cap o presa. La decocció de les llavors en vi és molt diürètica i actua contra verins (bolets, escorpins, etc.). Presa alleuja la inflamació de la melsa i el mal de ventre, i empassada obra la gola inflamada. Mastegada sovint alleuja el mal de queixal. Aplicada a l’esquena alleuja els dolors de la ciàtica, la gota i de l’artritis, i a l’espatlla i el coll també els dolors articulars. Fa madurar les butllofes. I ajuda a que no caigui el cabell. Per treure les marques de contusions, polls o lepra s’aplica la barreja de llavors torrades i mel. L’hidrolat de la planta en flor es pot beure contra totes les malalties anteriors, en especial contra el mal de coll que obtura la gola, marques a la pell o picors.
PROPIETATS MEDICINALS
- analgèsica
- antiespasmòdica
- antifúngica
- antiinflamatòria
- antiproliferativa
- antireumàtica
- antisèptica
- calorífica
- carminativa
- diürètica
- emmenagoga
- estimulant
- expectorant
- hipertensora
- laxant
- mucolítica
- preservativa
- rubefaent
- sudorífica
- vesicant
- vomitiva
USOS MEDICINALS
- amenorrea (10 llavors)
- anorèxia
- artritis
- bronquitis
- catalèpsia
- ciàtica
- còlic nefrític
- congestió nasal
- contusions
- dolors crònics
- èczema
- edema epiglòtic
- edemes
- enverinament (bolets, escorpins, serps)
- epilèpsia
- escorbut
- espasmes
- fongs
- gasos digestius
- gastritis (una llavor)
- gota
- hipotensió arterial
- indigestions
- infeccions
- lumbàlgia
- mal de cap
- mal de coll
- mal d’espatlla
- mal d’esquena
- mal de queixal
- mala circulació
- melsa inflamada
- obesitat
- peus adolorits (UE)
- peus freds
- pulmonia (cataplasma de farina de llinosa + farina de fenigrec + llet + mostassa + mel)
- refredat
- restrenyiment
- reuma
- rinitis al·lèrgica
- sinusitis
FLOR DE BACH
Depressió amb penediment però sense causa aparent. Tristesa, falta d’energia, pessimisme, menyspreu per la realitat, maca de ganes de viure.
USOS CULINARIS
La salsa de mostassa es fa amb llavors triturades, vinagre, cúrcuma, ceba, sucre, estragó, crema de llet, oli d‘oliva i conservants. A Grècia es mengen les fulles tendres en amanides.
POSSIBLE TOXICITAT
En escalfar a més de 55oC la mostassa allibera iso-tio-cianats que poden provocar palpitacions. El pol·len pot provocar reaccions al·lèrgiques. Els principals efectes tòxics en animals són disminució de la ingesta, frenada del creixement, hepatomegàlia i nefromegàlia, l'alteració estructural i funcional de la glàndula tiroide, mortalitat embrionària (en mamífers) i reducció de la producció d'ous (en aus). L’efecte més estudiat és el gol·lígen.
Per llegir sobre els principis actius i els noms populars, descarrega't el document