I ja dins el gènere Pulicaria, l’espècie Pulicaria dysenterica es distingeix perquè les flors ligulades sobresurten molt, i perquè les fulles normals, alternes, toves o gens rígides, de 0.5-3 x 0.7-11 cm són sèssils i abrassen la tija amb dues orelletes grans ben marcades. Fan una mica de pudor barreja de l’olor del sabó amb la pudor d’una úlcera gangrenada. Les fulles són més tomentoses per la cara de sota, on la llanositat sembla una teranyina amb moltes glàndules, que per la de sobre, on solen ser escabrides, degut a la base o residu dels tricomes que s’han trencat. El toment està format per glàndules sèssils o subsèssils, i per tricomes eglandulars pluricel·lulars de 0.3-3 mm, eixamplats a la base, rectes o més sovint encrespats. Per altra banda, les fulles superiors de vora les inflorescències, són sagitades, sèssils; i les basals són subsèssils, no formen rosetó però estan unes prop les altres, i estan pansides quan la planta floreix. Fa una mata alta de fins a 1.8 m, força compacta, amb tiges i rames pubescents, estant poc ramificada o gens a la base. La ramificació és força divaricada. Les fulles terminals són més pubescents, gairebé llanoses. El marge de les fulles és ondulat i una mica dentat. Els involucres, de 5-8 x 10-16 mm, també són llanosos, essent les bràctees (o filàries) subulades-linears, de 3-5 mm les externes, i de 4.5-6 mm les internes. Totes més verdoses per la cara interna que per l’externa, i sempre acuminades. Tenen tricomes patents entrecreuats, sobresortint dels marges de la bràctea. Les flors ligulades (45-90 per capítol), sobresurten 3-6 mm de l'involucre, i fan 3.5-10 mm, amb limbe de 2.5-7.5 mm. Tenen tricomes glandulífers minúsculs dispersos per la cara abaxial. Els flòsculs centrals tenen la corol·la de 2.5-4 m, amb dents de 0.5 mm, triangulars, amb algunes glàndules disperses gruixudes, i sovint amb alguns tricomes eglandulars de prop de 0.1 mm, gruixuts. Els peduncles dels capítols o ciatis són prims 80.8-1.5 mm), de 1.5-8 cm, no engruixits sota l'involucre, i estan formant un corimbe de fins a 5 capítols. Poden tenir una fulleta menuda. Els capítols fan 1.5-3 cm de diàmetre, i tenen forma hemisfèrica. Les flors són totes d’un groc daurat, i no fan pudor, com les fulles. Les floretes ligulades fan 5-9 mm, i sobrepassen 2-5 mm l'involucre de bràctees. Les floretes flosculoses internes fan 3-4 mm, obrint-se el tub de la corol·la en 5 lòbuls, un d’ells una mica més gran. Els 5 estams sobresurten del tub de la corol·la. Les anteres sagitades (amb cos de 1.3-1.8 mm) tenen un apèndix de 0.5- 0.6 mm, enter o lacerat. Els estams formen una mena de tub rodejant l’estil. El pistil té un ovari ínfer unilocular i un sol estil amb 2 estigmes. Els aquenis, de 0.9-1.3 x 0.5 mm, subcilíndrics, truncats a l’àpex, estan una mica contrets a l’àpex, i tenen 9-11 costelles estretes poc marcades separades entre si unes 10 micres. Són una mica peluts, amb tricomes de prop de 0.1 mm, erecto- patents o aplicats-antrorsos, i amb glàndules a la zona apical, però glabres a la base, biseriats-forcats. El vil·là és una mica roig. El vil·là pot considerar-se format per 2 verticils. Un d’extern de 0.1-0.2 mm, que és una mena de corona membranàcia formada per escates connates al llarg d’una mica més o una mica menys de la meitat de la llur longitud; i un verticil intern de 3-4 mm, amb 14- 22 tricomes a vegades desiguals, escabrids, de 2- 4 mm de color blanc o roig blanquinós. A la base de la cípsela hi ha un carpopodi, més estret i simètric amb cèl·lules de paret gruixuda ordenades radialment en un sol rengle. Pol·len espinulós, d’unes 12 micres de diàmetre.



HÀBITAT

És planta estolonífera que sol fer colònies paral·leles als cursos d’aigua fins a la cota 1600. Es troba al marge de rieres i recs, o vores de prats molt humits, fossars als marges de carreteres, tot i formant- hi colònies. Prefereix sòls nitrificats una mica àcids (pH 4.5-7.5). Pot barrejar-se amb Epilobium hirsutum, Epilobium parviflorum, Eupatorium cannabinum, Juncus inflexus, Lysimachia ephemerum, Lythrum salicaria, Mentha suaveolens, Mentha longifolia, Scorphularia auriculata, Aster pilosus, Inula helvetica, Anthoxanthum odoratum.

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

Més freqüent a la meitat Est de la península hispànica, es troba també en general a tota la perifèria peninsular. També a Eivissa. Al món és unes espècie típicament europea (Alemanya, Regna Unit, França, Itàlia, Grècia, Espanya i Portugal), però arriba a l’Orient Mitjà i a Pèrsia. Ocasionalment al Nord d’Àfrica, Nova Zelanda i NE dels Estats Units.

MALURES

Pot ser atacat per fongs Mollisia tenuispora, Podosphaera xanthii., Ramularia cupulariae, Uromyces junci. O visitada insectes: Apodia bifractella, Baris analis, Coleophora conyzae, Coleophora follicularis, Coleophora inulae, Digitivalva pulicariae, Ebulea crocealis, Epiblema cnicicolana, Eublemma parva, Eupteryx aurata, Eupteryx melissae, Oidaematophorus lithodactyla, Ovatoides inulae, Ovatus inulae, Phteochroma inopiana, Phytomyza conyzae, Ptocheuusa paupella, Tebenna micalis.

ESPÈCIES SIMILARS

Les altres espècies fan mates més baixes, o amb flors ligulades poc sobresortints, o amb fulles no amplexicaules o sense les dues orelletes grans.

HISTÒRIA I LITERATURA

Sembla ser que el Job que menciona la Bíblia es va curar de totes les nafres amb aquesta planta. Almenys, aquesta és la versió de l’Alcorà (Sura 38:44). LUDOVICO BONACIOLI escrigué el 1640 una fórmula per simular les dones que eren encara verges: vi sec amb alum i Pulicaria, Mentha pulegium, Vitex agnus-castus (en igual proporció) xopant un manyoc de llana i introduït a la vagina per estretir-la. Diuen que a primers del segle XIX, els soldats de l’exèrcit rus que reconquistaren la part que l’exèrcit persa els havia pres a la zona del Caucas, es varen curar de diarrees gràcies a aquesta planta.

USOS MEDICINALS

  • abscessos (bosses de pus)
  • Alzheimer
  • Bacillus cereus
  • bronquitis asmàtica
  • cabell debilitat
  • cucs intestinals
  • còlera
  • diabetis tipus II
  • diarrea
  • disenteria
  • dismenorrea
  • epidèmies
  • ferides (pasta de fulles)
  • fissures al recte
  • hemorràgies
  • hemorroides
  • lepra
  • mal d’estómac
  • metrorràgia
  • obesitat
  • picors
  • pirosis (reflux esofàgic)
  • reuma
  • Staphylococcus aureus (extracte amb metanol)
  • talls
  • taques fosques a la pell
  • úlceres infectades
  • Vibrio cholera (extracte amb metanol)

PREPARATS

  • La infusió és fàcil de preparar, amb unes quantes flors (capítols) i alguna fulla menuda, però cal prendre-la força calenta. Segurament és la planta que millor va contra les diarrees [ADELINA CARRETÉ (herbolària del Poble Nou fins 2016)]. Amb unes 5 flors (capítols) per tasseta ja n’hi ha prou. En ús extern pot servir per a fer gàrgares, compreses, irrigacions, ènemes o lavatives, o simplement per aclarir i reforçar el cabell. En tot cas, sempre és millor sense sucre.
  • L’oli es pot preparar per maceració, i guardar en flascó fosc.
  • La tintura 1:10 cal preparar-la amb alcohol de boca per alimentació. Es fa servir presa contra reuma i bronquitis asmàtica, i per fora per ferides, talls i dolors del reuma. Decocció del rizoma: bullir 10 minuts 30 g per /L d’aigua, i reposar 15 minuts. Prendre'n 4 tassetes al dia com a màxim.
  • Pols de llavors barrejada amb mel. Contra cucs intestinals.
  • Fums de la planta per foragitar les puces de la casa.

Per llegir-ne més, descarrega't el document