Ovari pubescent o glabre. Fruit, préssec, de 4-8 cm de diàmetre, subglobós ―aplanat a la varietat paraguaiana―, amb el mesocarpi molt carnós ―eixut a les varietats de vinya, i sucós a les varietats d’aigua i a les nectarines (amb consistència de pruna)―. Endocarpi o pinyol de la drupa profundament solcat. Dins conté una sola llavor de la mida de la de l’ametlla, de 1.3-2 cm de longitud, amargant, que conté àcid cianhídric. Pericarpi o pell pubescent (entre vermell i groc) a les varietats de vinya (polpa groga i ferma, pell groga), i a les d’aigua (polpa blanca, sucosa i tova, pell roja) o als paraguais (pell entre blanca i roja, polpa entre blanca i groga); però glabra i brillant a les nectarines (pell vermella) i a les platerines (paraguais aplanats). El genoma del presseguer consta d’uns 227 milions de nucleòtids agrupats en 8 parelles de cromosomes. Conté 27852 gens codificants de proteïnes. Els més de 100 cultivars es poden agrupar en dos grups, els que tenen el pinyol agafat a la polpa i els que tenen el pinyol fàcilment separable de la polpa.



HÀBITAT, DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA I CULTIU

Els principals països productors de préssecs (milions de tones el 2020) són la Xina (15), Espanya (1.3), Itàlia (1), Grècia (0.9), Turquia (0.9), USA (0.6) i l’Iran (0.7). La producció mundial s’estima (2020) en 24.5 milions de tones. Com indica el seu nom específic sembla provenir de Pèrsia, si bé és més segur que sigui originari de la Xina oriental (Zheijiang, cultivat des del l’any 6000 a.C.) i meridional (Kunming, des de fa 2.5 milions d’anys, silvestre). Al Japó es cultiva des de l’any 4700 a.C. A l’Índia es cultiva des de l’any 1700 a.C. A Grècia, des de l’any 300 a.C. A Roma es coneixien bé durant el segle primer de la nostra era. El jardiner de LLUÍS XIV, LA QUININIE, ja cultivava a Versalles moltes varietats de les que coneixem actualment. Els presseguers creixen en un rang força limitat en climes secs, continentals o temperats, ja que els arbres tenen un requisit de fred que les zones tropicals o subtropicals generalment no satisfan, excepte a gran altitud (per exemple, a determinades zones de l'Equador, Colòmbia, Etiòpia, Índia, i Nepal). La majoria de cultivars requereixen 500 hores de refrigeració al voltant de 0o a 10 °C. Un cop complert el període de dormància freda, la planta entra en un segon tipus de latència, el període de quiescència. Durant la quiescència, els brots es trenquen i creixen quan s’inicia un clima càlid i favorable al creixement. Els propis arbres solen tolerar temperatures d'entre -26 i -30 °C, encara que els brots florals de la temporada següent solen morir a aquestes temperatures. La mort dels brots florals comença a produir-se entre -15 i -25 °C, depenent del conreu i del moment del fred. Una altra limitació climàtica són les gelades de primavera. Els arbres floreixen bastant aviat (al març a Europa occidental), i la flor es fa malbé o es mor si les temperatures baixen d'uns -4 °C. Tanmateix, si les flors no estan completament obertes, poden tolerar uns graus més de fred. Els climes amb pluges hivernals significatives a temperatures inferiors als 16 °C també són inadequats per al cultiu de préssec, ja que la pluja afavoreix l'enrotllament de les fulles de préssec o «lepra», que és la malaltia fúngica més greu per als préssecs. Finalment, la calor estival és necessària per a la maduració del cultiu, amb temperatures mitjanes del mes més calorós entre 20o i 30 °C. Els préssecs més famosos a Espanya són els de Cieza (Múrcia) i els de Calanda (Terol). A Calanda al qui posava dins bosses de paper cada préssec en formació a l’arbre el titllaren de boig i se n’enreien d’ell. Però després veient que els préssecs eixien més grossos tot els varen imitar. A Catalunya són famosos els presseguers d’Aitona S’hi organitzen visites per contemplar els arbres florits. Però també els podem contemplar en grans extensions a l’Ordal i a Mora d’Ebre o Miravet, o a d’altres indrets. Els préssecs de seguida es fan malbé un cop collits. Podria ser que disposats en una sola capa sobre una jaç d’olivarda (Inula viscosa) duressin més o maduressin més.

LLEGENDES I ESOTERISME

Momotarô, un dels herois més nobles i llegendaris del Japó, diuen que va néixer de l'interior d'un enorme préssec que anava surant corrent avall en un riu. Momotarô o "el nen préssec" va lluitar amb el diable Oni i va afrontar moltes aventures. A la Xina es deia que el préssec era consumit pels immortals a causa de les seves místiques virtuts de conferir longevitat a tots els que el mengessin. Yu Huang o l'Emperador de Jade, tenia una esposa anomenada Xi Wangmu, també coneguda com la Reina Mare de l'Oest, que assegurava la vida eterna dels immortals alimentant-los amb els préssecs de la immortalitat. Deien que els immortals que residien al palau de Xi Wangmu celebraven un excèntric banquet anomenat Pantao Hui o "El festival dels préssecs". Aquesta grandiosa celebració es duia a terme cada sis mil anys, ja que el presseguers treien fulles un cop cada tres mil anys i la seva collita trigava tres mil més a madurar. Les estàtues d'ivori que representen els serfs de Xi Wangmu sostenen sovint tres préssecs. El préssec té un important paper en la tradició xinesa i és el símbol de la llarga vida. Un exemple d'això es dona en la història de la recol·lecció del préssec de Zhang Daoling, fundador del Taoisme religiós. Zhang Guo el Major, un dels vuit immortals xinesos, és sovint representat portant un «Préssec de la Immortalitat». Els xinesos també consideraven la fusta de préssec («t'ao-fu») protectora contra els mals esperits. A l'antiga Xina, s'utilitzaven arcs de fusta de presseguer per llançar fletxes en totes direccions en un esforç per dissipar el mal. Pinyols de préssec esculpits servien com a amulets per protegir la vida, la seguretat i la salut d'una persona. Les varetes màgiques eren fetes de fusta de presseguer. En literatura legal xinesa «un préssec mossegat» significa un amant homosexual. A Corea el préssec és símbol de felicitat, riquesa, honor, longevitat. Però hom creu que allunya els esperits. Els préssecs amb doble ametlla dins hom creu allí que preveuen un hivern benigne. Sembla ser que ALEXANDRE MAGNE es va enamorar dels préssecs al veure els presseguers al jardí de DARIUS III a Pèrsia.

USOS CULINARIS

  • Confitura de préssec.
  • Destil·lat de les flors com aromatitzant.
  • Flors (a les amanides).
  • Gelats.
  • Goma, com a xiclet per mastegar.
  • Llavors (sempre que no siguin massa amargants).
  • Pastissos.
  • Préssecs bullits en vi, rom i pela de llimona.
  • Préssecs dessecats o orellanes.
  • Préssecs en almívar.
  • Préssecs farcits (amb carn picada) / (amb ou, sucre, cacau, amaretto).
  • Préssecs madurs crus.
  • Tisana amb les flors (i te).

PROPIETATS MEDICINALS

  • antiasmàtics
  • diürètics
  • emol·lients
  • energètics
  • expectorants
  • estomacals
  • hemolítics
  • hiperglucemiants (en almívar o en suc)
  • laxants suaus
  • mucolítics
  • sedants

USOS MEDICINALS

  • amenorrea
  • angiocolitis
  • apendicitis
  • asma
  • bronquitis
  • càlculs urinaris
  • càncer (esòfag)
  • depressió nerviosa
  • diabetis
  • dismenorrea
  • dispèpsia
  • dispèpsia
  • fatiga del cor
  • febre
  • gota
  • halitosis
  • hematúria
  • hemorràgies
  • herpes
  • hidropesia
  • hipoglucèmia
  • mal de cap
  • mal de coll
  • pielonefritis
  • pulmonia
  • restrenyiment crònic
  • tos
  • tristesa
  • verola
  • vòmits de l’embaràs

ALTRES USOS/ ALTRES PARTS

  • Les fulles donen una tisana bona contra els cucs intestinals, ferides, i l’otitis, tos, febre, o nerviosisme, gastritis, tos-ferina, bronquitis, nàusees de l’embaràs. Un cataplasma fet amb les fulles s’aplica als ulls quan aquests s’inflamen (miasis) per causa de picades d’insectes (tant a persones com a animals). Aquest cataplasma també pot curar irritacions de la pell, xarampió o èczemes; i aplicat al ventre dels nens, els deslliure dels cucs intestinals. Banys (de seient) amb aigua de fulles de presseguer i flors de malva alleugen la infamació de les hemorroides. De les fulles se’n pot extreure un tint verd o groc (amb mordent). Fregant amb les fulles la vaixella (sense greix) se’n lleven les olor fortes com la d’all.
  • Els pinyols bullits donen una tisana eficaç contra la tos cardíaca, mala circulació, al·lèrgies i inflamació.
  • Les flors són aconsellables pel fetge, i també com a sedants, diürètiques i vermífugues. S’empren en tisana contra els edemes, la úlcera d’estómac, les indigestions i el restrenyiment. Cal aprofitar els calzes també.
  • La goma que exsuden les ferides del tronc és sedant, emol·lient o astringent. Se’n pot preparar una goma adhesiva bullint-la amb aigua. En preparats farmacèutics un cop hidrolitzada es pot emprar com emulsionant - gelificant, antioxidant - antibacterià, adsorbent.
  • Les llavors amb precaució es poden menjar contra l’asma, tos, bronquitis, restrenyiment, nerviosisme i dismenorrea. De les llavors se’n pot extreure un oli semisec útil com a cosmètic
  • L’escorça de la tija és diürètica, emol·lient, expectorant i sedant. Se’n pot prendre en tisana contra gastritis, tos-ferina, tos, bronquitis.
  • L’escorça de la rel es pren contra la icterícia i la hidropesia.

POSSIBLE TOXICITAT

Les persones al·lèrgiques als préssecs solen tenir símptomes com urticària i estomatitis, i a vegades angioedema, asma i diarrea. Això sobre tot als préssecs sense coure. Les llavors o ametlles del pinyol poden donar problemes al cor i fins i tot la mort si se’n mengen moltes, ja que al digerir-les se’n després àcid cianhídric.


Per llegir sobre els principis actius i els noms populars, descarrega't el document