Cal tenir present característiques microscòpiques/histològiques de les fulles per tal de classificar els teixos. Així, l'epidermis del nervi ventral està formada per cèl·lules perpendiculars a la superfície (vistes en un tall transversal) en el grup (i subgrup) wallichina; i per cèl·lules aplanades paral·leles a la superfície en els altres grups. En el subgrup chinensis (del grup Wallichiana), la fulles són de color uniforme per la cara abaxial (o ventral) i no es distingeixen bandes d’estomes, i les cèl·lules resiníferes són epidèrmiques, i les papil·les estan desenvolupades al llarg de les bandes d’estomes (amb 13-19 rengles), i també al nervi central. Seguint en el grup de fulles amb la cara abaxial no discolor, el grup baccata es distingeix perquè les cèl·lules resiníferes són al mesòfil, i les papil·les, que estan menys desenvolupades al nervi ventral que a les bandes d’estomes ―reduïdes i concrescents al llarg de les parets cel·lulars al subgrup cuspidata― són gairebé absents al nervi ventral, i els estomes (en 5-10 rengles) són més al mig que al marge. I ja d’un altre gran grup, són els teixos amb fulles discolors, amb marges i nervi central vermellosos, amb bandes d’estomes ben diferenciades. Al grup sumatrana l’epidermis ventral està formada per cèl·lules amb angles marcats i els estomes rarament formen rengles transversals. I al grup chinensis l’epidermis està formada per cèl·lules fusiformes d’angles arrodonits, i els estomes formen rengles transversals. El grup baccata pot classificar-se segons que les fulles siguin agudes o obtuses. El Taxus baccata de fulles agudes i de color igual a ambdues cares, amb branquillons pènduls però amb rames dretes seria la var. elegantissima. Si les fulles fossin obtuses i les rames formant ventall, amb les fulles apicals dirigides molt cap a la punta, tindríem la varietat washingtonii. Si les rames fossin bifurcades i les fulles gruixudes cobrint-se a la base de les rames entre elles, tindríem la var. baccata o típica. Si les fulles fossin primes i distants tornaríem a la var. washingtonii. Si les rames fossin trifurcades i força rectes, amb les fulles verdes, tindríem la var. jacksoni. Si les fulles fossin esgrogueïdes, la var. variegata amb fulles gruixudes (ni blaves ni taronges), o la var. glauca amb fulles blaves o taronges a la cara ventral. Però si l’aril fos groc, la var. fructo-lutea. Hi ha uns 200 cultivars de jardí, que només es poden reproduir vegetativament si es vol conservar llur genètica. Tots es poden emprar per a fer tanques i escultures topiàries. En principi, la varietat autòctona a Catalunya és la típica: Taxus baccata var. baccata. Al món, en alguna ocasió arriba a fer 28 m d’alçària, 12 m de volt de canó i tenir 4000 anys d’edat. Les arrels solen ser someres, tot i que molt esteses. I no tenen ectomicorizes, només endomicorizes: Acaulospora scrobiculata, Glomus deserticola, Glomus mossae, etc. També s’associen a Pseudomonas fluorescens, que confereix a les arrels propietats antibiòtiques. I a un Streptomyces proper a S. odorifer. Els borrons terminals són menuts, amb esquames de color castany fosc, arrodonides, imbricades i compactes. L’escorça és d’un roig fosc i es separa (amb molta dificultat) a tires. L’epidermis no té lenticel·les. El floema té bandes tangencials de parènquima axial, amb abundants grups de cristalls d’oxalat càlcic incrustats a les parets. Aquests cristalls també es troben a les fibres de floema. Les cèl·lules cribroses fan 150-200 micres de longitud. La fusta no té parènquima axial; i els canals de resina (saba vermella) només es formen després d’un traumatisme. A un 6% de les cèl·lules de les fulles i a un 3% de les de l’escorça hi ha més d’un nucli (2,4,6) quan es cultiven in vitro. La fusta central és roja, i la perifèrica pàl·lida. La fusta és dura, pesada (640-800 Kg/metre cúbic), flexible, fina, mal·leable. Les traqueides tenen porus uniseriats a les parets laterals, i engruiximents en espirals prominents, que li confereixen la flexibilitat adient per a fer arcs del tronc. La ràtio cel·lulosa/ lignina és d’1.13. El contingut mineral (cendres) és de 0.3%. L’arbre necessita,sobre tot, N, P, K, Ca, a més de Mg, Mn, Zn, B, Mo. El diàmetre de les traqueides és molt estret, i això explica el creixement lent de l’arbre i la poca permeabilitat de la fusta (menys de 1.8 × 10 -6 Darcys). El creixement anual depèn en relació inversa de les fredorades dels mesos de febrer i març. La capçada pot ser piramidal o globosa. Els troncs no solen ser regulars. Sol emetre brots epicòrmics i formar bonys allí. Les rames ajagudes, a vegades, donen lloc a brots adventicis. Les fulles fan 10-30(45) × 1.5-3 mm i acaben en una punta endurida. Tot i néixer en disposició espiralada, adopten un sol pla; és a dir, són dístiques. Poden romandre a la branca fins a 8 anys. Cada tram nou de cada any sol tenir unes 28 fulles. La hipodermis de la làmina i la del pecíol tenen també cristalls d’oxalat càlcic incrustats a la cutícula. Els estomes només es troben a la cara abaxial o ventral. I es troben ensorrats respecte a les cèl·lules subsidiàries. N’hi ha uns 90 per mm quadrat a la varietat típica. Al pecíol no hi ha estomes. La base del pecíol és corbada i, al final, adherida i decurrent al branquilló longitudinalment. Per sota la làmina, s’hi veuen les bandes amb estomes de color verd més clar. Per sobre, la fulla és d’un verd molt fosc. El nervi central sobresurt en ambdues cares. Els marges estan mol poc recorbats cap a sota i s’estrenyen gradualment a la base sense solució de continuïtat amb el pecíol. La llavor fa 6-7 mm. L’episperma és llenyós i l’aril la cobreix pràcticament del tot, llevat de a l’àpex. L’aril és una polpa carnosa, vermella, mucosa. Els aments masculins són solitaris o geminats, menuts (2-3 mm), subglobulosos, d’un groc crema, amb esquames menudes, duent cadascun 6-14 microsporofil·les claviformes peltats amb 4-9 sacs pol·línics disposats en cercle. D’estròbils n’hi ha 20-30 a l’extremitat de les rames. Els grans de pol·len son esfèrics, a vegades triangulars-arrodonits, sense sacs aerífers i sense porus o folre, i fan 22-30 micres de diàmetre. Els aments femenins (braquiblasts ovulífers) són verds, de 1.5-2 mm de longitud, solitaris o en parelles. Són a l’aixella i sota els brots, sense formar pinyes sinó un conjunt d’esquames no llenyoses imbricades, amb només la més distal d’elles, o superior, fèrtil, amb un sol òvul, dret. La llavor és ovoide dura, llisa, brillant de color castany molt fosc al madurar (al cap de 6 mesos), de 5 × 6-7 m, amb l’aril vermell (primer verd) carnós, de 7 × 9 mm, tou, mocós. El conjunt cau a terra i la llavor germina al cap de mesos o més tard, fins després de 4 anys. Havent passat pel tub digestiu d’ocells (tords, merles, estornells, etc.) germina més ràpid.



HÀBITAT I DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

Els teixos prosperen enmig de les grans roques calcàries sobre retalls de sòl amb molta saó, molt d’humus (24 % C, 1% N, 2% Ca). Especialment en ambients humits, amb boira almenys ocasional. Sota el teix no hi ha cucs de terra. Sol formar poblacions denses a les canals per on puja la boira i on cauen els llamps. I s’arrapa a les roques de les quals sembla absorbir la duresa. En ambients més àrids i assolellats sol estar aïllat. A Catalunya el trobem autòcton entre 800 i 1100 m snm normalment. No arriben a cobrir grans extensions. Els teixos solen estar acompanyats per boix-grèvol (Ilex aquifolium), Acer campestre, Crataegus monogyna, Buxus sempervirens, Hedera helix, Tamus communis, Anemone hepatica, Geranium robertianum, Sanicula europaea, Brachypodium sylvaticum, Poa nemoralis, Campanula trachelium, Mercurialis perennis, Urtica dioica. El teix cultivat resisteix bé ser esporgat, però agraeix aigua i NaNO3. Ha arribat a resistir temperatures de 51 o C positius i 35 o C negatius. Però no aguanta ni la salinitat ni el foc. Tolera la contaminació atmosfèrica fins a un cert punt. El gènere Taxus s'estén des del Caucas a les Rocalloses, i des de Mèxic i el Marroc fins a Alaska i Noruega; i des de l’Himàlaia fins a Kamtxatka i Sumatra. Taxus baccata s’estén per la conca oriental del Mar Negre i el Caucas fins a Galícia, i de l’Atlas i el Rif fins a la conca del Mar Bàltic. A Catalunya, les teixedes una mica extenses les tenim a Sales de Llierca (Garrotxa) i a Montagut (teixeda de Misseclòs); a la muntanya de Montserrat, en algunes canals de la baga; a la Serra de Cardó (baga del Portell de Cosp); a la Serra de Prades i al Montsant; i als Ports de Tortosa. I al País Valencià a Penyagolosa, i a la Serra de Mariola. Destaca el teix del Torrent de l’Orri a Sales de Llierca (Garrotxa) pels seus 4.6 m de volt de canó, 12 m d’alçària i 17 m d’amplada de capçada. I els Teixos de Marturi, a Roquetes (Ports de Tortosa); un d’ells destaca pels seus 5.8 m de volt de canó, 7 m d’alçària i 9 m d’amplada de capçada. O també destaca un altre dels Ports (Prat de Comte), el Teix d’Engrilló, amb 9,5 m d’alçària, 4.5 m de volt de canó i 10.5 d’amplada de capçada. Deu tenir uns mil anys d’edat. https://ca.wikipedia.org/wiki/Teix_d%27Engrilló. També destaca a la Catalunya Nord el Teix de la Ribera de la Maçana (Sorèda, Rosselló). Fa 17 m d’alçària, 6.15 m de volt de canó i 20 m d’amplada de capçada. Hi ha teixedes a Astúries (Sierra de Sueve), Cantàbria (Peñarrubia), Zamora (bosque del Tejedelo, de 140 Ha. A la Sierra de Guadarrama hi ha el Tejo de Barondillo, d’uns 1500 anys i 9 m de volt de canó. A Asturias hi ha el Tejo de Bermiego, de 1000 anys, i 7 m de volt de canó; i el Tejo de Santa Coloma, de 6 m de volt de canó i 15 m d’alçaria. I al Bierzo (Léon) n’hi ha un de 15 m d’alçària i 4.75 m de volt de canó, d’uns 1200 anys i un a Peña Rionda (Aleje, Crémenes) de 10 m d’alçària i 12.5 m de volt de canó. A Escòcia destaca el Fortingall Yew, a Perthshire, amb un volt de canó de prop de 16 m, uns 13 m d’alçària i 20 m d’amplada de capçada. A Anglaterra, a Belvoir Castle (Leicestershire) n’hi ha un de poc més de 28 m d’alçària. I a Josta (Khosta), a la ribera del Mar Negre (Rússia) kavkazzapoved.ru diuen que n’hi ha que arriben a superar els 40 m d’alçària. A Anglaterra diuen que el teix de Tisbury i el de Crowhurst tenen més de 4000 anys. A Le-Ménil-Ciboult (Orne, França) hi ha un teix amb volt de canó de 12.4 m.

HISTÒRIA I ESOTERISME

Al Neolític (Banyoles) es feien arcs i mànecs amb la fusta del teix. A l’Edat de Coure es feia servir el teix per a mànecs de destrals i arcs (Ötzi, segle XXXIII a. C.). A la zona de Zürich, 4000 anys abans de Crist ja es va delmar del tot la població de teixos, segurament per vendre’ls per fer armes (arcs i fletxes). Per als grecs l’arbre estava consagrat a Hècate, deessa de la Lluna. JULI CÈSAR (segle I) a la Guerra de les Gàl·lies esmenta que CATUVOLCUS, cabdill dels eburons, es va suïcidar bevent tisana d’escorça de teix. Un altre emperador del mateix segle I, CLAUDI, esmentava que el teix s’emprava com antídot del verí d’escurçó. Altres romans del mateix segle I (SILIUS ITALICUS, LUCIUS ANNEUS), i més tard Sant ISIDOR DE SEVILLA (el segle VII), sabien que els asturs i els gals es suïcidaven mastegant i empassant-se les llavors del teix quan es veien acorralats en una batalla. Ho feien per la por de ser convertits en esclaus sexuals si continuaven vius. AVICENNA (980-1037) emprava el teix («zarnab») contra la hipertensió, com a bloquejador dels canals de Calci al cor. Encara avui en dia a Cantàbria duen una rameta de teix a les tombes dels familiars el Dia dels Difunts. Per als celtes el teix ve a ser un arbre sagrat relacionat amb el món del més enllà. És un arbre que és capaç de rebrotar i arrelar de nou un cop tallat i estès a terra. Ara, els qui s’han suïcidat prenent-ne la infusió qui sap Taxus baccata a Le Ménil-Ciboult (foto TIZIANO RUTMAN) si renaixeran com l’arbre. Per altra banda, la Nit de Sant Joan, les rames posades sobre una finestra venien a dir que es volia festejar amb la noia que era dins, i que podia llençar, a canvi, les baies vermelles del mateix teix en resposta afirmativa. Potser d’aquí ve allò de «festejar» o en castellà «tirar los tejos». Una llegenda de Somiedo (Astúries) explica que una vaquera molt jove estava vora la Font del Teix (Fontaguin) i de sobte es va adonar que hi havia una fada (xana) que s’estava pentinant la cabellera daurada al costat de la font. La noia va veure que la fada tenia al seu costat un calze d’or, i de sobte no va poder resistir la temptació de robar-l’hi. L’agafà i fugí muntanya avall. Quan es veié envoltada d’una boira espessa i fosca, s'atemorí i decidí dur el calze al poble, mentre veia que la fada la perseguia. Aleshores pronuncià allò de «¡Santiago de Aguino, valmé que pa ti lo quiero!». La fada li reconegué que aquella frase l’havia salvada de ser desintegrada. El calze va romandre als peus de l’estàtua del sant, a l’església de poble, durant molts anys. Qui vol posar un símbol perdurable al costat d’un edifici, religiós o no, no sembrarà una planta efímera anual, sinó una de ben longeva, com ara el teix, que a més no es queda pas sense fulles a l’hivern, i pot viure més de tres-mil anys. De Diumenge de Rams a Diumenge de Pasqua alguns es posaven a la solapa un branquilló de teix, beneït. S’entatxonaven també sobre el cadàver dins el taüt les rames de teix per intentar preservar-lo eternament (SHAKESPEARE «Twelfth Night»). La ciutat de Halifax deu el seu nom (derivat de «holy hair») a un clergue de Yorkshire que entatxonà el cap degollat d’una noia verge que no havia acceptat ser deshonrada per ell entre les arrels d’un teix. Els pelegrins que veneraven aquest arbre n’extreien fils com cabells de l'escorça i els guardaven com amulet a casa. A Painswick (Gloucertershire) hi havia 99 teixos al costat de l’església dedicada a la Verge Maria. S’esporgaven només el 8 de setembre, el dia de les Marededéus trobades. El culte de santa WINIFREDA a Gal·les es pot equiparar al de la Marededéu de Lourdes. Banyant-se a Holywell molts han obtingut curacions miraculoses. Alguns creuen que la santa va morir també degollada per un amant refusat per ella allí sota els teixos. ENRIC VIII va fer enderrocar la primera capella dedicada a la santa. Al costat de la tomba de JOAN GAMPER (fundador del F.C. Barcelona) n’hi ha un de teix, com també n’hi ha repartits per tants altres cementiris protestants. Hom creu que les varetes màgiques dels mags llegendaris era feta de teix. Els jutges de pau celtes impartien justícia a sota un teix. A Fortingall (Glen Lyon, Pertshire) hi ha un teix d’uns 3000 anys on diuen que va ser alletat PONÇ PILAT. A Normandia fins i tot dins un parell de teixos (Ifs à la Haye-de-Routot) hi ha una capella (chapelle de Saint-Anne) i un oratori (de la Verge de Lourdes) .

VETERINÀRIA

  • Els bafs amb les rames fan que els animals respirin millor.
  • Les cabres poden morir si en mengen per valor de 60 mg de taxina/Kg.
  • Als cavalls, 2 g de fulles per Kg de massa corporal els poden matar si les brostegen, o bé prenen 1 mg/Kg de taxina.
  • Als cérvols no els fa res. Els cabirols i els senglars, els llimacs i els cargols es deleixen per xuclar la saba del teix. Però l’aprofiten només mentre ragi dolça; no quan es torna amargant.
  • Als conills i llebres o als gats la planta tampoc sembla intoxicar-los.
  • Contra el verí dels escurçons que hagin mossegat algun animal, aplicar la saba del teix. També per curar ferides de mossegades de gossos rabiosos serveix la seva saba.
  • Els gossos poden morir si en mengen per valor de 11 mg de taxina/Kg.
  • Els ocells mengen els «fruits» i caguen les llavors que germinaran més fàcilment. Alguns només mengen les llavors després d’extreure’n la capa exterior fosca (carregada de cianurs). A les gallines, les fulles del teix les pot matar si en mengen per valor de 80 mg de taxina/Kg de massa corporal.
  • A les ovelles les mata si en mengen per valor de 12 mg de taxina/Kg de massa corporal.
  • Els porcs poden morir si en mengen pervalor de 12 mg de taxina/Kg de massa corporal.
  • Als cementiris, els teixos espanten les rates i ratolins. La IC50 per a aquest animals és del voltants de 20 mg de taxina/Kg.
  • A les tortugues, menjar les fulles les pot matar.
  • A les vaques les fa avortar. Si en mengen una tercera part del seu pes en Kg expressada en grams (0.3 g/Kg), moren al cap de 6 hores.

PROPIETATS MEDICINALS

  • afrodisíac
  • analgèsic
  • antiasmàtic (bafs)
  • antibacterià (Gram-negatius)
  • antiespasmòdic
  • antihelmíntic
  • antihistamínic
  • antiinflamatori
  • antimitòtic (taxol)
  • antinociceptiu
  • antireumàtic
  • anticancerigen (taxol)
  • antioxidant carronyaire de radicals lliures
  • antihipertensiu
  • antiulcerogènic
  • abortiu
  • carminatiu
  • bloqueja canals de Calci al cor
  • broncodilatador (polpa)
  • cicatritzant
  • cordial
  • emmenagog
  • expectorant (polpa)
  • fungicida/fungistàtic
  • inhibidor de l’adenosina-deaminasa
  • insectífug FUSTA
  • mucolític (palpa)
  • narcòtic
  • purgant
  • repel·lent d’insectes
  • sedant
  • sudorífic
  • tòxic (LLA, FUL, FUSTA)
  • vermífug

ALTRES USOS

De la fusta se n’ha fet becs de gaites, caixes de llaüts, escultures, i arades; a més d’arcs molt potents per disparar fletxes, ballestes, mànecs de destrals ―algun, com el de Clacton-on-Sea, ha durat 400,000 anys sense corcar-se ni podrir-se―, o llances, i tota mena de peces d’ebenisteria i torneria (rodes dentades, llançadores, gots, pintes, clavilles, cabines de WC). Tenint en compte que a l’antiguitat no hi havia armes de foc com les actuals, i les usuals eren els arcs i les fletxes, no és d’estranyar que es fabriquessin milers d’arcs amb fusta de teix i es delmessin les teixedes naturals. Després, l’extracció per a la índústria farmacèutica ha acabat de delmar les teixedes, fins al punt que el vicepresident dels EEUU AL GORE va prendre cartes sobre l’assumpte de cara a protegir les poblacions de Taxus brevifolia. Actualment el teix potser compta amb més exemplars decoratius als jardins que no pas autòctons a la vegetació natural, que han quedat reclosos a indrets poc accessibles.

TOXICITAT

És abortiu i tòxic perillós (fulles, escorça, llavors mastegades amargants). Primer excita el cor, després el va paralitzant. Pot produir dilatació de ninetes, mal d’estómac, diarrea, contracció muscular generalitzada, convulsions, inflamació a fetge i ronyons. Per a una persona d’uns 70 Kg beure la tisana preparada amb 40-90 g de fulles o escorça sol ser mortal. Al món els darrers 60 anys s’han documentat almenys una vintena de casos de desenllaç fatal i uns 300 de toxicitat no mortal. El 3,5-dimetoxi-fenol es pot detectar a l’estómac després de l’autòpsia, per cromatografia de gasos i espectrometria de masses. La ressuscitació després de la intoxicació és possible a vegades, si es pot fer de seguida, tot i aplicant primer descàrregues elèctriques amb el desfibril·lador, massatge cardíac, respiració artificial, hemodiàlisis, rentat gàstric amb carbó actiu, i imposició de mans, i injectant, després, fragments d’anticossos Fab específics contra digoxina, amiodarona, lidocaïna, sulfat magnèsic, epinefrina, sèrum fisiològic amb bicarbonat sòdic, i lípids, en vena, durant hores, a més de respiració assistida, i oxigenació extracorpòria de la sang. En menor grau de gravetat cal esmentar les al·lèrgies que el pol·len del teix pot provocar. El paclitaxel o altres molècules similars emprades en quimiàpia poden provocar càncer de matriu, a més de nombrosos altres efectes secundaris.

DOSIFICACIÓ

L’homeopatia sempre en grànuls a la 9CH o més liduïda. Per ús extern es poden fer compreses amb infusió de parts de la planta, poca estona, si no hi ha ferides. Per ús intern, mastegar 3 fulletes o 60 mg (seixanta mil·lígrams) de l’arrel o l’escorça. El taxol o derivats només per administració hospitalària. Es pot injectar en vena. També n’hi ha en pastilles (20 mg 1-2 cops al dia contra dolors de càncer d’ossos, amb prescripció hospitalària).

EFECTES FISIOLÒGICS

  • L’extracte de Taxus baccata a raó de 2 mg/Kg (en rates) protegeix el cor estalviant-hi l’extensió de zones necrosades quan hi hagut un atac experimental per iso-protenerol. I fa que millorin el glucògen cardíac, els àcids grassos lliures, el colesterol i els triglicèrids sèrics, les transaminases SGOT, SGPT, SLDH. O sigui, que AVICENNA tenia raó.
  • Els taxans o taxoides inhibeixen la mitosis. S’empren contra càncer d’ovari, de mama, de pulmó, d’esòfag, de pròstata, de bufeta, i de cap o de coll. D’ús clínic hi ha el taxol (=paclitaxel), el taxotere (=docetaxel), i el cabazitaxel. El paclitaxel s’extreia primer del Taxus brevifolia, però és present a les altres espècies també. També se’n troba a les fulles dels avellaners (Corylus) o dels Podocarpus. El docetaxel és semisintètic i s’obté a partir del Taxus baccata. Es metabolitza millor que el paclitaxel. El cabazitaxel també és semisintètic i es dona quan hi ha resistència al docetaxel. Els taxans, al igual que la vincristina, es combinen amb la tubulina i eviten així les mitosi a les cèl·lules. Però, més que evitar que es reuneixin els microtúbuls del fus acromàtic ―com faria la vincristina― el que fan els taxans és evitar la degradació dels microtúbuls. La mitosis no pot progressar aleshores més enllà de la metafase. Els taxans solen injectar-se a la vena cada 7-21 dies. Solen fer pujar les transaminases. En alguns casos han donat reaccions fatals per hipersensibilitat del fetge.
  • El taxol o paclitaxel es dona contra el càncer d’esòfag, mama, matriu, ovari, pàncreas, pròstata, pulmó (de no-cèl·lula-petita), i contra melanoma o contra sarcoma de Kaposi. També s’empra perquè l’stent coronari (impregnat amb taxol) no provoqui una nova obstrucció per creixement del teixit de la cicatriu. D’efectes secundaris nocius en poden sorgir molts. Nàusees, pèrdua de cabell, dolor als genolls, mans i peus adormits, neuritis, picors, febre, anèmia, dificultat d’empassar aliments (disfàgia), dispnea, dolors al pit. Dins microglòbuls de glicoproteïnes és molt més eficient i amb un 2% de les dosi habituals ja té un efecte satisfactori. De tota manera, és millor administrar el taxol amb dexametasona, cimetidina i difenhidramina, per tal d’evitar reaccions d’hipersensibilitat. En càncer de mama, ovari o còlon aconsegueix bons resultats quan ha aparegut resistència al 5-FU, cisplatí, vincristina, o etopòsid.
  • La taxina és antiespasmòdica.
  • L’efedrina (20 ppm als arils) és tònica cardíaca i antihistamínica. És poc soluble en aigua; en alcohol, molt més soluble.

Per llegir més sobre el teix, descarrega't el document