Força noms es refereixen a la qualitat de la fusta més que a la taxonomia botànica: amurensis, aquitana, catalaunica, compacta, cretacea, densiflora,divaricata, elicinii, engadinensis,fastigiata, flava, haguenensis, hamata, iberica, hercynia,kochiana, kyrylovii,lapponica, manguiensis, maritima, mongholica, monophylla,montana, nevadensis, norvegica, novocaesariensis,pyrenaica, rigensis,scotica,sibirica, sylvestriformis, tatarica,ursina. Borrons de fins a 12 mm, oblongs, resinosos, de color roig. Cada parella de fulles adultes ix d’un braquiblast, estant la base de les fulles reclosa en una beina comuna de 5-10 mm, primer blanca, i castanya a l’envellir. Les fulles fan 3-7 x 1-2 mm, tornant-se més blavoses a l’estiu. Estan molt finament serrulades i persisteixen 2-4 (6) anys. En secció, la fulla mostra una epidermis de parets gruixudes; una hipodermis col·lenquimatosa; 2 feixos vasculars dins l’estela, separats per teixit de parets gruixudes. Hi ha 5-10 canals resinífers, normalment més aviat marginals i en contacte amb la hipodermis, però també n’hi ha centrals, voltats de teixit parenquimàtic. Inflorescències masculines en grups a la base dels branquillons de l’any. Abans de l’antesis, grocs o grocs-violacis, o rosats. Pol·len arrodonit el·líptic amb cos de 44-52 micres, amb 2 ales arrodonides;, i amb l’exina reticulada amb una petita arruga a la base de les ales. Inflorescència femenina en pinyeta que ix a la punta dels branquillons de l’any. Pinyeta jove de 5-7 mm, roja, amb bràctees formant cercle, carnoses, essent les seminíferes agudes, roges. Pinya madura llenyosa amb un eix que suporta bràctees llenyoses que produeixen òvuls. A la cara de sota hi ha 2 òvuls amb tegument que donaran lloc a una llavor. Llavors de 3.5-5.5 mm de longitud, grises fosques o castanyes o grogoses, bigarrades. Ala de la llavor o pinyó de 15-20 mm, o bé curta o bé llarga i estreta, de color castany clar o roig més o menys fosc i més o menys rosat. És un arbre que fa micorrizes amb un munt de bolets bons i comestibles. A les pinedes de pi roig és on més bolets es cullen.



HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

A Catalunya es mou a la franja entre els 700 i els 1700 m snm, en general. I és present a bona part de la meitat Nord del país, llevat de a la franja propera al mar. A la meitat Sud és present a les muntanyes de Prades i als Ports de Tortosa. A la Catalunya espanyola les pinedes de pi roig ocupen un 19% de la superfície, amb una mitjana de 900 peus per Ha. El pi roig català es mou a la franja entre els 700 i els 1700 m snm, en general. I és present a bona part del terç Nord del país, llevat de a la franja propera al mar. Al terç Sud és present a les muntanyes de Prades i als Ports de Tortosa. Com a monumentals, a més del Pi de l’Orri (entre Cava i el Querforadat), destaquen els del Coll de la Balma (Baga de Gresolet), pels seus 31-40 m d’alçària, i el Pi de les Molleres, a Saldes (Berguedà) amb 4.2 m de volt de canó.. Altres pins que caldria destacar a Catalunya són el Pi d ela Baga de Sòria (Navès, Solsonès) pels seus 28 m d’alçària; el Pi Gros del Tossal Rodó (Vimbodí i Poblet, Conca de Barberà), pels seus 27 m d’alçària; i a l’Àlt Àneu: el Pi Roig del Serrat de Clavera (Pallars Sobirà) pels seus 4.6 m de volt de canó, el Pi Roig de Cireres (amb 4 m de volt de canó), i el Pi de Clavera (amb 3.90 de vol de canó i 21 m d’alçària); i a la Val d’Aran el Pin deth Plau de Naut (amb 4.3 m de volt de canó). Potser el pi roig més gros d’Espanya sigui el de Covaleda (Sòria) anomenat el «Pino-Rey». Fa 17 m d’alçària, 5.70 m de volt de canó i té més de 300 anys. Per altra banda, havia estat el més gros el de prop i al NE el Puerto de Cotos, al SW del Peñalara (Madrid), perquè feia 6.5 m de volt de canó i 31 m d’alt. L’anomenaven «el Coloso del Pinar de los Belgas». Va morir als 500 anys d’edat, el 1996 víctima de ventades i grans nevades. I potser ara el primer lloc al món el tindria un pi roig de Säter (Dalarna, Suècia), pel que fa al volt de canó, que és de 5.25 m. I pel que fa a l’alçària seria el de Ootsipalu (Veriona vald, Polvamaa) a Estònia, pels seus 47 m. Pel que fa al més vell documentat sembla ser el de prop l’església de Sant Petka, a Pchelarovo (Kardzhali, Bulgària), que va ser plantat el 1431 i està encara en bon estat amb els seus 25 m d’alçària i 3.5 m de volt de canó.
La vegetació de les pinedes de pi roig catalanes ha estat ben estudiada per JOSEP VIGO BONADA. Hi són presents espècies eurosiberianes com ara les molses Dicranum scoparium, Hylocomium splendens, Pseudoscleropodium purum, Rhytiadelphus trichetrus; i les gramínies Agrostis tenuis, Avenula pratensis, Deschampsia flexuosa, Festuca gautieri, Sesleria coerulea; i els arbusts Amelanchier ovalis, Buxus sempervirens, Calluna vulgaris, Daphne mezereum, Juniperus communis, Rosa canina; i les herbes Anemone hepatica, Betonica officinalis, Dianthus monspessulanus, Fragaria vesca, Galium vernum, Helleborus foetidus, Hieracium murorum, Lathyrus linifolius (=montanus), Monotropa hypopitys, Polygala calcarea, Prunella hastifolia, Pyrola chlorantha, Viola syvatica, Veronica officinalis; i les lianes o arbusts reptants Arctostpahylos uva-ursi, Hedera helix, Lonicera alpigena, Lonicera xylosteum; i les falgueres Polypodium vulgare, Pteridium aquilinum. Les pinedes de pi roig dels Ports de Tortosa i a les muntanyes de Prades són especials. Sovint el pi roig conviu allí amb la pinassa (Pinus nigra ssp. salzmanii) i al sotabosc hi domina Arctostaphylos uva-ursi i Festuca gautieri. Hi són presents sovint Astragalus glycyphyllos i Monotropa hypopitys.

PREPARATS

  • Barreja depurativa: Herba Fetgera (Hepatica nobilis) + Cua de Cavall (Equisetum arvense) + cues de Cirera (Prunus avium) + arrel de Xicòria (Cichorium intybus) + arrel de Romaguerons (Rumex caesius) + Herba Prima (Asperula cynanchica) + Liquens (Evernia) + brots de Pi (Pinus sylvestris). Es pren dia per altre. Ho diu el MANUEL FAJULA, de Camprodon.
  • Colofònia: per fer lliscar l’arc del violí, farcir mànec de ganivets de plata, i en la fabricació de papers gruixuts, sabons, magnèsia d’escaladors o de ballarines, cola, vernissos, pneumàtics, laca, aïllants, i per fer la fumata blanca al Vaticà (amb clorat potàssic i lactosa).
  • El bany amb aigua de fulles de pi és molt vigoritzant i serveix per reforçar els ossos.
  • Glopejar aigua de brots de i roig reforça les genives.
  • Pega negra: és un material que, si es trenca queda esmicolat, però, es torna a unir tot sol d’una peça, al cap d’unes hores. Escalfat, i diluït amb una mica d’oli, serveix per a fer que els ossos trencats s’uneixin més de pressa. En venen a l’adroguer «de la Font Viva» de Ripoll.
  • Remei pels encostipats: Orella d’Ós (Ramonda myconi) + flor de Pi (Pinus sylvestris) + Til·la (Tilia platyphyllos). Cal prendre’n 3-4 dies. Ho diu el DOMÈNEC VIVES, de Sant Joan de les Abadesses
  • Remei per la tos o pels pulmons carregats. Brots de Pi (Pinus sylvestris) + Brots de Farigola (Thyhmus vulgaris) + Romaní (Rosmarinus officinalis) + suc de Llimona. Es bull i s’hi afegeix mel. Es pren 3 cops al dia, durant 15 dies. Ho diu la MERCÈ BASAGAÑA, de Campdevànol.
  • Resina: per fer emplastres (amb oli) contra la tinya, o carn-esqueixats, o «colze de tenista»
  • Trementina: per evitar que es congelin els dits de les mans o es peus a alta muntanya (preventiva UE).
  • Xarop de borrons i brots. Els brots de Pi són pels refredats. Es fan bullir 5, 7 o 9 brots, un moment. Les pinyes verdes del Pi (Pinus sylvestris) quan són ben verdes encara, es posen en un pot de vidre. Es cobreixen de sucre. El sucre es fon i agafa la fortalesa de la pinya. El xarop és bo pels bronquis i per l’ofec. Ho diu la CECÍLIA CLOTA de Campdevànol.
  • Oli essencial (normalment substituït pel d’Abies sibirica, o bé sintètic). L’OE és Yang i corregeix l’excés de Yin a la melsa, cor, musculatura, i ronyons. El xacra per aplicar-lo seria el sèptim (al cim del crani) o també als sisè al mig del front. Els terapeutes solen emprar-lo per protegir-se psicològicament de les xacres dels pacients. Hom el recomana per higienitzar les superfícies (al 2%) i també contra:
  • adenitis
  • asma
  • bronquitis aguda
  • càlculs biliars
  • càncer de mama
  • cansament
  • carn-esqueixats
  • Clostridium hystoliticum
  • Clostridium perfringens
  • cruiximent/agulletes
  • debilitat infantil
  • distonia neurovegetativa
  • escrofulosis /tuberculosis
  • estrès
  • fred als dits
  • gota
  • grip
  • hepatitis
  • impotència sexual
  • infeccions pulmonars / urinàries
  • larves insectes
  • mal d’estómac
  • mal de panxa
  • memòria escassa
  • neuràlgies
  • pielonefritis
  • polls al cabell
  • prostatitis
  • pulmonia
  • raquitisme
  • refredat
  • retenció d’orina
  • reuma
  • sarna
  • sinusitis
  • suor (peus) que fa pudor
  • suprarenals gandules
  • tos
  • traqueïtis
  • tuberculosis
  • Ulocladium oudemansii

USOS MEDICINALS

  • ansietat
  • artritis ESC
  • artritis reumatoide
  • asma
  • blennorràgia
  • bronquitis
  • càncer de mama OE(FUL
  • càncer de matriu ESC
  • caquèxia
  • cistitis
  • debilitat
  • diarrea
  • èczema
  • escorbut
  • faringitis
  • gota ESC
  • hipotensió
  • insomni
  • mal de queixal
  • mala circulació
  • miàlgia
  • neuràlgia
  • refredat
  • reuma
  • rinitis al·lèrgica ESC
  • ronquera
  • sinusitis
  • tabaquisme
  • traqueïtis
  • tuberculosis
FLOR DE BACH: convé l’Scotch Pine als qui se senten culpables per no haver fet prou, fins i tot en allò pel que no en són responsables, i se senten desanimats i desesperats.

VETERINÀRIA

La brea de pi roig s’empra molt per curar animals. S’empastifa el musell de les vaques per prevenir que es contagiïn de malalties quan pasturen. Per curar nafres infectades, es barreja amb pols de carbó vegetal. Per curar ferides a les potes, es barreja amb lanolina. La pega negra es guarda dins un embut o corn i si cal emprar-la s’esclafa, i un cop fosa serveix per empastifar la pota trencada de l’animal, que es cobreix amb un parrac i s'immobilitza amb una bastida de llistons. L’escorça és diürètica, aperitiva (pels conills), pectoral (contra catarro) i dentifrícia (contra piorrea).

ALTRES USOS

De petits són ben divertides les batalles amb pinyes d’aquest pi, les caigudes al terra, ja que al ser petites no fan mal. A la llar de foc ajuden a encendre el foc. La colofònia s’empra per fer lliscar l’arc del violí, i per omplir els mànecs de ganivets de plata. També es fa servir en la fabricació de pneumàtics, coles, aïllants elèctrics, vernissos, resina de soldadura d’estany, magnèsia d’escalada o de ballarines, sabons, cera depilatòria, i per fer la fumata blanca (amb lactosa i clorat potàssic) que anuncia «Habemus Papa». La fusta del pi roig si és bona, resinosa, amb anells estrets i densa, s’anomena «melis». Les bigues de «melis» tenen fama de ser molt resistents i duradores.

TOXICITAT

Moltes persones són al·lèrgiques al pol·len dels pins, almenys a la primavera que és quan pul·lula per l’aire.

ESOTERISME

  • L’arbre del pi roig estava consagrat a la deessa Cíbele (o Kubaba o Agdistis), i també al déu Pan en temps dels romans. Agdistis (o Cíbele) era una divinitat hermafrodita. Zeus va enviar a Bacus a que li tallés el penis. Aquest penis, al caure al terra i ser regat per la sang que sorgia del ventre de l’hermafrodita va engendrar un ametller de flors rosades. La nimfa Nana, filla del déu de la pluja Sangaris, va contemplar aquest ametller i li va agradar tant que en va quedar embarassada, i d’aquest embaràs nasqué Atis. Atis (o Attis), que havia estat criat per una cabra després de ser abandonat per sa mare, de jove exercia de pastor i, tot i estar ja compromès amb la filla del rei Mides, va quedar bojament enamorat d’Agdistis, que de fet era la seva àvia per part de l’ametller. Però Agdistis escollí al jove Atis com a sacerdot principal del seu temple amb la condició que es mantingués cèlibe. Però vert aquí que Atis sucumbí a la temptació i va tenir sexe amb la nimfa Sangaritis, compromesa, per altra banda, amb el rei Celeno. Aleshores la deessa, en venjança, — perquè de fet ella n’estava enamorada d’abans d’Atis, i se sentia molt gelosa—, va fer que Atis es tornés boig. I va fer que morís dessangnat després de tallar-se el penis. D’aquesta sang d’Atis va sorgir el pi roig als boscos de Frígia ―regió muntanyosa al SE del Mar de Màrmara― i també les violes de bosc. Del 21 al 27 de març se celebrava el festival en honor d’Atis anomenat Hilària, que representava la seva mort i resurrecció. Els aspirants a sacerdots s’havien d’infringir ferides per sangnar, i acabar tallant-se-la i oferint-la a la deessa. Molts romans cregueren que a l’haver dut a la deessa Cíbele de la Frígia a la capital —on ara hi ha el Vaticà— els donà sort, i que gràcies a la deessa varen tenir una collita extraordinària de blat i varen guanyar la guerra púnica contra Anníbal. De versions més dulcificades n’hi ha fins i tot en forma d’òpera (Atys). A la realitat, per aquelles dates ara milers de pins roigs exhalen el seu pol·len tots a la una formant núvols espectaculars en record d’Atis.
  • Abans que es posessin de moda els avets, per Nadal es posava un pi roig petit a la casa, i després es cremava, quan arribava la primavera (per Sant Josep).
  • L’arbre s’ha relacionat amb Saturn i amb Mart, i també amb les revolucions, i amb la venda de vi a les cases. També s’ha relacionat les seves pinyes amb el déu Bacus.
  • En alguns rituals s’empren els fulles del pi roig per atraure prosperitat, per exemple, cremant-lo o respirant els bafs al bullir-lo en aigua.
  • Somniar amb un pi roig significa llarga vida i que ens recuperarem de la malaltia que estem patint.

Per llegir més sobre el pi, descarrega't el document