Les flors femenines tenen aspecte de raspall, pels estigmes en pinzell, pels pèls dels ovaris. El calze d’aquestes flors té 4 sèpals, però els 2 exteriors són molt menuts. Els 4 estams tenen filaments doblegats gairebé en esglaó, que es dispara al madurar el pol·len, i anteres oblongues arrodonides. Fruits en aqueni, ovals, una mica comprimits al madurar, de 1-1.5 x 0.7 a 1 mm, verd-marronosos, amb una sola llavor (anàtropa), embolicats per bràctees (2 estretes i petites, externes; 2 amples, ovals i grans, internes), bifurcades a la punta; i fulletes perigonials properes. Les bràctees perigonials tenen pèls acabats en punta, d’1 (2) cèl·lules, hialins, amb base incrustada a l’epidermis —formada per cèl·lules sinusals­ i amb estomes anomocítics, amb 4 cèl·lules subsidiàries—, inclinats i una mica recorbats. Dins la base s’hi pot veure a vegades un cristall menut granulat o en forma d’agulla. Les parets brillen molt sota la llum polaritzada. Els fruits fan olor com de pastanaga. La secció del fruits mostra els següents detalls microscòpics. El marge hialí és una cutícula. Per sota s’hi veu una capa de cèl·lules de paret fina (exocarpi). De tant en tant s’hi veu alguna cèl·lula intercalada amb parets amb invaginacions gruixudes que ocupen tot el lumen. Per sota aquesta capa hi ha les dues del mesocarpi, de cèl·lules amb parets fines també, però menors, de secció similar (rectangular imperfecte). Per sota del mesocarpi hi ha una capa grogosa, de cèl·lules de secció hexagonal imperfecte, amb un cristall esfèric cadascuna, si el fruit està madur. Per sota d’això hi ha dues capes de cèl·lules allargades que deixen espais entre elles, i que tenen parets molt gruixudes (colènquima). Més endins hi ha la capa fina de color vermell fosc, la testa, fosa amb l’endocarpi interior íntimament. Les seves cèl·lules són lignificades i molt allargades tangencialment. Més endins ja hi ha l’endosperma. Està format per cèl·lules de mida similar a les de l’endocarpi però de secció irregular entre hexagonal i rectangular.



NOMS POPULARS

  • Alemany: Brennessel, Grosse Brennessel, Brenesselkraut, Hanfnesselkraut, Haarnesselkraut
  • Anglès: Bigstring Nettle, Nettle, Stinging Nettle, Common Nettle, Great Nettle.
  • Àrab: nabat-al-nar, قراص كبير القراص / القريص الشائك / حريق / قراص / قريص
  • Aragonès: chordica, chordiga, ichordigas, ixordica, ordigas, ortiga mayor, ortigas, xordica.
  • Aragonès alt: anchordiga, chordica, chordiga, ixordiga, ortiga, xordica.
  • Bable: burtiga, gurtiga, h.ortiga, herba de los ciegos, herba del ciegu, hierba´l ciegu, hortiga, ortega, ortiga, urtiga.
  • Castellà: Ortiga Mayor, Ortiga Verde, Anchordica, Chordica, Chordiga, Ixordiga, Alzamatriz, achum, achume, achune, chordiga, hierba del ciego, hortiga, hortiga real, hortiga sangrienta, hotiga, lérico, ortiguiya, ordiga, ortiga alta, ortiga ancha, ortiga bayuna, ortiga blanca, ortiga colorada, ortiga común, ortiga de fulla ancha, ortiga de montaña, ortiga fina, ortiga grande, ortiga major, ortiga mayor, ortiga negra, ortiguiya, ortigón, otiga, sarna, urtica maior, urtiga, urtiguilla.
  • Català: Ortiga Major, Ortiga, Ortiga Grossa, Ortiga Barragana, Ordiga, Ortriga, Aixordiga, Estrigal, Picamanes, Picamoros, Urdigues, Xiripa, Xordiga, Aixordiga, Xordica, Xordiga, Estrígols, Estrígols grans, Isordiga, Ixordica, Odriga, Ordiga, Ortica, Ortiga, Ortiga barragana, Ortiga de llei, Ortiga de riu, Ortiga grossa, Ortiga gran, Ortiga major, Ortiga negra, Ortriga, Otriga, Ultriga, Urdiga, Urdigues, Utrigues, Xordiga. 
  • Danès: Stor nælde/ Brænde nælde / Hede-nælde / Tvebo nælde
  • Eslovè: Pŕhľava dvojdomá, Velika kopriva, Kopriva velika
  • Estonià: Kõrvenõges
  • Finlandès: Nokkonen /Etelännokkonen / Isonokkonen / Nukalainen / Tavallinen nokkonen / Viholainen
  • Francès: Ortie Brulante, Ortie Communes, Grande Ortie
  • Gaèlic/Irlandès: Neantóg
  • Galès: Danadl poethion/ Danadl ysgar / Danhadlen
  • Gallec: Urtica Mayor, Urtigâo, Herba do Cego, Chordica, Chordiga, Isordiga, Ixordica, Ortica, Ortiga.
  • Grec: Κνίδη η δίοικος / Πολυετής τσουκνίδα / Πολύετής τσουκνίδα / Τσουκνίδα / Τσουκνίδα κοινή / Τσουκνίδα πολυετής
  • Hebreu: סִרְפָּד (sirepad)
  • Hongarès: Nagy csalán
  • Holandès: Grote brandnetel / Brandnetel / Brandnetelsoort / Grote
  • Islandès: Brenninetla, Sérbýlisnetla
  • Italià: Ortica, Orticone, Ortica grande, Ortoica maschio
  • Japonès: せいよういらくさ
  • Nepalí: सिस्नो
  • Noruec: Stornesle Brennesle / Bernnesle / Brennekopp / Brennenota / Brenngras / Brennhette / Brennhuttu / Netle / Njåsjle / Nøsle / Stornesle / brennesle
  • Occità: Estruja, Ortruja, Ourtigasso
  • Persa: گزنه گزنده
  • Polonès: Pokrzywa zwyczajna, Pokrzywa pospolita
  • Portugués: Urtiga comum /Ortigão / Urtiga / Urtiga-de-cauda / Urtiga-maior / Urtiga-vivaz / Urtiga-vulgar / Urtigão/ Herba do cego/ Ortiga/ Ortiga-maior/ Ortigâo/ Urtiga/ Urtiga maior/ Urtiga-maior/ Urtigas
  • Rus: Krapiva, Крапива двудомная, Крапива
  • Serbi: Kopriba
  • Suec: Brännässla, Nässla
  • Turc: Isirgi / Büyük ısırgan / Isirganotu/ Büyük isirganotu / Dalagan/ Dizlagan/ Agdalak/
  • Ucraïnès: Кропива́ дводо́мна, ропива дводомна
  • Valencià: chordica, chordiga, isordiga, ixordica, ortica, ortiga, ortiga gran, ortigues, picacames.
  • Vasc/euskera: Asun, Asuin, Asoin, Osin, Ausin, Hausin, Azun,  Achun, achune, aixordiga, asoina, asoine, asuinzuriya, asun, asun handi, asun handia, asun zuri, asun-handia, asun-zuriya, asuñ-zuriya, atsunes, atxun, ausin, auxina, auxines, axoina, axun, azun, hausin, osin, oxina, oxines.
  • Xec: Kopřiva dvoudomá / Kopoiva dvoudomá / Kopřiva dvoudomá pravá
  • Xinès: 异株荨麻 / 蕁麻


HÀBITAT I CULTIU

L’ortiga creix en ambients humits més o menys assolellats, en terres remogudes o nitrogenades abundantment, no massa àcides ni vora el mar, a bona part del planeta, al menys en les zones temperades. És una planta que agraeix molt l’adob amb fosfats, nitrats i Calci. Pels majoristes ens arriba principalment de Rússia, Balcans, Bulgària, Albània i d’altres països de l’Est d’Europa. Poden aprofitar-se fragments de rizoma, entrada la tardor o a l’hivern, o fer planter de llavor a la primavera. Requereix sòl molt humit, profund, amb força matèria orgànica, adobat amb fems ja molt fet (millor de cabra, ovella, vaca o conill), solt i sorrenc, o al·luvial, amb força Nitrogen i Fòsfor. Les llavors no cal enterrar-les gairebé, només cobrir-les amb terra fina quan es sembren en torretes. A l’estiu, el planter ja es podrà trasplantar. De tota manera, semblen millor les plantes silvestres que han crescut en un ambient d’aire pur i amb bones condicions edàfiques que les cultivades. Si l’aire o el sòl estan contaminats, aleshores a la planta els polisacàrids tenen una estructura alterada, les proteïnes a l’haver quelat els metalls pesants queden tocades també, així com la funció clorofíl·lica i l’equilibri redox a les cèl·lules. L’adob mineral NPK ajuda molt les plantes a suportar millor l’estrès hídric, i això, a més, es nota perquè manifesten nivells menors de peroxidació lipídica. El dèficit de Fòsfor determina, quan hi ha molt estrès hídric (sequera), una certa inhibició de la fotosíntesis, especialment a les plantes femella.

Les ortigues poden ser colonitzades per insectes: Coccinellidae, Syrphidae. I aquests insectes poden ser depredats per altres: Anthocoridae, Chrysopidae, Miridae. La marieta Coccinella septenpunctata sol ser més abundant si a la vora hi ha pesoleres. Harmonia axyridis abunda més a les ortigues que no pas als conreus de la vora on pot estar absent (si es tracta de blat). Si hi ha Episyrphus balteanus o Harmonia axyridis, aleshores no sol haver-hi el pugó de les ortigues Microlphium carnosum. Una de les erugues que pot menjar ortigues és la de Aglais urticae. Abunda més als ortigars vora els camps de blat o ordi. Entre els caragols que es poden alimentar d’ortigues hi ha la Cepaea nemoralis. Si les ortigues contenen massa metalls pesants, aleshores en mengen molt menys. Les fulles de les ortigues poden ser atacades pels fongs: Apomelasmia urticae o Beauveria bassiana. Les larves del caràbid Amara eurynota no poden arribar a fer la pupa si s’alimenten de llavors d’ortiga (Urtica dioica).



VARIETATS D’ URTICA DIOICA L.

En nombre de cromosomes no és el mateix a tot arreu. 2n = 24, 26, 46, 48, 52. A Europa, els tetraploides són dels països escandinaus només.

  • afghanica: Àsia central i del SW.
  • dioica: Europa, Àsia, Àfrica del Nord.
  • galeopsifolia (=pubescens): centre d’Europa (2n=26).
  • gansuensis: Xina de l’Est.
  • gracilis (=californica =leylii =procera): Amèrica del Nord. 2n= 26, 52
  • hispida. França.
  • holosericea: Amèrica del Nord.
  • kioviensis: 2n=26
  • sondenii: 2n=26
  • subinervis


HISTÒRIA

L’ortiga és una planta fàcil d’associar als assentaments prehistòrics neolítics i fins i tot de l’epipaleolític. A l’ Edat del Bronze a l’actual Dinamarca —a Voldtofte, amb plantes de Kärnten-Steiermark— s’emprava l’ortiga per a fer fibra, i amb la fibra en feien vestits com ara sudaris, ara fa 2800 anys, aproximadament.

A l’Antic Egipte l’ortiga s’emprava contra als dolors de l’artritis i en concret contra el mal d’esquena. No se sap del cert quina espècie era. Podria ser Urtica dioica, U. caudata, U. pilulifera, U. urens.

A la Grècia clàssica, Hipòcrates de Cos (segle IV-IV a. C) recomanava menjar-ne com a cura depurativa de primavera vàlida ja per a tot l’any. Ell recomanava unes 60 receptes amb ortiga (que anomenava «apokalif» o «knide». Per exemple, recomanava les llavors amb vi dolç contra els dolors i per a purgar la matriu. Les llavors amb sal, contra els cucs intestinals. I l’oli de les llavors contra la pèrdua de cabell. Contra la gota i dolors artrítics recomanava greix d’os barrejat amb ortigues ben capolades. Una bona massa de llavors poden aturar la descàrrega de mucositat pel nas. En tot cas reconeixia que l’ortiga més medicinal era, una mica per sobre la Urtica dioica, la Urtica pilulifera o Ortiga Romana. Un alumne seu, Nicander, recomanava les llavors d’ortiga com antídot contra el Mercuri, els bolets verinosos o la cicuta. Un altre alumne, Apol·lodor, recomanava la sopa de tortuga amb ortiga per combatre el verí de les picades de serps, escorpins, o el verí del jusquiam (Hyosciamus). També recomanava el caldo de les fulles contra la irritació de la campaneta, la matriu caiguda o el prolapse anal. Contra la letargia a les cames recomanava ortigar-les i també passar les ortigues pel front. Les rels molt capolades les recomanava contra les hemorràgies pel nas. La planta amb sal l’aplicava a tumors, carn-esqueixats, úlceres cròniques, mossegades de gossos. I Teofrast d’Èresos (segles IV i III a. C) reconeixia que el suc de l’ortiga, bullida amb alguna solanàcia i algun ruibarbre procurava escalfor a quin en mengés. Les fulles es menjaven també com a verdura.

Per a Dioscòrides (segle I), beure aigua d’Ortigues (Urtica dioica, U. pilulifera, U. urens) amb most de raïm desobstrueix la matriu i afavoreix o estimula les relacions sexuals. Amb mel, combat la pleuresia i l’apnea gitar-se. Les Ortigues cuites amb cargols estoven el ventre. Menjades amb alguna mena de marisc menut, treuen el mal d’estómac i fan orinar. Bullides amb ordi treuen la flegma dels pulmons. Triturades amb sal, s’apliquen com emplastre a úlceres dolentes, mossegades de gossos, gangrenes, furóncols, galteres, ganglis inflats, apostemes, zones adolorides. Barrejades amb cerat, s’apliquen a la zona de la melsa per desinflamar-la. Les fulles entatxonades al nas aturen l’hemorràgia. Les fulles tendres aplicades a la zona de la matriu combaten el prolapse. Amb mirra, fan venir al regla. El suc calma la irritació de la campaneta.

Els romans i els grecs dels temps clàssics empraven les ortigues al coure la carn perquè quedés més tova. També s’ortigaven per a combatre el cansament a les cames o el fred. Galè, al segle II, recomanava les ortigues com a diürètic i laxant; contra mossegades de gossos, ferides gangrenades, hemorràgies pel nas, dismenorrea, esplenomegàlia, pleuresia, pulmonia, asma, tinya, i aftes a la boca.

Al segle V, Apuleius Platonicus recomanava emprar l’ortiga amb la planta del cànem contra el xoc amb fred després d’una cremada grossa. També l’ortiga contra bonys, ferides, úlceres, artritis, úlceres cròniques i dismenorrea. Al segle VI, Columba, monjo irlandès, recomanava preparar les ortigues de la manera següent. Es cullen tendres pel juny, quan encara fan només mig pam. Se’n cull un grapat per persona. Es bullen, s’escorren, e picolen i es posen a la paella amb aigua i llet i s’escalfen. Per sobre s’hi tira farina de civada i es barreja fins que quedi una pasta espessa. Es pot posar per sobre de torrades. I per sobre s’hi pot posar formatge ratllat i gratinar-lo; o es pot acompanyar d’on ou «poché».

A la baixa Edat Mitjana, entre els segles V i X, segons la tradició, diversos ascetes s’ortigaven per a llevar-se el mal (espiritual). Sembla ser que es rebolcaven del tot nusos sobre l’ortigar. Es preparaven molts ungüents amb mantega, greix d’ovella, de porc o fins i tot d’os. I també es preparaven begudes d’ortiga i altres herbes en cervesa. [Vegi’s més endavant a l’apartat de barreges].

Santa Hildegarda von Bîngen recomanava al segle XII les llavors d’ortiga contra el mal d’estómac.

Al Renaixement, Nicolau Copèrnic, el famós astrònom que el 1543 va publicar la teoria del sistema planetari solar, recomanava contra els còlics nefrítics i l’hematúria fer servir l’aigua d’ortiga.

Per a Nicholas Culpeper (segle XVII), l’ortiga és una planta regida per Mart. Bona part del que descriu és manllevat de Dioscòrides. Les cures depuratives amb ortigues a la primavera ajuden a llevar l’excés de fred i humitat acumulats al cos durant l’hivern. També el xarop o el caldo d’ortigues (fulles o rels) netegen els pulmons de flegmes espesses i ajuden a respirar millor. Les gàrgares amb aigua d’ortigues (suc o caldo) desinflamen les amígdales i la cavitat bucal. El vi d’ortigues preparat per ebullició fa menstruar les dones, els alleuja els fogots, ja sigui begut, ja sigui aplicat per fora (amb una mica de mirra). Aquest vi d’ortigues (fulles i llavors) ajuda a expulsar pedres de les vies urinàries, mata els cucs intestinals als nens, i alleuja els dolors dels costats (fetge, melsa). El suc de les fulles atura les hemorràgies a la boca. Les fulles petites barrejades amb els fruits, xafades i posades dins el nas, aturen les hemorràgies i redueixen la mida dels pòlips. El caldo de les llavors (fruits) amb una mica de sal, i la urticació de les zones afectades, desintoxica del verí d’animalons o de les mossegades de gossos, o de plantes narcòtiques (cicuta, estramoni, jusquiam, mandràgora). L’aigua destil·lada de la planta millora la pell afectada per ferides o per la lepra. El suc o el caldo d’ortigues (fruits, fulles o rels) ajuda cicatritzar les ferides profundes verdes, i a curar les gangrenes, úlceres, ronya, fístules, etc. En compreses, ajuda a desinflamar les articulacions (artrosi, gota). Un ungüent fet amb el suc, oli, i una mica de cera d’abella, és bo per donar agilitat a les cames i braços. Contra els dolors de la ciàtica va bé refregar la zona afectada amb la barreja d’ortigues, parietària i évols (Sambucus ebulus). Al mateix segle XVII, Pietro Andrea Matthioli recomanava les ortigues com a diürètiques, estimulants i afrodisíaques, contra les hemorràgies, per curar úlceres i ferides; així com contra tumors o en afeccions renals. La urticació la recomanava contra el reuma crònic, la letargia, el coma, la paràlisis i fins i tot contra el tifus i el còlera.

Al segle XVIII John Wesley recomanava, al Regna Unit, un remei senzill contra les hemorroides: aplicar-hi 60 g d’ortigues poc bullides barrejades amb sucre. Contra les hemorràgies internes recomanava el suc bullit. I contra les externes les fulles aplicades capolades directament a la ferida. Contra la veu ronca recomanava melassa amb rels seques trinxades. Contra la icterícia una decocció molt concentrada de la planta. Menjar ortigues com a verdura ho recomanava contra l’escorbut, la pleuresia, i els cucs intestinals. Contra la ciàtica, aplicar fulles bullides a la zona, calentes.

Per a Maria Treben (segle XX), l’ortiga és una de les plantes medicinals més potent. Recomana prendre la infusió a glopets durant el dia, fins a 2.5 L diaris, sola, o barrejada amb Calendula officinalis, celidònia (Chelidonium majus), cua de cavall (Equisetum), milfulles (Achillea millefolium), saüquer (Sambucus nigra). La virtut principal seria la de desinflamar i desintoxicar els ronyons, però també prevé el refredat, el càncer, la diabetis, la bogeria, el mal de cap, les convulsions, i, sobre tot, és donar energia i vitalitat. Contra el càncer d’estómac, sola ja fa. Contra la leucèmia, millor amb celidònia i saüquer (flors). Contra la prostatitis, millor amb Epilobium parviflorum (o espècies properes). El bany general amb aigua d’ortiga ajuda a curar la ciàtica, i el bany de tors (compresa gran) prevé l’angina de pit. La urticació ajuda a curar la ciàtica. El massatge amb aigua de macerar les rels (i després duent l’aigua fins just el punt d’ebullició) ajuda a fer créixer el cabell. També va bé la infusió de les fulles aplicada per fora contra fongs a les ungles, ulls de poll, i fístules. I una bona barreja depurativa seria la de 50 de Primula veris + 50 g de Sambucus nigra + 15 g Urtica dioica + 15 g rel de Taraxacum officinale.

Actualment, el doctor Silva Jaramillo a la seva clínica naturista Physis, de Santiago de Xile, fa passar per la cura d’ortigues a la majoria dels seus pacients, és a dir, la urticació, els tres primers dies d’ingrés. Ha de ser una urticació que es noti molt a a bona part del cos, i repetida de seguida un segon cop. Segons la llei de Hering, les crisis curatives són bones quan el mal passa cap a les capes exteriors del cos. En aquest cas està clar que la urticació situa el dolor i la vasodilatació a la pell.



COMENTARIS LITERARIS

Hi ha innombrables poemes dedicats a l’Ortiga, i fins grups literaris que han adoptat aquest nom. Aforisme: ―“Entre mals companys i ortigues, mal calçat no t’hi estigues”―. Hi ha la creença que s’inculca especialment els nens de que si no es respira mentre es toca la planta, aleshores no pica. El fet és que pica menys quan toca pell molt gruixuda com la del palmell de la ma que no pas quan toca pell fina com la del dors de la ma. Un fet curiós és que l’exemplar tipus de l’herbari de Linné segles després de ser recol·lectat encara és capaç de produir urticació. Un altre recurs “literari” seria recitar durant el contacte allò de ―“Ortiga maleïda: Si em punxes, te llevaré la vida; si Sant Sebastià ho sap, te llevarà lo cap”―. En castellà diuen: ―”Ortiga me quemó, y mastranzo * me sanó”―. I la Pepa Aurora, de Canàries, diu:― “La ortiga pica pica, la aulaga pica y pega; pero más pegan si pican las púas piconas de la cardonera **”―. [* Mentha rotundifolia. ** Euphorbia canariensis]



PROPIETATS MEDICINALS DE LA URTICA DIOICA

  • afrodisíaca (amb most)
  • analgèsica (llavors amb vi)
  • anodina
  • antialopècica (oli de llavors) (maceració d’arrels)
  • antiandrogènica
  • antianèmica
  • antibacteriana [branques ja amb llavors]: Bacillus pumilus, Enterococcus gallinarum, Escherichia coli, Klebsiella penumoniae, Listeria monocytogenes; Mycobacterium smegmatis, Mycobaterium tuberculosis, Pseudomonas aeruginosa, MRSA, Serratia marcescens, Shigella, Staphylococcus epidermidis, Streptococcus faecalis, Vibrio parahemolyticus
  • antiagregant plaquetària
  • antiasmàtica
  • anti-Complement (rels)
  • antídot: contra Cicuta (Conium maculatum), Estramoni (Datura stramonium), Jusquiam (Hyosciamus niger), Mandràgora; verí de serps, verí d’escorpins.
  • antifúngica (Alternaria, Candida, Rhizoctonia solanii)
  • antigotosa
  • antihemorràgica
  • antihistamínica
  • antiinflamatòria (suprimeix producció de No pels macròfags)
  • antilitiàsica
  • antimutagènica (almenys gràcies a la proteïna UDHL30) [contra l’efecte dels pesticides]
  • antioxidant ( i més combinada amb Malva)
  • antisèptica
  • antivírica (citomegalovirus; coronavirus; dengue 1,2,3,4; FIV o virus de la immunodeficiència felina; herpes; HIV 1,2; HTLV-1 limfotròpics
  • nfluenzavirus A,B; RSV; rotavirus SA11; SIV mac 251)
  • astringent
  • bactericida
  • cardiotònica
  • colagoga
  • comestible
  • contra-irritant
  • cosmètica
  • depurativa
  • derivativa
  • desintoxicant (de l’àcid tricloracètic; del cisplatí i del Cl4C al fetge i ronyons; del Mercuri ****; de la nicotina *****; de la toxina botulínica A, de la cicuta, d’alguns bolets verinosos)
  • detersiva
  • diürètica (àcid úric, urea, clorurs, Sodi)
  • emmenagoga (amb mirra)
  • estimulant
  • estomacal
  • febrífuga
  • fluïdificant sanguínia
  • galactagoga
  • hemostàtica
  • hepato-protectora (fins i tot en hepatoctomies)
  • hipoglucemiant
  • hipotensora
  • immunostimulant
  • inhibidora de l’adenosina-deaminasa a la pròstata
  • laxant
  • mucolítica
  • natriürètica (elimina Sodi per la orina)
  • nutritiva
  • preventiva de refredats
  • protectora estomacal (pols de 40-70 nanòmetres) [contra l’úlcera causada per àcid acetilsalicílic, histamina, prednisona o estrès]
  • re-epitelitzant (pel lupeol)
  • re-mineralitzant (ossos trencats, tuberculosi)
  • resolutiva
  • rubefaent
  • tònica general
  • tònica capil·lar
  • urticant
  • vasoconstrictora
  • vasotònica
  • vermífuga
  • vesicant


USOS MEDICINALS DE LA URTICA DIOICA

  • abscessos (masses de pus)
  • acne (grans)
  • afonia (rels)
  • aftes bucals, labials
  • al·lèrgies (al marisc, al peix, a la carn)
  • alopècia (caiguda del cabell)
  • Alzheimer
  • amenorrea (urticació dels ventrells) [amb i mirra]
  • amigdalitis
  • anèmies (millor les summitats florides)
  • angina de pit (preventiva) [xopar tovallola al tors]
  • angiocolitis
  • anorèxia
  • anúria
  • apnea (amb mel)
  • apostemes (amb sal)
  • arenilles
  • articulacions desencaixades i/o botides
  • artritis (urticació) (UI)
  • artrosi UE
  • ascites
  • asma
  • atac de feridura
  • atacs de nervis
  • atàxia
  • aterosclerosi
  • berrugues
  • bonys sota pell (al cap)
  • botulisme (serotipus A)
  • bronquitis
  • bursitis
  • cabell gras
  • cabell trencadís o escàs
  • càlculs vies urinàries (oxalats) o biliars
  • cames cansades: urticació/ ungüent amb oli i cera d’abella
  • càncer: còlon, coll de matriu, epidermoide, estómac, mama, pròstata, pulmó
  • caquèxia
  • carbassot
  • carn-esqueixats
  • caspa
  • catarro
  • catarro
  • ciàtica (UE Urtica + Parietaria + Sambucus ebulus)
  • cistitis
  • colangitis
  • colecistitis
  • còlera (urticació)
  • colesterol
  • còlics nefrítics
  • colitis (oli de llavors) (fulles)
  • coma (urticació)
  • congestió pulmonar
  • contusions
  • convalescències (brots tendres bullits)
  • convulsions
  • cops de sang (al cap)
  • cremades UE
  • Crohn
  • crostes
  • cucs intestinals (llavors amb sal)
  • debilitat
  • dengue (4 serotipus)
  • dermatosis
  • diabetis (en dones menopàusiques, o per ansietat i depressió)
  • diarrea per rotavirus
  • diarrea per Shigella
  • diarrees de tuberculosos
  • disenteria
  • disfunció erèctil (millor encara amb picnogenol i Serenoa repens = Sabal serulata)
  • dispnea
  • dolor als costats
  • dolors
  • dolors musculars
  • èczemes (darrere les orelles, etc.)
  • edemes
  • embòlia (urticació d’urgència)
  • endometriosis
  • enuresis
  • epilèpsia
  • epistaxis (hemorràgia nasal)
  • eritemes
  • escarlatina
  • escorbut
  • esplenomegàlia (melsa grossa i dura) [amb cera d’abella]
  • estrenyiment
  • faringitis
  • fatiga primaveral
  • febre
  • febres de Malta
  • ferides
  • ferides de sangoneres
  • ferides fondes verdes
  • fetge congestionat
  • fístules
  • flegmes als pulmons (amb ordi)
  • fogots de la menopausa
  • fongs a les ungles
  • fred després d’una gran cremada (amb Cannabis)
  • furóncols (amb sal)
  • galteres (amb sal)
  • ganglis inflamats
  • gangrenes (amb sal)
  • gingivitis
  • goll amb hipertiroidisme
  • gota (UI, UE)
  • grip intestinal
  • grip pulmonar
  • hematèmesis
  • hematúria (sang a l’orina)
  • hemiplegia
  • hemofília
  • hemoptisis
  • hemorràgies bucals (suc)
  • hemorràgies externes/ internes
  • hemorroides (amb sucre)
  • herpes I, II
  • herpes zòster (infusió seguida d’una copeta de vi de Viscum album)
  • hidrocefàlia
  • hiperglucèmia
  • hipertensió
  • hipertiroïdisme
  • hipertròfia prostàtica (millor encara amb Serenoa repens = Sabal serrulata)
  • hipoglucèmia
  • icterícia
  • ictus cerebral
  • impotència sexual
  • indigestions
  • infeccions urinàries
  • inflamació pulmonar
  • isquèmia hepàtica
  • isquèmia renal
  • isquèmia als testicles
  • lepra (hidrolat)
  • leucèmia (+ Chelidonium + Sambucus)
  • limfocitopènia de limfòcits T
  • llaga d’estómac
  • llagues
  • lumbago
  • lupus eritematós
  • mal d’esquena
  • mal d’estómac
  • mal de cap
  • mal de coll
  • mal de queixal
  • mal de ventre
  • mala circulació
  • masegades
  • matriu caiguda
  • melsa inflamada per vent
  • menopausa
  • menorràgia
  • metrorràgia
  • mossegades d’animals (llavors amb sal)
  • obesitat
  • osteoporosi
  • pancreatitis aguda
  • paràlisis (urticació)
  • Parkinson
  • part
  • picades de serps
  • picors
  • pigues
  • pleuresia (amb mel)
  • polidípsia (set excessiva als diabètics)
  • pòlips nasals [amb heura (Hedera helix)]
  • poliúria nocturna
  • postpart o puerperi
  • prolapse anal
  • prolapse de la matriu
  • prostatitis bacteriana (amb curcumina, quercetina i Serenoa repens= Sabal serrulata)
  • pulmonia
  • raquitisme
  • refredat (preventiva)
  • regla irregular
  • respiració dificultosa
  • retenció de líquids
  • roncar
  • ronquera (rels trinxades + melassa)
  • reuma
  • rinitis al·lèrgica
  • rinosinusitis
  • sang espessa (rel o fulles)
  • sarna
  • seborrea
  • sinusitis
  • suors nocturnes
  • talls
-tinya
  • tos
  • tuberculosis
  • tumors
  • úlceres canceroses
  • úlceres gangrenades
  • ulls de poll
  • uretritis
  • urgència urinària per hipertròfia prostàtica
  • urticària
  • uvulitis (inflamació de la campaneta)
  • vertigen (urticació de la nuca)
  • xarampió


    • [Rizomes]
  • adenoma prostàtic
  • alopècia
  • amigdalitis
  • hemorroides
  • hiperplàsia prostàtica
  • obstrucció uretral
  • pròstata inflamada
  • sida
  • úlcera gastro-duodenal


    • [Llavors]
  • diarrees
  • esterilitat sexual
  • hemorràgies
  • fetge gandul
  • llet escassa
  • reuma


PREPARATS AMB URTICA DIOICA

  1. Bossetes per a infusió
  2. Càpsules (Arkopasulas/Arkochim 280 mg: planta; rels). Fins a 6 càpsules al dia.
  3. Confitura.
  4. Decocció de la rel 25 g/ 1/2 L. .
  5. Destil·lat «aragh gazaneh», típic de Pèrsia.
  6. Extracte fluid. 2-4 culleradetes de cafè al dia.
  7. Infusió parts aèries joves.
  8. Homeopatia. Contra reuma, gota, urticària, varicel·la, herpes zòster.
  9. Licors, ratafia o aiguardent.
  10. Oli de fulles: laxant.
  11. Oli de rels (maceració a sol i serena)
  12. Pomada. Amb greix animal, oli i cera d’abella.
  13. Pols. A) Per fer purés o afegir al pa amb vi i sucre, o a les amanides, pizzes, sopes, etc. B) Pols desodorant: Urtica doica (en pols) + pólvores de talc.
  14. Sopa o verdura (com si fossin espinacs), soles, amb formatge de cabra, o amb Umbilicus rupestris. Amb la cocció minva el contingut en grassa, carbohidrats i vitamina C, però s’incrementa el de vitamina E. S’abaixa el contingut d’oxalats i pugen una mica els nivells de cianurs, fitats i saponines.
  15. Suc: A) Salus 200 mL/ prendre 10 mL de suc abans dels àpats, com a depuratiu, etc.; B) (amb sal) per quallar la llet i fer-ne formatge, que al final s’embolica amb fulles d’ortiga.
  16. Tintura (1:5). 2 culleradetes al dia (diluïdes en 1/2 got d’aigua).
  17. Truita (amb fulles escaldades).
  18. Vi analgèsic i laxant.
  19. Vinagre de rels: com a tònic del cabell.
  20. Xampús. Per a cabell greixós.
  21. Xarop (250 g de suc + 250 g de sucre, bullir fins que es torni espès). 30-60 g al dia.
  22. Xocolata. Preparat afegint-hi ortiga en pols.


Per a més informació descarrega't el document sencer redactat per Alexis Rosell.