
És una planta vivaç, que no passa del pam d’alçada, amb flors totes grogues...
A la península ibèrica es troba a les muntanyes del sistema Ibèric, Penibètica i, en especial, als Pirineus i Serralada Cantàbrica. Com que és emprat en jardineria, es pot trobar cultivat arreu, sempre que no sigui en un ambient molt ombrívol o humit. És planta que fa la fotosíntesis pel sistema C4. Resisteix gelades, sequeres i calorades. És una planta tan resistent a la sequera que assecada dins un herbari pot ressuscitar al cap d’un any o més. Sol trobar-se a la naturalesa al peu de petites roques emergents enmig de prats assolellats, fins a 1800 m snm. Es pot hibridar amb Sempervivum montanum. L'asimetria de les fulles sol ser deguda a la infestació pel fong Endophyllum sempervivi.
La planta es posa a les lleixes de les finestres en torretes o sobre les teulades per tal de protegir la casa dels llamps i del foc. CARLEMANY disposà que se’n posés a totes les cases, però la tradició ja era arrelada en temps dels romans. Els ferrers d’eines de tall la solien tenir a la vora per emprar-la en cas d’accident amb el foc. Era planta consagrada a Júpiter. En occità provençal hom diu de la planta que «e daquel erba tenon, pro li vilan, sobra lur maiso". La virtut antiinflamatòria era coneguda dels clàssics PLINI, DIOSCÒRIDES, Sempervivum tectorum al món, segons GBIF GALÈ, MARCEL EMPÍRIC. Aquest darrer recomanava el suc per tractar contusions, trastorns nerviosos, problemes intestinals, o mal de ventre, barrejat amb mel.
Com el seu nom popular de «matafocs» indica, s’ha emprat com a antiflogístic de qualsevol «foc» intern o extern del cos.