
És una planta vivaç, que no passa del pam d’alçada, amb flors totes grogues...
Es cultiva a les cases de pagès (fins a 1800 m snm), d’on s’escapa per formar colònies denses; essent oriünda del centre d’Europa. Al món es troba a bona part de les zones temperades d’Europa, Amèrica, Àfrica, Est de l’Àsia i, considerada invasiva al SE d’Austràlia i a Nova Zelanda. A Catalunya es troba dispersa, llevat de a l’Alt Pirineu i l’Aran, a l’Osona i a la Segarra.
Vinca balcanica té les fulles menors i les tiges florals més curtes. Vinca major ssp. hirsuta té els pecíols molt pilosos i els lòbuls florals molt estrets; és del Caucas i Turquia. Vinca major var. variegata és de jardí i té les fulles bigarrades blanques i verdes. Vinca minor no té cilis als marges de les fulles i té les fulles agrupades per 3-4 al cim de les tiges no fèrtils, i els lòbuls de la corol·la menors de 14 mm. Vinca media (=difformis) tampoc té cilis als marges de les fulles, però té totes les fulles oposades, i els lòbuls de la corol·la majors de 16 mm.
APULEIUS a l’Herbarium (publicat el 1480) deia que tenint la planta sempre seràs pròsper i ben rebut, i venceràs els envejosos i les pors. A l’Edat Mitjana a Anglaterra la planta s’emprava per allunyar els mals esperits.