
És una planta vivaç, que no passa del pam d’alçada, amb flors totes grogues...
Flors masculines amb 6-25 estams, amb els filaments curts i blancs, i anteres d’un vermell fosc. Flors femenines curtament pedicel·lades amb l’ovari assentat, ovoide-cònic i amb 2(4) estigmes groguencs, adossats a les parets de l’ovari. Càpsula de 7-9 mm, el·lipsoide, finament granulosa i amb 4 solcs longitudinals, i que s’obre per 2 valves. Les llavors tenen un plomall com cotó que sovint es dispersa ocupant bones extensions del terra com si fos neu, però molt inflamable. Populus × canadensis Moench, Verz. Ausländ. Bäume:81(1785) és l’híbrid entre P. nigra i Populus deltoides Marshall, Arbust. Amer.:106(1785). Al néixer una pubilla sol ser massivament plantat, formant després magnífiques pollancredes, a les planes al·luvials gironines. Això és una tradició a fi i efecte d’oferir el preu de la venda de la fusta com a dot. Els branquillons de l‘any estan solcats longitudinalment a la part distal, les fulles són deltoides, de mida entre mig la dels parentals, i tenen alguns cilis als marges i sovint presenten les glàndules al costat del nervi central vora el pecíol. Solen plantar-se arbres femenins. Dins la família de les Salicàcies el gènere Populus es distingeix per tenir les flors masculines amb 8-20 estams. I la família de les Salicàcies es distingeix per ser arbres amb les flors sense corol·la ni cap periant, superovàriques, i el fruit en càpsula. A Catalunya hi ha exemplars força robustos. L’un és el pollancre de Cal Cundo, a Orpí (l’Anoia), de 37 m d’alçària i 2.2 m de volt de canó. Un altre és el pollancre del Rec del Guèmol a Banyoles (Pla de l’Estany), amb 23 m d’alçària i 6 m de volt de canó. A Collserola destaca el pollancre sota Can Busquets vora el fondal de la riera de Vallvidrera, pels seus 35 m d’alçària i 5.4 m de volt de canó. I al món destaquen el de River Drava /Révfalu) a Hongria pel seus 10.6 m de volt de canó; el de la Gave de Pau vora la carretera a Lugagnan (Lourdes), uns 220 m al Nord del pont sota el poble, pels seus 43.4 m d’alçària i 3.5 m de volt de canó; i el de Gut Bliestorf (strasse due zum Gut führt) a Alemanya, pels seus probables 400 anys.
Pot ser oriünd d’Europa central, Caucas i centre de l’Àsia occidental, però es troba plantat arreu del món sempre que el clima ho permeti. A la península hispànica es troba plantat arreu, si bé és més escàs cap a ponent. Gairebé es pot assegurar que on ha crescut bé un pollancre hi ha una font o un curs d’aigua a la vora. També es troba en planures al·luvials a vegades allunyades del curs d’aigua o del llac que l’alimenta. Arriba fins la cota 1800 snm. Tolera una mica de salinitat al sòl, i sempre agraeix molt l'aigua.
Collarets de llum
quan la tarda fina;
Si el rostoll s'adorm
tot és de joguina.
Prou l'estel petit
i la Lluna clara
cercaran l'amor
més i més encara.
Se'n riuran els camps
i les ribes pures
i els pollancres i el riu
i el pla i les altures.
Se'n riuran els grills
i els ocells cantaires
i el vent remorós
i els follets rondaires.
I ell, entaforat
entre satalies,
contarà a la nit
noves traïdories.
Collarets de llum
quan la tarda fina;
Si el rostoll s'adorm
tot és de joguina.
[MIQUEL MARTÍ I POL]
A les cerimònies en honor a Dionisos els oficiants es cobrien el cos amb fulles de pollancre. Els celtes empraven la fusta per fer escuts protectors. A l’agitar el vent les fulles del pollancre es poden sentir les veus del més enllà. El poeta granadí, màrtir del franquisme, sentia que algunes branques de l’arbre al grinyolar quan tocaven l’una amb l’altra el cridaven pel seu nom: ¡...Fe-de-ri-co...!
La fusta, lleugera, fina, tova, poc inflamable, però poc duradora, fàcil de treballar però resistent a l’abrasió directament es fa servir per fer caixes de fruita, mobles petits, bigues, fusta de conglomerat, i com a base cel·lulòsica per al paper. L’escorça interna s’asseca i es tritura i s’afegeix a la farina per fer pa. Les branques fines posades en remull donen a l’aigua hormones d’arrelament. Els borrons poden donar alloc a tints de diferents colors segons el mordent. A l’arbre hi poden créixer bolets de soca de molt bon menjar com l’Agrocybe aegerita o el Pleurotus ostreatus. Els borrons són la matèria prima principal perquè les abelles fabriquin el pròpolis. Els plomalls de les llavors són un molt bon absorbent d’olis industrials.
Degut al contingut en salicina, que es descompon donant lloc a l’àcid salicílic, els preparats de la planta poden irritar l’estómac igual que faria l’aspirina en persones que han desenvolupat sensibilitat als salicilats. No és recomanable que les dones que alletin prenguin salicilats. Els salicilats poden provocar úlcera d’estómac i tinnitus. No és recomanable prendre antiinflamatoris no esteroides, o corticoesteroides, amb els salicilats, ja que pot rebre el ronyó a més de l’estómac. Si es prenen salicilats amb sulfonamides, l’efecte hipoglucemiant es pot disparar. Els salicilats amb etanol o amb fluoxetina o amb amitriptilina poden provocar hemorràgies. El pol·len de pollancre o el cotó de les llavors (pels gran de pol·len adherits) pot desencadenar reaccions al·lèrgiques en algunes persones.
El pròpolis sol vendre's en forma (purificada) de trossos (masticables), càpsules d'extracte liofilitzat sec, o bé afegit a xarops o altres preparats d'ús intern o extern (esprai, pomada). Se sol recomanar fer una cura de 5 g diaris, durant 4 dies. Una sobredosi només té com a cosa negativa un efecte laxant. El pròpolis és una laca/resina/goma aromàtica/balsàmica/viscosa que les abelles segreguen per opercular esquerdes als ruscs, físicament i biològicament (efecte antibiòtic). La fabriquen a partir de secrecions de borrons d'arbres com el xop, àlber, roure, pi, avet, castanyer, castanyer d'Índies, salze, freixe, om, prunera, bedoll. L'alteren amb les secrecions salivals, principalment, i també amb cera. Pro-polis significa defensor de la ciutat. El seu color és marró (des del groc clar fins al rosat, verdós o gairebé negre). El sabor és una mica amarg i acre. L’aroma és agradable, dolça, melosa. Es dissol una mica en aigua calenta (però no en freda). A baixes temperatures, és una massa dura i friable (<15o C). A temperatures temperades (30o C) es torna tou, enganxós i mal·leable. Es fon a 60-70 (100) o C. Escalfat al bany-Maria, es descompon en una massa pesada i viscosa, i en una altra lleugera i líquida.
Més rarament es recomana per protegir de l'arterioesclerosis o d'endomiocarditis. O per protegir de les inflamacions urinàries (tricomoniasis, prostatitis, cistitis, pielonefritis). Rarament es recomana contra el goll nodular i l'artritis reumatoide. A més d'actuar com a anestèsic local, el pròpolis actua favorablement en malalties degeneratives nervioses com esclerosi en plaques, distròfia muscular progressiva, Parkinson, i traumatismes cranials. Ja ARISTÒTIL recomanava el pròpolis com a remei per a les infeccions de la pell, nafres i supuracions. VARRÓ, PLINI EL VELL, DIOSCÓRIDES, GALÈ, entre altres clàssics, recomanaven el pròpolis per ajudar a extreure punxes de la pell, per reduir les inflamacions i dureses de la mateixa, furóncols, grans o abscessos. I també contra els dolors nerviosos. En experiments amb animals (gossos, gats, conillets d’Índies), grans dosis continuades de pròpolis (10g/Kg) no han produït cap efecte tòxic, i ni tan sols nociu. No s'hi comporta com a cancerigen, més aviat al contrari. Tampoc com a teratogènic. En humans, hi pot haver alguna reacció al·lèrgica, però és raríssima. Per això cal discontinuar-ne l'aplicació si aquesta es presenta. L'efecte antibiòtic davant de Bacillus subtilis, Escherichia coli, Proteus vulgaris, Salmonella, Streptococcus, etc. es deu en gran part al seu contingut en àcid benzoic, i també a l'àcid ferúlic, a la galangina i a la pinocembrina. El seu poder antifúngic es deu al contingut en àcid cafeic, benzoïl-cumarat, a la pinocembrina i a la pinobanksina. És especialment eficaç contra Trichomonas i contra el virus de la grip A2. S'administra a països tropicals com Cuba contra Giardia (directament a conductes biliars). És eficaç contra altres paràsits microscòpics. L'efecte anestèsic del pròpolis està relacionat amb el seu contingut olis essencials. L'efecte immunoestimulant va tant per la via de l'augment de la capacitat fagocitaria com per la de la producció d'anticossos més gran. Extractes de pròpolis poden emprar-se per allargar la conservació dels aliments o per evitar la germinació (alls, cebes, patates). Els seus components principals són els seus polifenols (55%), com els flavonoides galangina, ipriflavona i pinocembrina. Els preparats solen estandarditzar-se mitjançant el seu contingut en galangina (> 2,1%). Conté, a més d'aquestes resines balsàmiques (55%), ceres (25%), olis essencials (10%), pol·len (5%), substàncies minerals, i altres orgàniques (aminoàcids, àcid benzoic, àcid ferúlic, àcid cafeic, benzoïl-cumarat (5%). El contingut total en aigua sol ser del 5%. Un cop cremat queda un 5% de cendres. El contingut en lípids és del 5%. El de proteïnes, del 3%. I el de glúcids assimilables, del 20%, aproximadament. El contingut en cel·lulosa i derivats insolubles sol ser del 0,5 %.